Resposta al meu amic

Ahir, un dels meus amics que no volen la independència de Catalunya em va escriure això:

El problema és que heu tingut unes eleccions on clarament demanàveu el vot independentista i no vau sumar la meitat dels vots i ni així us pareu a reflexionar. No parareu mai, perquè no us importa. És una revolució burguesa i excloent on només els “purs” hi tenen cabuda.

i penso que cal una resposta tan reflexionada i objectiva com em sigui possible. Ara ho intentaré.

1. Respecte del “ni així us pareu a reflexionar”

És veritat, no vam sumar la meitat dels vots. En unes eleccions imposades il·legalment (Saltant-se els procediments establerts a l’estatut i a la constitució española), on teníem tots els líders polítics a la presó o a l’exili, només vam arribar al 47 i escaig % dels vots. I tot i així seguim al carrer. Però no perquè no haguem reflexionat, sinó precisament perquè hi hem reflexionat molt.

Algunes de les meves reflexions:

És un projecte polític que no és precisament nou: ja el 1850 el general Espartero, deia que “por el bien de España hay que bombardear Barcelona una vez cada 50 años”, i això de tenir tot el govern de la Generalitat a la presó ja va passar el 1934.  Aquestes dues fotos estan separades per 84 anys.

És un projecte polític en creixement. Fa 15 anys no hi havia més d’un 10% dels catalans que estiguessin disposats a treballar activament per aconseguir la independència. L’últim cop que ens vam comptar ens acostàvem al 50%, i probablement, a les properes eleccions i gràcies a la política española, al ‘”A por ellos” del rei i d’una part molt important de la població española el superarem.

És un projecte polític engrescador, que pretén aconseguir una nova constitució, republicana, escrita sense els sabres del feixisme apuntant al clatell dels redactors i que ja des dels primers esborranys és inclusiva i un gran pas endavant respecte de la constitució española.

Fa molt poc, els catalans vam fer una proposta per seguir a España. Una proposta que podria haver durat potser 40 anys més. I vam ser menyspreats i ridiculitzats per la dreta i per l’esquerra. (Oi que tenim molt present el “cepillarse” l’estatut del Guerra i els 4 millons de firmes “contra los catalanes” del PP?)

I per tot això, si ens dius que reflexionem entre un projecte per a Catalunya dins d’españa i un projecte per a Catalunya fora d’espanya cada dia hi ha més gent convençuda que és millor -per a tots- una Catalunya fora d’españa. 

2. Respecte “No parareu mai, perquè no us importa”

Suposo que amb el “no us importa” et refereixes a la unitat d’españa. I és veritat, per molts la unitat d’españa no ha estat mai un valor que es mereixés ser defensat. Per  a alguns és molt més important la justícia, la democràcia i el benestar de la gent, el respecte entre els pobles que pas la unitat d’españa. I més en una Europa que et permet circular i treballar on vulguis sense haver d’ensenyar un passaport a cap frontera.

Ara em diràs que la independència provocaria la immediata expulsió de Catalunya de Shengen i de la CE, però això és un futurible que no comparteixo, i després del que li està costant a UK marxar, penso que és política-ficció.

Però és veritat que podria passar que ens fessin fora de la UE. Podria passar. Igual que també podria passar que españa fes circular els tancs per la Diagonal en nom de la sacrosanta unitat de la pàtria i fos ella l’expulsada d’Europa.

Per tant t’he de donar la raó, no pararem perquè no ens importa la unitat de la pàtria española.

2. Respecte “No parareu mai, perquè no us importa”

Ahir em vaig equivocar. El “no us importa” era per aquells que pensen diferent.

D’acord.

Però jo et puc dir que si que ens importa. Ens importa conèixer què pensen els que pensen diferent.

Però en la teva frase, sembla que ens exigeixis que parem: “Ja s’ha acabat el partit. Com que no heu arribat encara al 50%, ja no podeu continuar.” Però les coses no funcionen així. Potser ara no som el 50%, però potser d’aquí a un parell d’anys som el 60% o el 30%. I dependrà principalment de la política de Madrid i de la de Barcelona.

De moment sembla que el suport a la independència segueix creixent. Els resultats a Andalusia, el Casado y en Sánchez ens hi ajuden. I per tant tens raó. De moment no tenim cap intenció de parar,  i hi tenim tot el dret.

He trobat una prova fefaent, de que el projecte d’independència de Catalunya és tossut, ve de lluny i és capaç de renéixer de les pròpies cendres.

