Sobreviurà la civilització al capitalisme? Noam Chomsky

Reprodueixo aquí l’article del ‘The New York Times’ publicat a l’ARA el diumenge 10 de Març del 2013. Podeu accedir a l’article en aquest enllaç.

La civilització pot sobreviure al capitalisme? NOAM CHOMSKY

the_world

Una cosa és el capitalisme i una altra és el capitalisme existent a la pràctica . Avui dia, de fet, se sol utilitzar el terme capitalisme per designar sistemes en què no hi ha capitalistes: per exemple, el grup Mondragon, una cooperativa basca, o les cooperatives del nord de l’estat d’Ohio, en expansió i sovint amb suport dels conservadors. Alguns fins i tot empren aquest terme en referència a la democràcia industrial que preconitzava John Dewey, el principal filòsof social nord-americà, a finals del segle XIX i principis del XX. Dewey instava els treballadors a convertir-se en els “amos del seu propi destí industrial” i a sotmetre totes les institucions al control públic, inclosos els mitjans de producció, intercanvi, publicitat, transport i comunicació. En cas contrari, argumentava Dewey, la política no seria més que “l’ombra que les grans empreses projecten sobre la societat”. Doncs bé, avui dia el control del govern es concentra estrictament als nivells més alts de l’escala d’ingressos, mentre que la gran majoria, que es troba més avall , ha estat, a la pràctica, desposseïda dels seus drets. El sistema politicoeconòmic actual és una forma de plutocràcia molt diferent de la democràcia, entesa com l’organització política en què la voluntat popular influeix de manera significativa en les polítiques.

Al llarg dels anys, s’han mantingut debats seriosos sobre la compatibilitat del capitalisme i la democràcia. Almenys pel que fa a la democràcia capitalista existent a la pràctica (d’ara endavant DCEP), estem en condicions de respondre a la pregunta: capitalisme i democràcia són radicalment incompatibles. Em sembla poc probable que la civilització pugui sobreviure a la DCEP i la forma de democràcia fortament atenuada que comporta. Ara bé, ¿es podrien canviar les coses amb una democràcia que funcionés correctament?

Centrem-nos en el problema immediat més transcendental que afronta la civilització: la catàstrofe mediambiental. En aquest punt, les polítiques i l’opinió pública divergeixen considerablement, cosa habitual en la DCEP. Aquest trimestre, Daedalus , la revista de l’Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Ciències, examina la naturalesa d’aquesta discrepància. L’investigador Kelly Sims Gallagher apunta que “109 països han aprovat mesures polítiques d’algun tipus en matèria d’energies renovables i 118 països s’han fixat objectius per a les energies renovables”. “Per contra, els Estats Units no han adoptat cap bateria de mesures coherent i estable a escala nacional per fomentar l’ús d’aquestes energies”.

No és pas l’opinió pública el que desvia la política nord-americana de la normalitat internacional. Més aviat al contrari. L’opinió pública és molt més pròxima a la norma mundial del que reflecteixen les polítiques del govern nord-americà. També és molt més favorable a prendre les mesures necessàries per fer front a la probable catàstrofe mediambiental que pronostica un consens científic aclaparador -i que es pot produir en un futur no gaire llunyà.

El fet que la ciència tingui influència sobre el poble és profundament preocupant per als que dominen l’economia i la política estatal. Un exemple actual que il·lustra la seva preocupació és la llei de millora del coneixement del medi ambient, proposada als legisladors estatals pel Consell Nord-americà per a l’Intercanvi Legislatiu (ALEC), un grup de pressió finançat per empreses que dissenya legislació ajustada a les necessitats de les grans empreses i les grans fortunes. La llei ALEC estableix un “ensenyament equilibrat” de la climatologia a les aules de primària i secundària. Ensenyament equilibrat és una expressió codificada que significa ensenyar la negació del canvi climàtic per compensar els postulats de la climatologia convencional. És equiparable a l’ensenyament equilibrat que defensaven els creacionistes a fi que es pogués impartir la ciència de la creació a les escoles públiques. En diversos estats ja s’han promulgat lleis basades en models proposats per l’ALEC. Evidentment, tot això es disfressa amb el discurs sobre l’ensenyament del pensament crític -una idea brillant, sens dubte.

