Els crims i la reactivitat del moviment d’independència de Catalunya

Som en un pendent, embalats, agafant acceleració, cap un destí per a molts desitjat des de sempre però sembla obvi que pel camí ens hi farem mal.

I cada vegada hi ha més veus que culpabilitzen l’independentisme d’aquest ‘ens hi farem mal’.

Però, quins son els crims de l’independentisme?

1. El primer crim va ser el plantejament d’un nou projecte d’estatut, que facilités l’encaix dins d’España i facilités la convivència durant 40 anys més.

La resposta de l’estat español fou el menyspreu de «nos hemos cepillado el estatut» Guerra dixit, la recollida de signatures contra los catalanes liderada per en Rajoy, amb la ostentació de 4 millons de signatures recollides, i finalment la sentència d’un tribunal constitucional absolutament polititzat que sentència com a inconstitucionals parts d’un estatut vigents a d’altres comunitats autònomes.

2. El segon crim dels catalans, fou demanar un pacte fiscal o alguna mena d’acord. La resposta fou NO.

3. Un altre dels crims imperdonables dels catalans van ser les manifestacions. Multitudinàries i en contra de la unitat d’España.

4. Vistes les negatives a tot donades des d’España, l’independentisme té l’atreviment impresentable de demanar per activa i per passiva la realització d’un referèndum acordat com per exemple es va fer sense cap problema a Escòcia.

5. I degut a les negatives i la manca de qualsevol iniciativa de cap tipus, el President Mas té la gosadia imperdonable d’organitzar una consulta no vinculant per saber què opinen els catalans.

6. I per últim, un crim que ha portat lògicament a la presó o a l’exili tot el govern català i els responsables d’Omnium i l’Assemblea: l’organització d’un referèndum vinculant.

En front de tot això, la resposta de l’Estat Español ha estat la lògica d’una democràcia europea el segle XXI:

  • Enviar a la policia a pegar persones que només volien votar
  • Saltar-se les pròpies lleis i processos judicials per empresonar els líders del moviment i mantenir-los a la presó sense cap justificació possible.
  • Saltar-se la pròpia constitució aplicant un article, el 155, per fer coses que el propi article no permet fer.
  • Organitzar una campanya mediàtica per criminalitzar els catalans i el moviment independentista.
  • /…/

A un costat tenim un moviment que exigeix poder decidir democràticament el seu futur com a poble i a l’altre un Estat on el valor de la Unitat de la Pàtria està molt per sobre de la Democràcia, la Justícia i la Pau.

En aquest moment, se’m fa molt difícil imaginar la reconciliació de les dues parts perquè els dos moviments tenen un poder altíssim de retroalimentació i cada cop son més forts.

A España mai podrien acceptar que Catalunya tingués un pacte fiscal similar al basc, el reconeixement com a nació o una justícia pròpia (com la que tenen els lands alemanys, per posar un exemple) i a Catalunya cada vegada hi ha més persones pels que l’única solució passa per què al seu passaport no hi posi ‘Reino de España’.

I a la vista de tot això, jo penso que el futur ens porta a una Catalunya sotmesa i en una situació similar a la dels anys 50 del segle passat (sense Català a a les escoles, ni Generalitat) o bé a una Catalunya independent lliure i sobirana.

Estic convençut que Catalunya aconseguirà la independència, perquè som en una època on la democràcia i la justícia tenen més força de la que havien tingut mai en cap moment de la història, però també que la capacitat destructiva de l’Estat Español és molt i molt gran.

Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina? i 2

Fa just 3 anys vaig escriure aquest post: Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina?

Aiden Krane, age 3, with robot.

Avui en Carles Boix, Catedràtic de la Universitat de Princeton ha publicat a l’ARA un article que exposa el mateix problema amb el títol ‘El retorn del capital‘ És per això que el reprodueixo aquí.

