Els reis de la CUP s’han emportat en Mas.

http://www.elpunt.cat

És un fet, la CUP ha dit que no a en Mas, i en Mas no serà President. De fet, no serà President ni ara ni després d’unes noves eleccions.
– Perquè?
Doncs perquè si hi ha eleccions, no hi haurà una repetició de Junts Pel Si, i si hi fos, no seria amb en Mas de presidenciable.
– Perquè?
Doncs perquè Esquerra està convençuda de que si van separats trauran millors resultats que Convergència (com van fer a les europees i han tornat a fer el 20-D) i per tant només anirien junts si ells poguessin posar el seu cap de llista com a candidat, que no és en Mas.

Per tant, l’Artur Mas no renovarà la presidència.

Un cop assumit aquest fet, té sentit anar a unes eleccions? Jo penso que no, que no en té cap.

Un nou procés electoral ens tornaria a portar a la pantalla del junts o separats, de lluita caïnita per les cadires i les llistes.Tornaríem a gaudir del conegut espectacle on els nostres representants es barallen pensant més en el seu melic i en la seva cadira que pas en els interessos d’un País que vol decidir el seu propi futur.

Només podria tenir sentit anar a unes eleccions si fóssim capaços de bastir alguna mena de projecte nou, molt engrescador, i que posés indubtablement el País per davant de les persones. Aquest projecte, de fet, ja el tenim, és el full de ruta que va dissenyar Junts Pel Si i que ens ha de portar en 18 mesos a un referèndum d’aprovació de la Constitució de la República Catalana

Ara doncs, toca triar un candidat de consens, que no pot ser en Mas i tirar endavant aquest projecte. Per què ara podem i ara és possible. Però potser demà, després d’unes eleccions el somni sens escola entre els dits com l’aigua de la pluja.

El País MENTEIX.

Rouco-Varela

Per molts espanyols, la unitat d’Espanya és un valor moral immutable que cal defensar a tota costa. Bisbes, capellans i polítics de dretes i d’esquerres així ho manifesten.

Aquest fet els permet justificar -suposo- qualsevol tipus d’actuació per a evitar la independència de Catalunya. Avui publico dos exemples més de manipulació informativa.

El primer és de El País un diari que vaig comprar durant una bona temporada. L’anàlisi està molt ben fet per en Vicent Partal i el trobareu a aquest enllaç:

http://www.vilaweb.cat/noticies/el-pais-intenta-fer-nos-un-11-m/

L’altre exemple és la manipulació d’una entrevista feta per la BBC a en Raül Romeva.

Aquí teniu el vídeo retallat:

I aquí el vídeo sencer:

El que hauria de ser un valor immutable és la honestedat en els mitjans de comunicació.

 

Un Cordobés parla amb una voluntària de JuntsPelSi

cordoba-mezquita

Missatge d’una voluntària de #JuntsPelSi

Us explico, a Sant Joan Despí, territori no gaire fàcil…
Aquest matí. Parada de  la Candidatura de Junts pel Si.
Gairebé migdia, una calor tot el matí impressionant.
M ‘acosto a un senyor gran que anava amb dos més. Ell quedava l’últim del grup.
Li dic:
Bon dia tingui. Som de la Candidatura Junts pel Sí i voldríem donar-li informació a qualsevol dubte que pugui tenir.
Es mira els papers que li acosto
Jo espero qualsevol cosa  menys el que ha passat.
Em mira i amb un somriure que li va d’orella a orella em diu:
– Chiquilla…no me des eso y aprovéchalo para otro. Soy de Córdoba y  no puedo votar.  Mañana por la mañana me vuelvo. Estoy de visita. Me gustaria poder hacerlo para daros mi apoyo. Los catalanes os lo merecéis. Iros. No os quieren. Habéis ayudado a mucha gente de mi pueblo que ahora viven bien. Sois buena gente y no os quieren.
Quiero que tengàis mucha suerte , que podàis iros.  Vuestro futuro depende de vuestra lucha. No servirà de mucho pero yo os apoyo.
M’he quedat amb un somriure que encara no he perdut. M’esperava qualsevol cosa menys això, de debó.
Grácies senyor de Córdoba, per intentar entendre’ns, per pensar per vostè mateix i extreure les seves pròpies conclusions.
Porto fent moltes parades i he sentit de tot, avui ha estat d’aquells dies que l’acabes amb una sensació de felicitat i de pertinença a un poble meravellós que és respectat ni que sigui per alguns.