Les informacions dels mitjans de comunicació solen presentar una polèmica sobre el canvi climàtic que enfronta dos bàndols. Un bàndol està format per la majoria aclaparadora dels científics, les principals acadèmies nacionals de ciències del món, les publicacions científiques professionals i el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Aquest col·lectiu està d’acord pel que fa a l’existència del canvi climàtic, coincideix que té un component humà substancial, que la situació és greu i potser desesperada i que, molt aviat, potser en qüestió de decennis, el món arribarà a un punt d’inflexió a partir del qual el procés s’intensificarà de manera dràstica i passarà a ser irreversible, un fet que tindrà unes conseqüències socials i econòmiques de molta gravetat. És molt poc freqüent que hi hagi un consens tan ampli en qüestions científiques complexes.

L’altre bàndol està format pels escèptics, entre els quals hi ha uns quants científics respectats que adverteixen que hi ha molts elements desconeguts -que vol dir que la situació pot no ser tan greu com es pensava, o pot ser pitjor.

D’altra banda, hi ha un grup molt més nombrós d’escèptics que ha estat exclòs d’aquest debat orquestrat: científics de molt renom experts en el clima que veuen els informes periòdics de l’IPCC com a excessivament conservadors. Malauradament, la realitat ha donat la raó a aquests científics reiteradament.

Segons sembla, la campanya propagandística ha tingut un cert efecte sobre l’opinió pública als Estats Units, que és més escèptica que la norma a escala mundial. Però l’efecte no és prou significatiu per acontentar els amos. Per aquest motiu, cal pensar, certs sectors del món empresarial dirigeixen el seu atac cap al sistema educatiu. En el congrés d’hivern del comitè nacional del Partit Republicà de fa unes setmanes, el governador de Louisiana, Bobby Jindal, va advertir a la cúpula que han de “deixar de ser el partit ignorant”: “Hem de deixar d’insultar la intel·ligència dels votants”.

En el sistema de la DCEP és molt important, per als interessos a curt termini dels amos de l’economia i el sistema polític, que ens convertim en un poble ignorant, que la ciència i la racionalitat no ens desviïn, i a pastar fang les conseqüències. Aquests objectius estan profundament arrelats en les doctrines fonamentalistes defensores del lliure mercat que es prediquen en la DCEP, tot i que aquestes doctrines se segueixen d’una manera d’allò més selectiva, amb l’objectiu de sostenir un estat poderós que estigui al servei de la riquesa i del poder. Les doctrines oficials són víctimes d’una sèrie d’ineficiències del mercat que resulten familiars, entre les quals el fet que els efectes de les transaccions sobre els altres no es tinguin en compte. Es tracta d’ externalitats que poden tenir conseqüències significatives. La crisi econòmica actual n’és un exemple eloqüent. En part, la crisi té el seu origen en els grans bancs i els fons d’inversió que no van tenir en compte el risc sistèmic -la possibilitat que s’ensorrés el sistema en el seu conjunt-. Tanmateix, el cas de la catàstrofe mediambiental és molt més seriós, perquè l’externalitat amb què es fa els ulls grossos és el destí de l’espècie. I no tenim enlloc on anar a parar la mà i suplicar un rescat.

En el futur, els historiadors (si n’hi ha) estudiaran l’espectacle curiós que s’està produint a principis del segle XXI. Per primera vegada en la seva història, la humanitat s’enfronta a la possibilitat significativa que es produeixi una calamitat d’una gravetat extrema com a conseqüència dels seus actes. Els historiadors observaran que el país més ric i poderós de la història, que gaudeix d’avantatges incomparables, lidera els esforços per intensificar el desastre probable. Per la seva banda, les anomenades societats primitives -les nacions originàries del Canadà, les tribus, els indígenes, els aborígens- lideren els esforços per preservar les condicions que permetin als nostres descendents directes tenir una vida digna. Els països amb una població indígena nombrosa i influent són els capdavanters, amb diferència, en la lluita per la conservació del planeta. Els països que han portat les poblacions indígenes a l’extinció o la marginalitat extrema són els que s’encaminen de dret cap a la destrucció.

En aquest sentit, l’Equador, un país amb una població indígena molt nombrosa, cerca ajuda procedent dels països rics per poder mantenir les seves importants reserves de petroli sota terra, on haurien de ser. Paral·lelament, els Estats Units i el Canadà s’entesten a consumir combustibles fòssils, les perillosíssimes sorres bituminoses canadenques incloses, i a fer-ho de la manera més ràpida i exhaustiva possible, mentre enalteixen les virtuts d’un segle d’independència energètica (a grans trets, intranscendent) sense dignar-se a mirar de reüll l’aspecte que tindrà el món després d’aquesta obstinació extravagant a autodestruir-se.