El retorn del capital

La Revolució Industrial va consistir en la substitució de la força física humana (i animal), tant al camp com als tallers artesanals, per la màquina de vapor primer i la de combustió després. Per Marx, aquell procés de mecanització de la producció, inevitable i imparable, havia de dur al domini complet de l’economia per part dels propietaris del capital, a la marginalització i empobriment dels treballadors i, en definitiva, a una situació política explosiva que acabaria destruint el capitalisme per dins.

Marx, que va presenciar mig segle de salaris estantissos i beneficis exuberants per al capital, es va equivocar. Coincidint aproximadament amb la seva mort, els salaris de treballadors industrials britànics van créixer més ràpidament que l’economia i va començar un cicle de cent anys de prosperitat generalitzada i d’expansió de les classes mitjanes a Europa i Amèrica del Nord.

Des de fa un quart de segle, però, hem començat a viure una transformació de dimensions i amb efectes similars als de la Revolució Industrial. L’ordinador i les tecnologies de la informació han obert la possibilitat d’una substitució massiva del treball intel·lectual humà per màquines i, per tant, d’una transformació radical de l’economia i del mercat laboral. En aquest nou escenari, les màquines amenacen d’expulsar el treball humà de l’economia i de permetre als seus propietaris (el capital) apropiar-se de tots els beneficis del procés productiu. En una paraula, cent-cinquanta anys després, les prediccions de Marx poden tornar a definir l’agenda política del moment.

Efectivament, les dades dels darrers trenta anys mostren canvis econòmics profunds en aquesta direcció. Als Estats Units i Europa els treballadors industrials han passat del 20 per cent de la població laboral a menys del 10 per cent. Aquest reducció, en bona part causada per l’automatització de fàbriques i cadenes productives, ha vingut acompanyada d’un increment de més del 50 per cent de la producció. Des de l’any 1996 la Xina ha perdut un de cada quatre llocs de treball manufacturer -aproximadament uns trenta milions de persones- però la producció industrial ha crescut un 70 per cent.

Més enllà del sector industrial, el mercat laboral en general també ha canviat. L’impacte de l’ordinador i la transmissió accelerada d’informació a la web han produït una caiguda molt forta de les feines rutinàries, és a dir, les que impliquen fer tasques repetitives i relativament senzilles, processant i arxivant informació, i que, per tant, poden ser fàcilment automatitzades. Fa pocs anys, les agències de viatges organitzaven bona part del nostre oci. Avui en dia, tots ens trobem a un clic de pàgines electròniques que ens permeten reservar hotels i avions sense intermediaris. Aquest sistema s’està estenent ràpidament arreu -des de llibreries virtuals fins a la compra i venda d’immobles entre particulars-. Es calcula que l’any 2011 als Estats Units havia desaparegut una de cada cinc feines rutinàries existents l’any 1981. De fet, la taxa de destrucció d’aquestes feines s’ha accelerat en aquests darrers deu anys.

Les feines no rutinàries, tant manuals (jardiners, cambrers, etc.) com no manuals o professionals (metges, analistes financers, etc.), han resistit molt millor l’impacte de l’ordinador. De fet, la demanda en el segon tipus de feines, que tenen un fort component cognitiu i que, per tant, són complementàries a moltes de les noves tecnologies, ha crescut. Mentre que els salaris dels llicenciats universitaris americans han augmentat un 40 per cent des dels anys setanta, el salari d’una persona sense batxillerat ha baixat en termes reals. (A Espanya la bombolla immobiliària va fer anar els salaris en la direcció inversa.)

Tot i això, és possible que fins i tot les feines no rutinàries acabin afectades per l’expansió de la intel·ligència artificial. Ara ja albirem ordinadors i robots capaços de reconèixer i establir relacions complexes i de prendre decisions com les que fem nosaltres: Google ha desenvolupat un cotxe sense conductor, diverses empreses asiàtiques han anunciat programes intensos de substitució de treballadors amb robots, i els traductors automàtics són cada cop menys risibles.