El sou de l’Ada Colau i el periodisme.

logos

A l’establishment, (a la casta, que diuen els de Podemos) els ha sortit un gra al cul: l’Ada Colau.
No crec que els preocupi gaire, en tenen prou en posar en marxa el protocol habitual de destrucció de qualsevol projecte polític amb alh¡guna mena de potencial de canvi.

El mecanisme és senzill, n’hi ha prou posant la gran majoria dels mitjans de comunicació a treballar per destruir el projecte. Si és blanc es presenta gris, i si és gris es presenta negre. I quan calgui mentir, es menteix.

Un exemple ben recent amb el sou de l’Ada Colau. Els fets són una cosa semblant a aquesta:

1. Barcelona en Comú portava al programa que l’Alcaldessa es reduiria el sou fins als 2.200 €/mes

2. La oposició, aconsegueix majoria per impedir la retallada de sous.

3. L’Ada Colau diu que el diferencial de sou (la part que no han pogut retallar) la donarà a entitats del tercer sector.

El que s’ha publicat ha estat el següent:

ElSingular.catColau incompleix el codi ètic i cobrarà 80.115 euros anuals. Enllaç.

ElCorreo.com Ada Colau se fija el sueldo en 80.115 euros anuales, el doble de lo que dijo en campaña. Enllaç.

LaRazon.es Colau se asigna 3.728 euros al mes y no aclara a quién hará donativos. Enllaç.

La Vanguardia: Colau cobrará 80.115 euros al año. Enllaç.

D’altre banda:

a VilawebEl ‘llum i taquígrafs’ de David Fernàndez sobre el sou de Colau i el dels diputats de la CUP. Enllaç.

I a El Mundo (qui ho havia de dir)Colau no encuentra el apoyo necesario para rebajar los sueldos en Barcelona. Enllaç.

Si volem avançar com a país, ens calen uns mitjans de comunicació millors dels que tenim.

I sobretot, abans de fer un retwit, o compartir, o reenviar, analitzem els fets, contrastem en altres mitjans de signe contrari. 

Una endevinalla per els que heu llegit fins aquí. En aquest article he fet una cosa que no haurà agradat gens a un dels diaris dels que parlo. Em sabeu dir a quin i perquè?

😉

#grexit. – Per què sortirà Grècia de l’Euro?

EuropaEl problema grec és simple. La Troica no es pot permetre que Syriza, un partit anomenat Esquerra Radical pels mitjans aconsegueixi una victòria política. L’objectiu de la negociació entre Grècia i la Troica no és assegurar una Grècia viable que sigui capaç de retornar el deute. Si l’objectiu fos aquest, faria mesos que les negociacions haurien acabat amb èxit. La negociació entre Grècia i la Troica és una batalla més a la llarga guerra entre el Poble i el Capital: la Troica, no es pot permetre que un partit que pretén posar les Persones per davant del Capital aconsegueixi una victòria política. Si això passés, de ben segur que d’altres partits com Podemos a Espanya ho podrien aprofitar, i llavors el risc pel Capital, per la Troica seria massa gran. Syriza ha comès dos pecats mortals:

  1. Pretendre aplicar polítiques que conjuguessin la devolució del deute amb la dignitat de les persones.
  2. Posar la democràcia per davant: convocar un referèndum abans d’acatar unes mesures que continuarien provocant el patiment dels més dèbils.