Aquesta observació es pot generalitzar: arreu del món, les societats indígenes lluiten per protegir el que de vegades anomenen els drets de la natura, mentre les civilitzades i sofisticades es burlen d’una ximpleria tal. Tot plegat és exactament el contrari del que dictaria la racionalitat, tret que es tracti de la mena de raó esbiaixada que passaria pel sedàs de la DCEP.

 

Vergonya

Vergonya barcenas

Vergonya dels 22M€ d’en Barcenas i molt especialment de la seva esquiada al Canadà
Vergonya d’en Rajoy que fins fa dos dies encara li pagava el sou
Vergonya d’en Duran i el robatori de Unió de diners per a formació per aturats
Vergonya de l’Urdangarin, de la Infanta i del Rei
Vergonya d’en Bustos
Vergonya de l’Oriol Pujol i el cas de les ITV
Vergonya que es vagi més de pressa a crear un gabinet de crisi per unes escoltes entre polítics, que per una dona sense ull per culpa d’una pilota de goma
Vergonya de la quantitat de desnonaments i de pisos buits, i de vides arruïnades per sempre, degut a una estafa piramidal creada per els bancs i les grans constructores
Vergonya al tractament de la casta política cap a una proposta de sol·lució signada per 1.402.854 persones: la iniciativa legislativa popular de la plataforma d’afectats per la hipoteca
Vergonya de la connivència dels partits polítics amb els bancs
Vergonya dels 6 milions de persones que no tenen feina i de la inacció davant d’aquest fet
Vergonya que els diputats catalans s’hagin augmentat el sou a base de portaveus i més portaveus
Vergonya de la infinita distància entre la oligarquia política que ens governa i la realitat del carrer
Vergonya dels partits polítics, del seu finançament i de les subvencions desproporcionades que reben
Vergonya dels sindicats
Vergonya de la gran estafa que van muntar els bancs i que hem pagat i seguirem pagant tots (més de 1.000€ per cada espanyol)
Vergonya d’una política de retallades a Europa que només beneficia els bancs alemanys
Vergonya que mentre es retalla en educació pública es subvencionin escoles de luxe religioses
Vergonya de veure cada dia mentides als diaris
Vergonya de la falta de respecte per la democràcia més bàsica
Vergonya per la estafa de les elèctriques amb el dèficit de tarifa
Vergonya per tots els ex-polítics que cobren per els serveis prestats als consells d’administració de grans companyies
Vergonya, vergonya, vergonya, vergonya, vergonya…..

Et quedaràs a casa aquest dissabte?

M’ajudes a identificar els punts clau per construir una societat sostenible i més justa?

La societat actual és, de ben segur, la més i millor formada de la història. És la que gaudeix de millor salut, de més seguretat i de més justícia.
Però encara queden molts problemes per resoldre, molt camp per córrer: estem destruint el nostre planeta, hi ha milions de persones que moren de gana cada any, la riquesa està en mans d’uns pocs que miren només per els seus interessos, cada dia hi ha més gent a l’atur i sense esperança de trobar feina, …
La crisi que estem patint, provocada per els mercats i l’especulació financera, està posant en perill l’estat del benestar. Quan temps més podrem gaudir d’educació i sanitat universal i gratuïta? Que potser tindrem pensions els que ens jubilem d’aquí a 20 o 30 anys?
Si mirem endavant, les coses no pinten massa bé. El pick Oil, aquest atur que cada dia sembla més un problema sistèmic del món desenvolupat, l’escalfament global, l’aprimament de les classes mitjanes, els nostres polítics lligats de mans i peus degut als mercats…

Tot plegat, una colla de problemes molt difícils de resoldre per separat.

Internet i les xarxes socials ens estan ajudant a lluitar plegats contra algunes d’aquestes injustícies. La primavera àrab al nord d’Àfrica, el 15M o l’Occupy americà són moviments amb milers de persones que lluiten per un món millor.

Per a què aquests moviments quallin i tinguin èxit, cal definir com volem que sigui la societat on viuran els nostres fills. Cal treure del model actual aquelles coses que no funcionen i substituir-les per d’altres que aportin solucions. Les solucions a problemes sistèmics cal que siguin sistèmiques: cal canviar el funcionament del sistema per a solucionar el problema.