Aquest és una imatge d’un article publicat fa 100 anys pel Daily Telegraph (14 de desembre de 1918, pagina 9)  

3. Respecte de “És una revolució burguesa i excloent on només els “purs” hi tenen cabuda.”

  1. Respecte del fet de ‘la revolució burgesa’.

L’alta burgesia catalana, la que de sempre ha fet negocis amb Madrid, és qualsevol cosa menys independentista. Al Círculo Ecuestre, al RCNB no hi trobaràs una sola estelada, de fet tinc una foto recollint-hi un premi amb el llaç groc on l’han censurat.

En canvi, si que és veritat que probablement més d’un 80% del votant pujolista s’ha fet independentista. I és sorprenent, perquè en gran part són persones acomodades, amb una gran aversió al risc i als problemes. Veure la meva sogra o les seves germanes o la dona del meu avi, subscriptors tots ells de La Vanguardia del conde de godó -grande de españa- convertits a l’independentisme no deixa de sorprendre’m. Per tant, és veritat que la burgesia catalana mitja s’ha fet independentista.

Però també és veritat, que he trobat defensant l’independentisme molta gent que només fa 50 anys que viuen a Catalunya, que no parlen català o el parlen malament, que penso que es senten españols però s’estimen Catalunya i pensen que l’independentisme és un bon projecte per els seus fills i per els seus nets. I et dic que hi són perquè els hi he venut bitllets per fer més de 20 hores d’autocar per anar a manifestar-se a Brussel·les i els he tingut al costat posant llaços grocs.

       2. Respecte això de ‘només els purs’ hi tenen cabuda.

Això jo no ho veig per enlloc, però intentaré raonar el perquè:

  • El numero dos per Esquerra a Madrid és un d’aquests que haurien de ser exclosos
  • El Conseller de Treball del govern de Torra es diu Chakir El Homrani Lesfar.
  • A cada gran acte independentista, cada vegada que es llisten totes les entitats que hi donen suport (per exemple a la constitució de La Crida a Manresa) SUMATE és l’associació que rep més aplaudiments.

Però és veritat, que mirem d’excloure:

  • els que aplaudeixen el 155, un 155 aplicat saltant-se la pròpia constitució.
  • o que aproven que el Tribunal Suprem s’hagi saltat tots els seus propis procediments per mantenir a la presó el govern català, inventant-se càrrecs que els jutges alemanys ja han dit que no existien, encara que Amnistia Internacional en demani la llibertat.
  • o que miren cap un altre costat quan el Tribunal Constitucional accepta recursos i els fica en un calaix  durant més d’un any (quan la seva llei els obliga a resoldre’ls en 30 dies) per evitar que què no puguin arribar al tribunal de drets humans.
  • o que justifiquen que la policia pegui a persones que volen votar en un referèndum.
  • o els que en un restaurant quan veuen el llaç groc et diuen “pocas hostias les pegaron a algunos”
  • o els que ens diuen lazis o nazis directament.

Aquests no són benvinguts. Però no perquè siguin unionistes, si no perquè posen per davant la unitat d’españa a la democràcia i la justícia.

Perquè l’independentisme és un projecte polític tant lícit com l’unionisme.

Sí. L’independentisme, és un projecte polític que té tot el dret a ser respectat, igual que l’unionisme.

Però si tu penses que ‘només els purs’ hi tenen cabuda, deu ser perquè hi ha coses que t’ho fan pensar. Coses que jo desconec. Estaré encantat que me les expliquis.

Hi ha un punt en el què estem d’acord. “no pararem mai”.

I a partir d’aquí jo hi veig només dos camins:

  1. Que españa faci el mateix que ha fet els últims 300 anys: aplicar la repressió. Que és el què està fent, i és la millor gasolina per a l’independentisme per a Vox, PP i C’s
  2. Que hi hagi un referèndum.

En aquest segon cas, potser guanyarà l’unionisme, i això -és veritat- no matarà l’independentisme: agafarem forces i d’aquí uns anys tornarem a demanar un altre referèndum. Un altre referèndum que, si la política española ha continuat com fins ara, potser guanyarem, però que si españa ha après a reconèixer-se com una nació de nacions, potser tornarem a perdre. (I passarà com al Quebec on l’independentisme ha mort entre els joves)

La pregunta és: españa és capaç d’acceptar Catalunya com a nació? És capaç d’acceptar que cal defensar el català perquè és una riquesa que està en inferioritat de condicions respecte d’una llengua que és la tercera més parlada del món? O seguirà lluitant per eliminar el català de les escoles com passa a València? o impedint que el català sigui llengua oficial a Europa?