Si finalment no hi ha acord i es produeix la sortida de Grècia de l’Euro (#grexit), si Grècia fa default, els creditors perdran tots els seus diners o com a mínim una gran part. Sembla doncs, que per a la Troica hauria de ser millor un mal pacte que pas un #grexit, però això implicaria que Syriza s’hauria sortit amb la seva, i això NO es pot permetre. troika-73672 La Troica prefereix per tant, un default i un #grexit que pas una victòria (encara que sigui pírrica) de Syriza. Per la Troica és més important una victòria que destrueixi Syriza que pas trobar alguna mena de solució. La Troica posa per davant la victòria sobre Syriza al benestar de tots els Europeus (inclosos els grecs): Si en una cosa es posa tothom d’acord és que les conseqüències del #grexit seran dolentes per els grecs i per a la resta de països europeus. La Troica va obligar als estats a endeutar-se per salvar els bancs. Els bancs eren ‘to big to fail’, massa grans per fer fallida. Calia fer el que fos per evitar que fessin ‘default’. Amb Grècia, la seva posició és tota una altre. A Grècia, Europa es juga el seu futur, és a Grècia on es respondran aquestes dues preguntes:

  1. A Europa, què són primer, les Persones o el Capital?
  2. A Europa, què és primer la Democràcia o la Troica?

Si vols saber més sobre el rescat de Grècia, et recomano aquest article: http://www.eldiario.es/euroblog/mentiras-PP-dinero-prestado-Grecia_6_357724256.html

Avui The Guardian ha publicat un article amb uns arguments molt similars:

Alexis Tsipras must be stopped: the underlying message of Europe’s leaders

I el premi nobel d’economia Joseph E. Stiglitz aconsella al poble grec votar No al referèndum.

Joseph Stiglitz: how I would vote in the Greek referendum

Candidatura al Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana

Miquel

Ahir vaig presentar la meva candidatura al Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana.

Vull publicar en aquest post el formulari que es demana a tots els que ens presentem a les eleccions. Espero que en surti elegit un equip que estigui a l’alçada dels reptes que tenim davant. Catalunya ho necessita i ens ho hem guanyat.

Podeu trobar la informació de tots els candidats a l’enllaç:

https://assemblea.cat/?q=2015_candidatures_provisionals

a. Nom i cognoms.  Miquel Delclòs i Saló

c. Data de naixement.  –/–/1970

d. Candidatura de representació territorial o de representació nacional. Nacional

e. Assemblea Territorial i Regió. Vallès Occidental

f. Compromís orientatiu d’hores de disponibilitat de mitjana setmanal. 20

g. Indicació d’haver estat membre d’alguns dels Secretariats Nacionals anteriors o del Comitè Permanent.

Mai he format part del secretariat nacional ni del Comitè Permanent

i. Domicili. Sant Cugat del Vallès

k. Titulació acadèmica i formació complementària.

Enginyer Industrial i Màster en Gestió del Coneixement

l. Ocupació actual.

Emprenedor. Ja fa 10 anys que vaig posar en marxa l’empresa de software CONEIX. Fem software web per a empreses que fan projectes.

m. Idiomes que parla.

Català, castellà, anglès, italià i francès

n. Pertinença a associacions privades i, si s’escau, càrrecs que ocupa o funcions que hi desenvolupa. o. Pertinença a partits polítics i, si s’escau, càrrecs que ocupa o funcions que hi desenvolupa.

Formo part de la comissió TIC del COEIC (Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya). Mai he format part de cap partit polític.

p. Mèrits o trajectòria política, cívica, professional o experiència que el candidat vulgui exposar per avalar la seva candidatura.

Ja fa quasi tres anys que formo part de la territorial de Sant Cugat. La meva actuació ha estat centrada en la creació, gestió i potenciació del grup de voluntaris de Sant Cugat. Hem aconseguit que més de 500 persones hagin col·laborat en alguna de les moltes accions que hem dut a terme durant aquest temps. M’agradaria poder aportar aquesta experiència a tota l’organització.

Estic casat i tinc dos fills i una filla de 13, 17 i 16 anys.

Necessito treballar per aconseguir un món més sostenible, més just i més igualitari, i això passa per aconseguir que Catalunya primer i després els Països Catalans esdevinguin independents.

