La Felicitat – Flavia Company

Si estàs deprimit, estàs vivint en el passat. Si estàs ansiós, estàs vivint en el futur. Si estàs en pau, estàs vivint en el present”, va dir el savi xinès Laozi més de cinc-cents anys aC. Demòcrit sostenia que la felicitat només era possible gràcies a l’absència de por. No és difícil combinar aquests dos pensaments i adonar-nos que, moltes vegades, davant la felicitat, es fa servir el passat per pensar “Tampoc aquest cop sortirà bé” o el futur per dir-nos a nosaltres mateixos “Un dia o altre això que m’ofereix la vida ho perdré”. Ens agafem al que coneixem o anticipem el que vindrà: no deixem que el present es faci present. Volem repetir o volem endevinar. Empaitem la permanència com si es tractés d’un espai de seguretat. I com sabem prou bé, allò que no canvia mai és el que ha entrat en el lloc del qual no és possible tornar, la mort.
Vivim amb angoixa la sensació que la felicitat se’ns escapa de les mans, sense acceptar que just el fet que se’ns escapi de les mans és part del que ens vol fer comprendre que l’única manera de sentir la felicitat és deixar-la anar a cada instant. Agrair-la sense posseir-la. Com va escriure H.D. Thoreau: “La felicitat és com una papallona, com més l’encalces, més t’eludirà. Però si poses atenció a altres coses, vindrà i se’t col·locarà suaument a l’espatlla”.
Només pot ser feliç qui és lliure per acceptar el que li és atorgat sense posar-ho en dubte, com no es posa en dubte l’aigua, el sol, la tempesta, el paisatge. La felicitat és un regal desitjable que passa per nosaltres i va cap als altres, imprescindible. Que ningú no aturi aquesta energia, que ningú no vulgui atresorar-la per a ell sol ni per sempre. De ben segur que és per
això, per aquesta obligació que tenim de no trencar la cadena, que I. Kant va dir: “La felicitat, més que no pas un desig, una alegria o una elecció, és un deure.

Enllaç al bloc de na Flavia Company http://fcompany.blogspot.com.es/

Aquest article ha estat publicat al diari Ara (http://www.ara.cat)

En Xavitus el millor Tió del món

xavier_tiotio-de-nadalAquest any ja no hi és. Però en Xavier, en Xavitus, el meu pare, es va inventar el millor Tió del món.

Us en faré 5 cèntims.

Per preparar el millor Tió del món, cal una família o grup d’amics que no hagin perdut la il·lusió dels nens.

També necessitarem un tronc, pals per picar, recordar una bona colla de cançons i regals, regals per tothom, petits i grans.

Per aconseguir el millor Tió del món, ens caldrà també un voluntari que farà de Tió -l’avi o l’àvia acostumen a ser uns bons candidats-, i per últim una taula baixa i una manta gran.

El procés és el següent:

El voluntari que fa de Tió seu a un costat de la taula baixa, amb els regals situats al seu costat de manera que hi pugui accedir sense moure’s. Llavors taparem la taula, les cames del tió i els regals amb la manta. És muntarà tot plegat de manera que els nens no puguin passar a la part del darrera del Tió i veure tot el muntatge. A sobre de la taula baixa i a sobre de la manta hi posarem el nostre Tió (tronc) que haurà estat ben alimentat els dies anteriors per a què tingui el ventre ben ple de regals.

Un cop tot muntat, el funcionament és el següent:

Els nens (d’edat o d’esperit) canten cançons i piquen el Tió. Un cop picat i cantat, s’ajupen a mirar a sota de la taula per comprovar si el Tió ha cagat quelcom. La clau ve ara: el Tió aprofita quan tothom està distret obrint un regal per a posar el següent en posició, i es repeteix la història fins que el Tió ha buidat la panxa.

I així és com funciona el millor Tió del món.

Que vagi de gust!!!

Miquel

Sant Jordi. Dissabte amb sol i bon temps!!!

Grafic-Eduard-Forroll_1564053784_28603914_1500x1089

Fa tres dies han tancat les últimes botigues de discs a Barcelona.

Potser encara falten 10 o 20 anys, potser 40, però de ben segur que el llibre en paper seguirà les passes del disc de vinil i el CD.

És molt trist que no ho veiem, que cap dels responsables del món editorial ho reconegui.

Heu mirat al metro? Quants llegeixen llibres en paper? O Quants ho fan al telèfon o a la tauleta?

Els números canten per si sols, baixades constants de la facturació any rere any, una nova generació, encara jove, que no reconeix l’olor del llibre però que estima el tacte suau de la tauleta o del telèfon mòbil. Una generació que no té espai a la bossa per un llibre en paper, ja hi porta un carregador i una bateria de recanvi… Tampoc té espai a casa per guardar uns artefactes d’un sol us que ja ni les biblioteques volen. (Heu provat de fer una donació de llibres a la biblioteca del barri?)

Un món on la feina de recomanació no la fa el llibreter, sinó el amics desconeguts de facebook, whatsapp o twitter, o els algoritmes d’Amazon o Google.

Un món on no cal agenollar-se davant d’un editor i signar, potser, un contracte on l’autor només s’emportarà el 10% del preu del llibre.

Un món on el llibre que vols el tens en segons i per una fracció del preu del llibre de paper.

Un món on no cal descatalogar llibres.

Un món on les últimes novetats són accessibles des de qualsevol punt del planeta al mateix temps.