Des del meu punt de vista, hi ha tres coses que cal canviar per acostar-nos més a aquest món que voldríem poder deixar als nostres fills.
M’agradaria molt que em donessis el teu punt de vista sobre aquests punts, que n’aportessis d’altres i que entre tots identifiquéssim aquelles coses per les que cal que tots lluitem de valent.

Els punts que he identificat fins ara:

1. Independència real dels mitjans de comunicació.
2. Regulació del món financer.
3. Reforma fiscal.

1. Independència real dels mitjans de comunicació.

En una democràcia, el control dels mitjans de comunicació és bàsic per a guanyar eleccions. És bàsic per a crear corrents d’opinió en un sentit o un altre. Serveix per a intoxicar a la població o a gran part de la mateixa en un sentit o en un altre.

El moviment Occupy americà ho va deixar ben clar: som el 99%, però l’1% restant, controla els mitjans. En alguns casos ho fa directament, i en d’altres a través de la contractació o no d’espais publicitaris.

Per aconseguir una democràcia real i plena, cal que cada ciutadà estigui informat de la manera més objectiva possible. Cal evitar per tant que uns pocs grups empresarials controlin la majoria dels mitjans de comunicació d’una societat, cal evitar que en dirigeixin el pensament.

No tindrem una democràcia real fins que ningú no tingui el poder de controlar els mitjans.

2. Regulació del món financer i dels bancs.

La situació actual i els fets ocorreguts en els últims anys han fet palès els efectes de la desregulació dels mercats de capital produïda en els últims 30 anys.
El neoliberalisme que en Ronald Reagan i la Margaret Thatcher van començar a aplicar els anys 80 ha creat la que probablement sigui la crisi financera més gran de la història.
Per evitar que això torni a passar, cal una regulació absolutament estricta i molt restrictiva dels operadors financers i dels bancs. Una regulació que faci impossible la repetició de les bombolles especulatives que ens han portat a la crisi actual.
Cal impedir que els especuladors s’enriqueixin apostant contra el deute d’un país, o especulant amb el preu dels aliments o de les matèries primeres.
Els bancs i els operadors financers han d’estar al servei de la societat.
Cal aconseguir que el principal objectiu del banc central europeu (que no és més que el banc públic europeu) sigui la viabilitat a llarg termini de l’estat del benestar.

3. Reforma fiscal.

La societat del segle XXI s’enfronta a dos problemes aparentment irreconciliables: l’atur i la conservació del planeta.
Per aconseguir la plena ocupació a la societat actual, (si encara és possible) cal una societat consumint desenfrenadament tot allò que som capaços de produir.
De l’altre costat, per a salvar el món, ens cal deixar de consumir. Cal disminuir significativament la producció de bens de consum. Cal decréixer. Mantenir el consum i la producció actual no és sostenible.
Però si deixem de consumir i de créixer, hi haurà molta més gent que no tindrà feina i que per tant, quedarà marginada de la societat.

La innovació, el progrés, la millora constant dels processos de producció, ens porta a que cada dia som capaços de produïr més amb menys treballadors.
Primer vam fer eines que aconseguien fer més productiu cada home. Potser la més revolucionària de totes va ser l’arada.
Més endavant, vam connectar aquestes eines a altres fonts d’energia no humanes: el bou, el vent, els rius, la màquina de vapor…
L’electricitat ens va permetre portar l’energia a tot arreu, i l’electrònica i la informàtica estan aconseguint que les màquines substitueixin a treballadors cada cop més especialitzats.
Els primers robots, van substituir els operaris a les tasques feixugues i repetitives. Actualment, cada cop més empreses estan substituint telefonistes per ordinadors. General Motors espera poder vendre un cotxe que condueixi ell sol en deu anys, i això deixarà sense feina a tots els camioners i taxistes del món. IBM està treballant en sistemes experts que permetran l’automatització de totes les tasques administratives a les empreses.

L’estat del benestar actual és car. Per què tots podem seguir-ne gaudint cal recaptar una quantitat important de diners. Cal pagar escoles, hospitals, pensions, atur, …
Avui, aquests diners surten principalment de les butxaques dels treballadors, de fet els mileuristes són els que paguen un % més elevat del seu sou en impostos: IRPF, cotitzacions socials, IVA. (veure anàlisi)
Quan augmenta l’atur, per tant, disminueixen de manera molt important els ingressos i augmenten les despeses: ens cal pagar més prestacions d’atur i l’estat ingressa menys impostos.