Potser l’automatizació completa del treball (físic i també intel·lectual) pertany a l’àmbit de la ciència-ficció. Però la seva expansió a parts molt importants de l’economia del segle XXI és un fet indiscutible que planteja una paradoxa molt important. D’una banda, genera una riquesa i unes possibilitats de consum extraordinàries. Fa uns anys llegir l’ARA virtualment i interactuar-hi era impossible: en termes econòmics, el cost de fer-ho era infinit. De l’altra, pot arribar a transformar la distribució de la renda fins a fer-la molt més desigual: en un món robotitzat, la màquina genera la màquina, o, dit en termes més clàssics, el capital es reprodueix a si mateix, sense haver de contractar i pagar gairebé cap salari. En un altre article parlaré de com respondre als reptes que planteja aquesta transformació.

Ada Colau al congrés dels diputats

Fantàstica intervenció de l’Ada Colau al congrés dels diputats. Segur que un dia la seva lluita serà llegida als llibres d’història.

Les seves paraules i la reacció dels diputats al congrés en front de la ILP (iniciativa legislativa popular) permetran deixar clar quí és que verdaderament mana en aquesta democràcia nostre.

La magnitud del dèficit fiscal Català

El dèficit fiscal d’Alemanya amb la Unió Europea és de 9.000M€ (milions d’Euros) És a dir 109€ per cada alemany i any.

El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya és de 16.000M€, és a dir 2.130 € per català i any.

Per als escèptics, us deixo els enllaços a les fonts.

El País:

http://economia.elpais.com/economia/2011/10/26/actualidad/1319614392_850215.html

La Vanguardia:

http://www.lavanguardia.com/economia/20120312/54268051728/catalunya-mantuvo-2009-deficit-fiscal-con-estado-8-pib.html

I les dades del dèficit Alemany són de l’Ara d’avui:

Image

Madrid ho té molt fàcil per assegurar la unitat d’Espanya

Fins ara, la reacció de Madrid a la manifestació independentista de la diada sembla dissenyada per els més radicals dels independentistes catalans: amenaces amb les lleis i la constitució, falta de respecte, qualsevol cosa menys escoltar.

Suposem que per un moment la seva reacció fos aquesta:
1. Reconèixer l’espoli patit per Catalunya, el País Valencià i les Illes i proposar una modificació del sistema fiscal donant la clau de la caixa a cada una de les autonomies històriques assegurant un màxim dèficit fiscal del 4% (com a Alemanya)
2. Reconèixer la llengua Catalana com a llengua pròpia i prioritària a Catalunya. Assegurant la immersió lingüística del Català a Catalunya i el reconeixement del Català com a llengua oficial a Europa.
3.  Permetre les seleccions catalanes.
4. Concretar un acord d’estat per modificar la constitució recollint aquests punts i reconeixent com a nacions les comunitats històriques de la península.

Amb aquests 4 punts sobra la taula, em sembla molt que els independentistes catalans perdríem l’estreta majoria de la que disposem per lluitar per un estat propi. Afortunadament, la supèrbia espanyola fa molt difícil un encaix de Catalunya d’aquest tipus a Espanya i ens dóna via lliure per lluitar perquè Catalunya sigui un nou estat d’Europa.

Breu explicació de què és i què implica el rescat.

Grècia, Irlanda, Portugal i ara Espanya. Finalment han rescatat Espanya. Què és i què implica aquest rescat?

1. Europa, l’Eurogrup, ha concedit a Espanya crèdits fins a un màxim de 100.000M€ per a recapitalitzar la banca.

És un crèdit concedit a Espanya, als espanyols, i això implica que, com tots els crèdits, s’hauran de pagar interessos i tornar el principal.