Si voleu saber més coses de mi, tinc aquest bloc a https://miquel.delclos.com i tinc dos comptes de twitter: @mdelclos i @catala_tossut

També em podeu trobar al linkedin:

https://es.linkedin.com/pub/miquel-delclos/0/229/2b0

q. Pertinença, si escau, a un Equip que es presenta sota un projecte comú de treball per al Secretariat Nacional i el seu nom.

No formo part de cap equip de treball.

r. Programa d’actuació, si el candidat en proposa algun.*

Com a membre del secretariat nacional, les meves prioritats seran les següents:

  1. Treballar per l’assoliment del full de ruta aprovat a la darrera assemblea de Lleida.
  2. Aportar la meva experiència en la gestió de voluntaris. La capacitat d’acció de l’Assemblea depèn gairebé exclusivament de la dedicació dels seus voluntaris. Cal doncs potenciar al màxim aquesta àrea.
  3. La meva experiència em diu que la relació entre la Nacional i les assemblees territorials és massa de dalt cap a baix. Penso que des de la Nacional s’hauria de promoure el treball en equip amb les territorials. Això ens hauria de permetre millorar molt la nostra eficàcia i la motivació de tots els que treballem per aconseguir ben aviat la independència de Catalunya.
  4. Col·laborar en la millora de la seguretat informàtica de l’Assemblea. S’acosten temps difícils en els que l’estat farà tot el possible per què l’Assemblea no aconsegueixi el seus objectius. Cal doncs estar preparats a nivell col·lectiu per fer front a aquests reptes.
  5. Cal treballar per a minimitzar i positivitzar les discussions internes a l’Assemblea. La nostra estructura transversal i assembleària provoca que hi hagi discrepàncies. Aquestes diferències d’opinió són enriquidores i hem d’aconseguir que ens donin força i treballar per impedir divisions internes que ens afebleixen.

s. Un escrit personal breu del candidat sobre com veu l’ANC (fortaleses i deficiències) i en què es compromet a treballar principalment si és escollit. *

Penso que les principals fortaleses de l’Assemblea són:

  • La seva gent: socis, simpatitzants, col·laboradors i voluntaris.
  • La fantàstica xarxa de territorials actives de les que disposa.
  • La transversalitat.
  • L’organització de tipus assembleària.

Com a deficiències,

  • Falta millorar la col·laboració entre les territorials i la nacional,
  • Llimar les friccions internes de manera que ens permetin créixer.
  • Cal potenciar la vessant virtual de l’assemblea de manera que sigui més segura i disminueixi la dependència del correu electrònic.

Si sóc escollit, em comprometo a treballar per tirar endavant els punts que ja he explicat en el punt anterior:

  • Col·laborar amb les territorials en la gestió de voluntaris.
  • Posar en marxa accions que promoguin la interacció entre territorials i nacional.
  • Enfortir la seguretat informàtica.
  • Millorar les pautes de comunicació interna dins del conjunt de l’assemblea.

Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina? i 2

Fa just 3 anys vaig escriure aquest post: Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina?

Aiden Krane, age 3, with robot.

Avui en Carles Boix, Catedràtic de la Universitat de Princeton ha publicat a l’ARA un article que exposa el mateix problema amb el títol ‘El retorn del capital‘ És per això que el reprodueixo aquí.

El retorn del capital

La Revolució Industrial va consistir en la substitució de la força física humana (i animal), tant al camp com als tallers artesanals, per la màquina de vapor primer i la de combustió després. Per Marx, aquell procés de mecanització de la producció, inevitable i imparable, havia de dur al domini complet de l’economia per part dels propietaris del capital, a la marginalització i empobriment dels treballadors i, en definitiva, a una situació política explosiva que acabaria destruint el capitalisme per dins.

Marx, que va presenciar mig segle de salaris estantissos i beneficis exuberants per al capital, es va equivocar. Coincidint aproximadament amb la seva mort, els salaris de treballadors industrials britànics van créixer més ràpidament que l’economia i va començar un cicle de cent anys de prosperitat generalitzada i d’expansió de les classes mitjanes a Europa i Amèrica del Nord.