El nostre sistema fiscal, a més, beneficia a les empreses que tenen menys treballadors. És a dir, si comparem dues empreses que facturen el mateix i tenen el mateix marge de benefici, l’empresari amb més treballadors pagarà molts més impostos que aquell que ha aconseguit prescindir-ne. Per tant, el nostre sistema fiscal, convida a l’empresari a contractar el mínim de treballadors indispensables. De fet, les activitats molt intensives en ma d’obra són les primeres que han marxat d’Europa cap a països sense xarxa de protecció social. (enllaç a un exemple)

Amb el sistema fiscal actual, quan una empresa substitueix 100 persones d’atenció telefònica per un ordinador, per un costat, obliga a l’estat a pagar atur a aquests treballadors. Els ex-treballadors, deixaran de pagar impostos i l’empresa passarà a aportar molts menys diners per l’estat del benestar.

Un altre característica dels impostos que paguem, és que no depenen només de quants diners guanyes, sinó de com els guanyes. És a dir, si guanyes 1000€ al mes treballant de sol a sol pagaràs molts més impostos que si guanyes els mateixos diners jugant a la borsa, o especulant contra el deute, o amb un pis que tinguis llogat. Els impostos sobre el treball són molt més grans que els impostos sobre el capital.(veure anàlisi)
De fet, els rics gairebé no paguen impostos. (No em refereixo als treballadors amb sous alts, si no als rics de debò) Podeu consultar els següents articles al respecte:
Els rics no paguen impostos – Joan Majó
L’Europa dels mercats? – Joan Majó
Warren E. Buffett pide más impuestos para los ricos.
Mecanismos que usan los ricos para no pagar impuestos.

Per últim, una altre deficiència del nostre sistema és que, actualment, una empresa que contamina molt paga els mateixos impostos que una empresa que ha fet inversions per a fabricar el mateix contaminant menys. De fet, el que contamina no està obligat a contrarestar l’impacte d’aquesta contaminació. És a dir, quan una empresa fa servir un envàs desmesurat per el seu producte, després no n’ha de pagar el cost del reciclatge.

Tots aquests punts aparentment contradictoris, tenen una solució prou senzilla: cal modificar radicalment la política fiscal. Cal que l’estat del benestar el pagui el Capital, el que consumeix recursos finits i el que contamini.

És a dir:
1. Cal eliminar tots els impostos al treball.
2. Cal augmentar els impostos al Capital en la mateixa proporció.
3. Cal posar o apujar significativament els impostos a les matèries primeres finites i contaminants i a l’energia no renovable.
4. I aquests canvis fer-los mantenint la pressió fiscal.

Aquests canvis provocarien el següent:
El cost d’un treballador es reduiria a gairebé la meitat (sense tocar un sol euro del sou dels treballadors). Per tant, per els empresaris seria molt més barat contractar. Les feines intensives en mà d’obra tornarien a ser rendibles.
El preu de l’energia augmentaria molt, per tant, tots aquells processos de producció intensius en energia augmentaren molt el seu cost i per tant, els productes resultants d’aquests processos augmentarien molt de preu i serien menys competitius.
Aquest canvi, provocaria que tornés a sortir més a compte arreglar el cotxe que comprar-ne un de nou. O portar a arreglar la tele o el microones abans de llançar-los i canviar-los per un de nou.
Provocaria que miréssim de comprar productes bons i ben fets per què duressin molt. Els productes locals, serien proporcionalment més barats que els vinguts de fora ja que el cost del transport seria significatiu.
Les finestres de les cases tornarien a tenir marcs de fusta, ja que cal molta menys energia per a fer un marc de fusta que un d’alumini o de PVC (tot i que el marc de fusta requereix més ma d’obra)
Tornaríem a tenir pa acabat de fer, que seria més barat que el pa congelat, precuit i tornat a congelar, i finalment cuit al forn de sota casa que mengem ara.
El menjar congelat, de fet, deixaria de ser competitiu -ja que cal molta energia per a conservar la cadena de fred- i tornaríem a construir cases que no necessitessin aire condicionat per mantenir-se fresques a l’estiu.

Les lleis del mercat són infal·libles per aconseguir aquest tipus de canvis molt depressa.