– Què implica?

a. S’augmenta el deute d’Espanya en aproximadament 10 punts sobre el PIB (Si abans el deute d’Espanya era del 64% ara serà del 74%) Equival a que cada espanyol hagués demanat un crèdit de 2.000€.
b. Els interessos d’aquest crèdit (sembla que serà al 3% d’interès) faran augmentar el dèficit anual d’Espanya. Caldrà pagar 3.000 milions d’euros d’interessos cada any.
c. Aquests diners caldrà retallar-los d’altres partides per no augmentar el dèficit o bé apujar els impostos, o bé totes dues coses.

2. Aquests diners s’utilitzaran per a recapitalitzar els bancs amb problemes. (principalment Bankia)

– Què implica?

a. Que aquests diners passaran a formar part del capital dels bancs, o sigui, que l’estat passarà a ser el principal accionista i per tant el propietari dels bancs rescatats.

b. Els bancs tornaran aquests diners? No. Com que reben aquests diners en forma de capital, no els cal tornar-los. L’únic que es pot fer per recuperar aquests diners és vendre el banc a un tercer. Si es ven per una quantitat igual o superior al capital injectat, no hi haurem perdut diners.

3. Quines condicions ha posat l’Eurogrup a Espanya per a concedir aquest crèdit?
De moment, només han dit que cal decidir quines condicions imposaran. Les que ja tenim imposades, són les de reducció del dèficit. I aquest crèdit fa augmentar el dèficit i per tant obliga a fer més retallades o a pujar els impostos o bé les dues coses.

4. Quants diners són 100.000 milons €?
– Són 2.000€ per cada Espanyol, és a dir, 8.000€ per una família de 4 persones.
– Equival a una dècima part del producte interior brut Espanyol
– Equival a una tercera part del pressupost Espanyol anual.
– És 4 vegades el deute adquirit per a comprar tancs, fragates i avions per a l’exèrcit espanyol.
– Segons la FAO amb aquests diners es podria acabar amb la fam al món durant 4 anys. link.
– Amb aquests diners es podria construir la terminal 4 de Barajas 16 vegades.
– Es podrien construir 10.000km d’autopista. (actualment en tenim uns 12.000km)
– Es podrien fer dues vegades totes les línies de l’AVE que ja s’han construït a Espanya.
– Es podrien construir 1.000.000 (1 milió) de pisos nous. Aquesta xifra coincideix aproximadament amb els 800.000 pisos que hi ha en stock per vendre a Espanya.

#novullpagar i 2

Resum:
La connivència de l’empresa amb el regulador (el govern i els partits polítics) ha permès que es segueixin renovant any rere any les concessions d’unes obres públiques ja pagades. O el què és el mateix: jo et condono crèdits (La Caixa) i poso persones del partit al consell d’administració d’Abertis, tu em renoves la concessió, em signes clàusules de compensació per la disminució del trànsit o signes peatges a l’ombra d’obres absolutament amortitzades (el tram de la B-30 per exemple).

Potser caldria portar-ho als tribunals.

Podeu trobar més dades al web de #novullpagar

Dos documents interessants per entendre la presa de pel de les autopistes.

1. Discurs de’n López Tena al parlament.

2. El funcionament de les concessions.
Article original de Josep Maria Bellmunt que reprodueixo aquí.

Els contractes d`autopistes. Si el govern vol demà s`acaben. El que no expliquen

La concessió de la gestió de les autopistes catalanes a empreses privades, i conseqüentment el pagament de peatges, presenta unes particularitats que fins ara no han sortit a la llum en els grans mitjans de comunicació, i que mostren que les empreses concessionàries, més que realitzar una activitat comercial, que com qualsevol altre també hauria de tenir un risc de pèrdues, tenen gairebé una assegurança de benefici sense límit.