I si el camí triat és el primer, (la repressió, que és el que veig jo més probable) estàs disposat a veure com maten catalans per conservar la unitat d’españa? Perquè jo no sé si som capaços de seguir la via eslovena i declarar la independència unilateralment. Del que sí que estic segur és que españa seguirà la via sèrbia.

Tan  important és la unitat d’españa?

I ara vaig a posar una estelada nova ben gran al teulat de casa, la que hi ha ara és un parrac.

Els crims i la reactivitat del moviment d’independència de Catalunya

Som en un pendent, embalats, agafant acceleració, cap un destí per a molts desitjat des de sempre però sembla obvi que pel camí ens hi farem mal.

I cada vegada hi ha més veus que culpabilitzen l’independentisme d’aquest ‘ens hi farem mal’.

Però, quins son els crims de l’independentisme?

1. El primer crim va ser el plantejament d’un nou projecte d’estatut, que facilités l’encaix dins d’España i facilités la convivència durant 40 anys més.

La resposta de l’estat español fou el menyspreu de «nos hemos cepillado el estatut» Guerra dixit, la recollida de signatures contra los catalanes liderada per en Rajoy, amb la ostentació de 4 millons de signatures recollides, i finalment la sentència d’un tribunal constitucional absolutament polititzat que sentència com a inconstitucionals parts d’un estatut vigents a d’altres comunitats autònomes.

2. El segon crim dels catalans, fou demanar un pacte fiscal o alguna mena d’acord. La resposta fou NO.

3. Un altre dels crims imperdonables dels catalans van ser les manifestacions. Multitudinàries i en contra de la unitat d’España.

4. Vistes les negatives a tot donades des d’España, l’independentisme té l’atreviment impresentable de demanar per activa i per passiva la realització d’un referèndum acordat com per exemple es va fer sense cap problema a Escòcia.

5. I degut a les negatives i la manca de qualsevol iniciativa de cap tipus, el President Mas té la gosadia imperdonable d’organitzar una consulta no vinculant per saber què opinen els catalans.

6. I per últim, un crim que ha portat lògicament a la presó o a l’exili tot el govern català i els responsables d’Omnium i l’Assemblea: l’organització d’un referèndum vinculant.

En front de tot això, la resposta de l’Estat Español ha estat la lògica d’una democràcia europea el segle XXI:

  • Enviar a la policia a pegar persones que només volien votar
  • Saltar-se les pròpies lleis i processos judicials per empresonar els líders del moviment i mantenir-los a la presó sense cap justificació possible.
  • Saltar-se la pròpia constitució aplicant un article, el 155, per fer coses que el propi article no permet fer.
  • Organitzar una campanya mediàtica per criminalitzar els catalans i el moviment independentista.
  • /…/

A un costat tenim un moviment que exigeix poder decidir democràticament el seu futur com a poble i a l’altre un Estat on el valor de la Unitat de la Pàtria està molt per sobre de la Democràcia, la Justícia i la Pau.

En aquest moment, se’m fa molt difícil imaginar la reconciliació de les dues parts perquè els dos moviments tenen un poder altíssim de retroalimentació i cada cop son més forts.

A España mai podrien acceptar que Catalunya tingués un pacte fiscal similar al basc, el reconeixement com a nació o una justícia pròpia (com la que tenen els lands alemanys, per posar un exemple) i a Catalunya cada vegada hi ha més persones pels que l’única solució passa per què al seu passaport no hi posi ‘Reino de España’.

I a la vista de tot això, jo penso que el futur ens porta a una Catalunya sotmesa i en una situació similar a la dels anys 50 del segle passat (sense Català a a les escoles, ni Generalitat) o bé a una Catalunya independent lliure i sobirana.

Estic convençut que Catalunya aconseguirà la independència, perquè som en una època on la democràcia i la justícia tenen més força de la que havien tingut mai en cap moment de la història, però també que la capacitat destructiva de l’Estat Español és molt i molt gran.

Els reis de la CUP s’han emportat en Mas.

http://www.elpunt.cat

És un fet, la CUP ha dit que no a en Mas, i en Mas no serà President. De fet, no serà President ni ara ni després d’unes noves eleccions.
– Perquè?
Doncs perquè si hi ha eleccions, no hi haurà una repetició de Junts Pel Si, i si hi fos, no seria amb en Mas de presidenciable.
– Perquè?
Doncs perquè Esquerra està convençuda de que si van separats trauran millors resultats que Convergència (com van fer a les europees i han tornat a fer el 20-D) i per tant només anirien junts si ells poguessin posar el seu cap de llista com a candidat, que no és en Mas.