D’aquesta manera aconseguiríem:
1. Que l’estat del benestar no depengués del número de persones amb feina.
2. Que el 100% del cost del treballador a l’empresa anés a la butxaca del treballador i que per tant, una empresa amb més talladors no pagués més impostos. Els productes intensius en mà d’obra serien més barats que ara. Hi hauria per tant més feina per a tothom.
3. Els productes i serveis basats en grans consums d’energia i matèries primeres passarien a ser molt cars i per tant es consumirien molt menys.

I el que és més important: NO caldria augmentar el consum de recursos finits per al manteniment de l’ocupació.

En resum:
1. Independència real dels mitjans de comunicació.
2. Regulació del món financer.
3. Reforma fiscal.

M’ajudes a millorar la proposta?

Miquel

Quiénes son los mercados y cómo nos gobiernan.

En Luis de Guindos -el nou ministre d’economia- ja ho ha dit: torna la recessió econòmica.
La política de retallades actuals -dictada per els mercats- ens portarà més atur, i més crisi.
Els polítics i els mitjans ens asseguren que és la única sortida, que cal estalviar els diners, que aquest és el camí correcte. Però el què no ens diuen és que ni és l’únic, ni és el correcte.

El llibre que us recomano explica, de manera senzilla i entenedora, com funcionen els mercats, quines han estat les causes que ens han portat fins on som i planteja possibles solucions als problemes actuals.

Ha estat escrit per cinc professors del departament d’economia aplicada de la UCM (Universidad Complutense de Madrid) que ni pertanyen a una càtedra del Banc de Santander ni havien treballat per Lehman Brothers

QUIÉNES SON LOS MERCADOS Y CÓMO NOS GOBIERNAN
Once respuestas para entender la crisis
Bibiana Medialdea García (coord.)
Antonio Sanabria Martín
Luis Buendía García
Nacho Álvarez Peralta
Ricardo Molero Simarro

Si no estàs d’acord amb les retallades a la sanitat, o a les escoles públiques, o en les pensions i les prestacions d’atur, cal que llegeixis aquest llibre. Cal que tothom sàpiga que les coses es podrien fer diferent, que de fet, s’haurien de fer diferent.

Podeu baixar el llibre en format PDF -de manera gratuïta i legal– en aquest enllaç.

Aquest dissabte està convocada la primera manifestació global i els mitjans no en parlen.

Aquest dissabte hi ha convocada la que serà la primera manifestació global.
Des del Japó als Estats Units, més de 600 ciutats de 40 països han convocat manifestacions, i aquí ningú en sap res. Els mitjans no es parlen.
Aquest dissabte cal que sortim a fer sentir la nostra veu.


It’s time for us to unite · It’s time from for them to listen · People of the world, rise up!
És hora que ens unim · És hora que ens escoltin · Prenguem els carrers del món!

El 15 d’octubre gent de tot el món prendrà els carrers i les places. Des d’Amèrica a Àsia, des d’Àfrica a Europa, les persones s’estan aixecant per reclamar els seus drets i demanar una autèntica democràcia. Ara ha arribat el moment d’unir-nos tots en una protesta mundial no violenta.

Els poders establerts actuen en benefici d’uns pocs, ignorant la voluntat de la gran majoria, sense que els importi el cost humà o ecològic que hàgim de pagar. Aquesta intolerable situació ha d’acabar.

Units en una sola veu, farem saber als polítics i a les elits financeres a qui serveixen, que ara som nosaltres, la gent, els qui decidirem el nostre futur.

No som mercaderia en mans de polítics i banquers que no ens representen.

El 15 d’octubre ens trobarem als carrers per engegar el canvi global que volem. Ens manifestarem pacíficament, debatrem i ens organitzarem fins a aconseguir-ho.

És hora que ens unim. És hora que ens escoltin.

Prenguem els carrers del món el 15 d’octubre!

Troba la convocatòria més propera aquí

Energia i Crisi: la fi de 200 anys irrepetibles

En el document annex podreu trobar una excel·lent presentació del llibre que ha publicat en Carles Riba sobre la crisi energètica que ens tocarà viure els propers anys.

En Carles Riba i Romeva és Doctor en Enginyeria Industrial, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, Director del Centre de Disseny d’Equips Industrials de Barcelona i va dirigir el meu projecte final de carrera.

Presentació. Energia i Crisi: la fi de 200 anys irrepetibles

També us podeu baixar el llibre sencer a:
LLibre. Energia i Crisi: la fi de 200 anys