Aquests dies s`han anat publicant xifres en relació als beneficis de les concessionàries, però la informació en relació a les condicions dels contractes, la renegociació i els motius de l`allargament del període de concessió dels peatges a l`estat espanyol és escassa i difícil d`obtenir, i cal recórrer a estudis molt tècnics i en alguns casos a la legislació espanyola, per aconseguir-la.
`
Des d`Ara o Mai, seguint la línia d`informació rigorosa que ja vam encetar en relació al negoci de les autopistes amb l`estudi jurídic sobre el #novullpagar, us oferim aquest article per poder entendre els mecanismes que utilitzen l`administració de l`estat i les concessionàries per seguir mantenint el control dels peatges.
Aquests són alguns dels temes més importants que ni el govern ni les empreses que gestionen les autopistes han donat a conèixer.

1/ Els contractes de les concessions.

Situació:
La diferència en relació a d`altres contractes d`infraestructures a llarg termini en d`altres països món, com el Regne Unit o Portugal, és que la concessió del contracte de peatges a l`estat espanyol es realitza sobre la base del procediment obert. Es a dir els contractes de concessió es basen en models de contractes estandarditzats, i no de contractes fets en funció de les variables de cada zona.
És a dir aquests contractes de concessió reflecteixen la incapacitat o la no voluntat dels interessats, per estudiar prèviament les condicions que determinaran el resultat del negoci de concessió d`acord amb la durada del contracte (*1).

Resultat. El negoci acostuma a ser molt atractiu per a les concessionàries, perquè gairebé no hi ha risc, i si la seguretat del benefici. (*2)

2/Les condicions dels contractes.

Situació
Els nivells màxims del preu del peatge s`estableixen a l`inici de la concessió, i es poden actualitzar cada any, d`acord amb la inflació. No obstant això, a partir de l`any 2000, es va establir un mecanisme que permet que els augments del preu del peatge siguin més elevats encara, si el trànsit ha estat inferior al previst quan es va signar el contracte (*3)
Aquest mecanisme compensatori no té en compte i menysté les recomanacions del Banc Mundial (1997) (*4), que demana que l`assignació de riscos en els contractes de concessió han de tenir en compte la capacitat per aconseguir el millor resultat, i gestionar amb el menor cost.
Es per això que els riscos de mercat s`assignen a una concessionària privada.

També ho diu clarament la”Ley 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas, en el seu article 224.1 quan diu:”Las obras públicas objeto de concesión serán financiadas, total o parcialmente, por el concesionario que, en todo caso, asumirá el riesgo en función de la inversión realizada”.

Resultat: La concessionària treballa en una situació avantatgista, si el trànsit disminueix s`augmenta el peatge. El risc de la gestió per a la empresa torna a disminuir moltíssim.

3/ La durada de les concessions i la renegociació dels contractes.

Situació.
Algunes contractes com el del tram Tarragona-Valencia, o el de València-Alacant han estat renegociats fins a nou vegades cadascun. El termini de la concessió, que es va fixar inicialment per 27 anys per ambdos trams, posteriorment s`ha allargat fins a 47 i 48 anys, respectivament.

El tram Barcelona Tarragona s`ha renegociat fins en 7 ocasions, des que es va atorgar.la primera concessió entre el període 1967-1975. El mateix passa entre el tram Barcelona- La Junquera que s`ha renegociat en 9 ocasions.

L`article 263.3 de Ley 13/2003, de 23 de mayo (*5) diu: Las concesiones de construcción y explotación de obras públicas se otorgarán por el plazo que se acuerde en el pliego de cláusulas administrativas particulares, que no podrá exceder de 40 años.
Excepcionalment es podrien allargar fins els 60 “para restablecer el equilibrio económico del contrato o para satisfacer los derechos de los acreedores” ( article 263.4)

Resultat: La majoria de renegociacions acaben amb preus de peatges més elevats o en l`allargament del període de concessió, en alguns casos ja se superen els 40 anys màxims establerts, sense que s’al•leguin motius excepcionals.

4/ L`opacitat de les causes de les renegociacions dels contractes.