Per tant, l’Artur Mas no renovarà la presidència.

Un cop assumit aquest fet, té sentit anar a unes eleccions? Jo penso que no, que no en té cap.

Un nou procés electoral ens tornaria a portar a la pantalla del junts o separats, de lluita caïnita per les cadires i les llistes.Tornaríem a gaudir del conegut espectacle on els nostres representants es barallen pensant més en el seu melic i en la seva cadira que pas en els interessos d’un País que vol decidir el seu propi futur.

Només podria tenir sentit anar a unes eleccions si fóssim capaços de bastir alguna mena de projecte nou, molt engrescador, i que posés indubtablement el País per davant de les persones. Aquest projecte, de fet, ja el tenim, és el full de ruta que va dissenyar Junts Pel Si i que ens ha de portar en 18 mesos a un referèndum d’aprovació de la Constitució de la República Catalana

Ara doncs, toca triar un candidat de consens, que no pot ser en Mas i tirar endavant aquest projecte. Per què ara podem i ara és possible. Però potser demà, després d’unes eleccions el somni sens escola entre els dits com l’aigua de la pluja.

El País MENTEIX.

Rouco-Varela

Per molts espanyols, la unitat d’Espanya és un valor moral immutable que cal defensar a tota costa. Bisbes, capellans i polítics de dretes i d’esquerres així ho manifesten.

Aquest fet els permet justificar -suposo- qualsevol tipus d’actuació per a evitar la independència de Catalunya. Avui publico dos exemples més de manipulació informativa.

El primer és de El País un diari que vaig comprar durant una bona temporada. L’anàlisi està molt ben fet per en Vicent Partal i el trobareu a aquest enllaç:

http://www.vilaweb.cat/noticies/el-pais-intenta-fer-nos-un-11-m/

L’altre exemple és la manipulació d’una entrevista feta per la BBC a en Raül Romeva.

Aquí teniu el vídeo retallat:

I aquí el vídeo sencer:

El que hauria de ser un valor immutable és la honestedat en els mitjans de comunicació.

 

Un Cordobés parla amb una voluntària de JuntsPelSi

cordoba-mezquita

Missatge d’una voluntària de #JuntsPelSi

Us explico, a Sant Joan Despí, territori no gaire fàcil…
Aquest matí. Parada de  la Candidatura de Junts pel Si.
Gairebé migdia, una calor tot el matí impressionant.
M ‘acosto a un senyor gran que anava amb dos més. Ell quedava l’últim del grup.
Li dic:
Bon dia tingui. Som de la Candidatura Junts pel Sí i voldríem donar-li informació a qualsevol dubte que pugui tenir.
Es mira els papers que li acosto
Jo espero qualsevol cosa  menys el que ha passat.
Em mira i amb un somriure que li va d’orella a orella em diu:
– Chiquilla…no me des eso y aprovéchalo para otro. Soy de Córdoba y  no puedo votar.  Mañana por la mañana me vuelvo. Estoy de visita. Me gustaria poder hacerlo para daros mi apoyo. Los catalanes os lo merecéis. Iros. No os quieren. Habéis ayudado a mucha gente de mi pueblo que ahora viven bien. Sois buena gente y no os quieren.
Quiero que tengàis mucha suerte , que podàis iros.  Vuestro futuro depende de vuestra lucha. No servirà de mucho pero yo os apoyo.
M’he quedat amb un somriure que encara no he perdut. M’esperava qualsevol cosa menys això, de debó.
Grácies senyor de Córdoba, per intentar entendre’ns, per pensar per vostè mateix i extreure les seves pròpies conclusions.
Porto fent moltes parades i he sentit de tot, avui ha estat d’aquells dies que l’acabes amb una sensació de felicitat i de pertinença a un poble meravellós que és respectat ni que sigui per alguns.

El sou de l’Ada Colau i el periodisme.

logos

A l’establishment, (a la casta, que diuen els de Podemos) els ha sortit un gra al cul: l’Ada Colau.
No crec que els preocupi gaire, en tenen prou en posar en marxa el protocol habitual de destrucció de qualsevol projecte polític amb alh¡guna mena de potencial de canvi.

El mecanisme és senzill, n’hi ha prou posant la gran majoria dels mitjans de comunicació a treballar per destruir el projecte. Si és blanc es presenta gris, i si és gris es presenta negre. I quan calgui mentir, es menteix.