Des de fa un quart de segle, però, hem començat a viure una transformació de dimensions i amb efectes similars als de la Revolució Industrial. L’ordinador i les tecnologies de la informació han obert la possibilitat d’una substitució massiva del treball intel·lectual humà per màquines i, per tant, d’una transformació radical de l’economia i del mercat laboral. En aquest nou escenari, les màquines amenacen d’expulsar el treball humà de l’economia i de permetre als seus propietaris (el capital) apropiar-se de tots els beneficis del procés productiu. En una paraula, cent-cinquanta anys després, les prediccions de Marx poden tornar a definir l’agenda política del moment.

Efectivament, les dades dels darrers trenta anys mostren canvis econòmics profunds en aquesta direcció. Als Estats Units i Europa els treballadors industrials han passat del 20 per cent de la població laboral a menys del 10 per cent. Aquest reducció, en bona part causada per l’automatització de fàbriques i cadenes productives, ha vingut acompanyada d’un increment de més del 50 per cent de la producció. Des de l’any 1996 la Xina ha perdut un de cada quatre llocs de treball manufacturer -aproximadament uns trenta milions de persones- però la producció industrial ha crescut un 70 per cent.

Més enllà del sector industrial, el mercat laboral en general també ha canviat. L’impacte de l’ordinador i la transmissió accelerada d’informació a la web han produït una caiguda molt forta de les feines rutinàries, és a dir, les que impliquen fer tasques repetitives i relativament senzilles, processant i arxivant informació, i que, per tant, poden ser fàcilment automatitzades. Fa pocs anys, les agències de viatges organitzaven bona part del nostre oci. Avui en dia, tots ens trobem a un clic de pàgines electròniques que ens permeten reservar hotels i avions sense intermediaris. Aquest sistema s’està estenent ràpidament arreu -des de llibreries virtuals fins a la compra i venda d’immobles entre particulars-. Es calcula que l’any 2011 als Estats Units havia desaparegut una de cada cinc feines rutinàries existents l’any 1981. De fet, la taxa de destrucció d’aquestes feines s’ha accelerat en aquests darrers deu anys.

Les feines no rutinàries, tant manuals (jardiners, cambrers, etc.) com no manuals o professionals (metges, analistes financers, etc.), han resistit molt millor l’impacte de l’ordinador. De fet, la demanda en el segon tipus de feines, que tenen un fort component cognitiu i que, per tant, són complementàries a moltes de les noves tecnologies, ha crescut. Mentre que els salaris dels llicenciats universitaris americans han augmentat un 40 per cent des dels anys setanta, el salari d’una persona sense batxillerat ha baixat en termes reals. (A Espanya la bombolla immobiliària va fer anar els salaris en la direcció inversa.)

Tot i això, és possible que fins i tot les feines no rutinàries acabin afectades per l’expansió de la intel·ligència artificial. Ara ja albirem ordinadors i robots capaços de reconèixer i establir relacions complexes i de prendre decisions com les que fem nosaltres: Google ha desenvolupat un cotxe sense conductor, diverses empreses asiàtiques han anunciat programes intensos de substitució de treballadors amb robots, i els traductors automàtics són cada cop menys risibles.

Potser l’automatizació completa del treball (físic i també intel·lectual) pertany a l’àmbit de la ciència-ficció. Però la seva expansió a parts molt importants de l’economia del segle XXI és un fet indiscutible que planteja una paradoxa molt important. D’una banda, genera una riquesa i unes possibilitats de consum extraordinàries. Fa uns anys llegir l’ARA virtualment i interactuar-hi era impossible: en termes econòmics, el cost de fer-ho era infinit. De l’altra, pot arribar a transformar la distribució de la renda fins a fer-la molt més desigual: en un món robotitzat, la màquina genera la màquina, o, dit en termes més clàssics, el capital es reprodueix a si mateix, sense haver de contractar i pagar gairebé cap salari. En un altre article parlaré de com respondre als reptes que planteja aquesta transformació.