Situació.
Encara que les renegociacions dels contractes s`han publicat al BOE, sovint no s`especifiquen els motius de la renegociació.
En el cas del tram Barcelona-La Junquera,de les 9 ocasions en que s`ha renegociat, només en dues s`ha especificat el motiu, en d`altres 7 el motiu és desconegut.
El mateix passa entre Barcelona i Tarragona, només en dues de les 7 renegociacions s`ha donat un motiu.

Resultat: En més de la meitat dels casos no es coneix el motiu que obliga a renegociar al govern.
Els governs no donen publicitat als processos de renegociació, ni donen explicacions dels motius
L`estat espanyol no disposa d`un mecanisme regulador per defensar els interessos dels usuaris ni dels contribuents en els contractes de concessió que va signant.

5/ El rescat dels peatges.

Situació:
El rescat dels peatges es presenta des de l’administració com un tema molt complex, però no ho sembla tant si ens atenim a la mateixa legislació de l`estat espanyol.
La mateixa “Ley de 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas” deixa clar, que els peatges es poden rescatar quan es vulgui, i com s`ha de fer.

El seu article 264.5 diu:

g) El rescate de la explotación de la obra pública por el órgano de contratación.
Se entenderá por rescate la declaración unilateral del órgano contratante, discrecionalmente adoptada, por la que da por terminada la concesión, no obstante la buena gestión de su titular.
h) La supresión de la explotación de la obra pública por razones de interés público.
i)La imposibilidad de la explotación de la obra pública como consecuencia de acuerdos adoptados por la Administración concedente con posterioridad al contrato.

Però és que l`article 266.1 diu: En los supuestos de resolución, el órgano de contratación abonará al concesionario el importe de las inversiones realizadas por razón de la expropiación de terrenos, ejecución de obras deconstrucción y adquisición de bienes que sean necesarios para la explotación de la concesión.Al efecto, se tendrá en cuenta su grado de amortización en función del tiempo que restara para el término de la concesión y lo establecido en el plan económico-financiero.

Resultat: L`estat podria rescatar els peatges, i entenem que el preu a pagar a la concessionària estaria en gran part marcat per l`amortització que s`hagi fet de l`obra.

Tot plegat dóna a entendre que els contractes i les renegociacions es fan a la mida de les empreses concessionàries, i que no es té ni tan sols en compte la propia legislació de l’estat espanyol.
Ara és el moment de començar a demanar que l’administració espanyola i sobretot la de la Generalitat expliqui els motius que fa que en moltes ocassions ignorin i no apliquin allò que ells mateixos han legislat, i el que és pitjor, que justifiquin perquè van en contra dels interessos col•lectius dels ciutadans de Catalunya, per afavorir empreses privades.

Josep Maria Bellmunt.
Ara o Mai.
06.05.12

Bibliografia:
*1: Sirtaine,S. et al, How profitable are private
infrastructure cocessions in Latin America?
Empirical evidencel and regulatoryr implications. Quarterly Review of Economics and
Finance, 45, p p. 3 8 0 – 4 0 2

*2: María de los Angeles Baeza and José Manuel Vasallo
Prívate concession contracts for toll roads in Spain: analysis and recommendations

*3:Bel, G. and Fagueda, X. (2005), Is a mixed funding
model for the highway networkrk sustainable over
time? In Ragzi, G. and Rothengatter, W. (Eds),
Procurement and Financing ofMotorways in Europe
(Elsevier, A m s t e r d a m ).

*4: World Bank (1997), Global Development Finance
(Washington, D.C.).

*5“Ley 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas.

Real Decreto Legislativo 2/2000 sobre de 16 de junio sobre contratos de las Administraciones Públicas

Delegació del Govern a les Societats Concessionàries d’Autopistes. Cambra de Comerç de Barcelona-El sistema de peajes en Cataluña, análisis y evaluación de estrategias. 2008.