Un exemple ben recent amb el sou de l’Ada Colau. Els fets són una cosa semblant a aquesta:

1. Barcelona en Comú portava al programa que l’Alcaldessa es reduiria el sou fins als 2.200 €/mes

2. La oposició, aconsegueix majoria per impedir la retallada de sous.

3. L’Ada Colau diu que el diferencial de sou (la part que no han pogut retallar) la donarà a entitats del tercer sector.

El que s’ha publicat ha estat el següent:

ElSingular.catColau incompleix el codi ètic i cobrarà 80.115 euros anuals. Enllaç.

ElCorreo.com Ada Colau se fija el sueldo en 80.115 euros anuales, el doble de lo que dijo en campaña. Enllaç.

LaRazon.es Colau se asigna 3.728 euros al mes y no aclara a quién hará donativos. Enllaç.

La Vanguardia: Colau cobrará 80.115 euros al año. Enllaç.

D’altre banda:

a VilawebEl ‘llum i taquígrafs’ de David Fernàndez sobre el sou de Colau i el dels diputats de la CUP. Enllaç.

I a El Mundo (qui ho havia de dir)Colau no encuentra el apoyo necesario para rebajar los sueldos en Barcelona. Enllaç.

Si volem avançar com a país, ens calen uns mitjans de comunicació millors dels que tenim.

I sobretot, abans de fer un retwit, o compartir, o reenviar, analitzem els fets, contrastem en altres mitjans de signe contrari. 

Una endevinalla per els que heu llegit fins aquí. En aquest article he fet una cosa que no haurà agradat gens a un dels diaris dels que parlo. Em sabeu dir a quin i perquè?

😉

#grexit. – Per què sortirà Grècia de l’Euro?

EuropaEl problema grec és simple. La Troica no es pot permetre que Syriza, un partit anomenat Esquerra Radical pels mitjans aconsegueixi una victòria política. L’objectiu de la negociació entre Grècia i la Troica no és assegurar una Grècia viable que sigui capaç de retornar el deute. Si l’objectiu fos aquest, faria mesos que les negociacions haurien acabat amb èxit. La negociació entre Grècia i la Troica és una batalla més a la llarga guerra entre el Poble i el Capital: la Troica, no es pot permetre que un partit que pretén posar les Persones per davant del Capital aconsegueixi una victòria política. Si això passés, de ben segur que d’altres partits com Podemos a Espanya ho podrien aprofitar, i llavors el risc pel Capital, per la Troica seria massa gran. Syriza ha comès dos pecats mortals:

  1. Pretendre aplicar polítiques que conjuguessin la devolució del deute amb la dignitat de les persones.
  2. Posar la democràcia per davant: convocar un referèndum abans d’acatar unes mesures que continuarien provocant el patiment dels més dèbils.

Si finalment no hi ha acord i es produeix la sortida de Grècia de l’Euro (#grexit), si Grècia fa default, els creditors perdran tots els seus diners o com a mínim una gran part. Sembla doncs, que per a la Troica hauria de ser millor un mal pacte que pas un #grexit, però això implicaria que Syriza s’hauria sortit amb la seva, i això NO es pot permetre. troika-73672 La Troica prefereix per tant, un default i un #grexit que pas una victòria (encara que sigui pírrica) de Syriza. Per la Troica és més important una victòria que destrueixi Syriza que pas trobar alguna mena de solució. La Troica posa per davant la victòria sobre Syriza al benestar de tots els Europeus (inclosos els grecs): Si en una cosa es posa tothom d’acord és que les conseqüències del #grexit seran dolentes per els grecs i per a la resta de països europeus. La Troica va obligar als estats a endeutar-se per salvar els bancs. Els bancs eren ‘to big to fail’, massa grans per fer fallida. Calia fer el que fos per evitar que fessin ‘default’. Amb Grècia, la seva posició és tota una altre. A Grècia, Europa es juga el seu futur, és a Grècia on es respondran aquestes dues preguntes:

  1. A Europa, què són primer, les Persones o el Capital?
  2. A Europa, què és primer la Democràcia o la Troica?

Si vols saber més sobre el rescat de Grècia, et recomano aquest article: http://www.eldiario.es/euroblog/mentiras-PP-dinero-prestado-Grecia_6_357724256.html

Avui The Guardian ha publicat un article amb uns arguments molt similars:

Alexis Tsipras must be stopped: the underlying message of Europe’s leaders

I el premi nobel d’economia Joseph E. Stiglitz aconsella al poble grec votar No al referèndum.

Joseph Stiglitz: how I would vote in the Greek referendum