Un món on puc portar sempre a sobre molts més llibres dels que seré capaç de llegir en tres vides.

Aquest, o un de semblant, és el món que ve.

I el llibre en paper seguirà el mateix camí del CD.

Potser encara falten 10, 20 o 40 anys.

Mentrestant gaudim de la meravellosa festa de Sant Jordi.

Si en vols saber més:

http://www.actualidadeditorial.com/desdramatizando-el-ebook/

http://www.lecturalab.org/story/_6136

I si vols llibres:

Captura de 2016-04-23 10-21-18

 

La policia pega nens a València

És gairebé irreal el què estem fent en aquest país. Abans d’ahir, els estudiants de l’institut de secundaria Luis Vives de València, van organitzar una protesta pacífica per les retallades (fa mesos que no tenen calefacció).

La protesta fou reprimida per els antidisturbis de manera absolutament desproporcionada.

Vam enviar la policia a pegar nens de 12 a 17 anys que protestaven pacíficament per les retallades. Què esperem que pensin de la societat actual i de la democràcia?

No ens podem quedar creuats de mans davant d’aquests fets.

Declaracions de Mònica Oltra

No hay ninguna excusa para los padres vagos

Excelente entrevista a Francisco Kovacs aparecida ayer en ‘La Vanguardia’

En un entorno global competitivo, o aseguramos la educación de las próximas generaciones o hablaremos todos chino rápidamente.

¿Y qué significa educar?

De acuerdo con el conocimiento científico tres cosas: el niño debe estar rodeado de un entorno que fomente al máximo todas las capacidades que su código genético permite. No se trata de hacer nada artificial sino permitir que esa potencialidad fructifique.

No idiotizarlo, vaya.

En segundo lugar hay que rodearlo de afecto. Y en tercer lugar hay que darle modelos de conducta que pueda imitar y que le transmitan los valores que socialmente queremos, véase el rigor, la disciplina, la meritocracia, la justicia, etcétera.

Entendido.

El conocimiento científico demuestra que, al nacer, la mayor parte de nuestras neuronas no están conectadas entre sí. Se conectan o no en función de los estímulos del entorno, y cuanto mayor es el sujeto más difícil. Con lo cual, quien debería fijar el calendario educativo es el desarrollo biológico del niño.

Es usted un poco determinista.

Hay tres estereotipos. El primero es el del salvaje feliz, lo de que hay que dejar al niño que brote espontáneamente como las lechugas. Una educación no intervencionista no es educación, es agricultura. Y condena al niño a ser un fracasado toda su vida. No hay ninguna excusa para los padres vagos.

Radical.

Una vez que el niño ya tiene cierta edad (entre los 10 y 14 años), y empieza a tener una vida cada vez más autónoma en la que la influencia de los padres es cada vez menor, se encuentra con situaciones que son contradictorias a aquellas en que lo han educado.

Póngame un ejemplo.

Si al niño lo han educado bien en su casa, tendrá un concepto claro de la justicia: yo puedo predecir qué voy a hacer y qué me va a pasar, en función de lo que haga, mis padres me van a premiar o castigar. Pero cuando sales al mundo te das cuenta que hay cosas que funcionaban en tu casa que en el ámbito macro no funcionan igual.

¿Entonces?

También es necesario dotar en cuanto es posible al niño de un criterio propio, sólido y fundamentado para que pueda resistir el contacto con la realidad sin considerarse idiota ni abjurar de sus principios.

¿Y cómo se hace eso?

A través de tres claves: Formación, información y ejemplo. No basta con decirle al niño desde pequeño que la honradez es un valor positivo, debes predicar con el ejemplo. Si tú admiras a un ladrón porque preside un gran banco te estas contradiciendo.

Las contradicciones son inevitables.

Hay que darle información para que comprenda que no tiene que cuestionar sus principios sino sobrevivir en un entorno donde no siempre se aplican. Intentar aislar al niño en una burbuja es un suicidio, porque en cuanto el niño sale al mundo se lo comen.

Glups.

Hay que prepararle para que cuando tú ya no estés tan presente, sea capaz de autoeducarse constantemente. Es lo que deberíamos hacer todos los adultos.

Usted bombardea el sistema educativo.

Año tras año, cuando salen los resultados del informe Pisa, el director general de turno o la ministra, si las elecciones están cerca, hace dos declaraciones tópicas típicas y hasta el año próximo. Con este planteamiento el fracaso está garantizado.

¿Qué propone?

Volver a implantar valores y mecanismos educativos contrastadamente eficaces y dejarnos de experimentos pedagógicos. Por ejemplo deberíamos agrupar a los niños por nivel, no por edad biológica. Eso de que los niños crecen industrialmente y el que nació el 31 de diciembre le corresponde otro nivel del que nació al día siguiente es una aberración que sólo cabe en la cabeza de los que perpetraron la Logse.

¿Qué más?

Instalar mecanismos de premio y castigo (que no significa tortura y mimo) que es como funciona nuestro cerebro. Si tratas igual al que estudia que al que no lo hace, estas incentivando que todo el mundo suspenda.

Aboga por una educación tradicional.

Estamos en un entorno políticamente correcto y blandito que nos está llevando al hundimiento colectivo. Ahora por ejemplo la competitividad no está de moda. Pero vivimos en una sociedad globalizada, la competencia está y hay que aprender a manejarla. Aprender a competir es no abusar cuando ganas ni frustrarte cuando pierdes.

¿Qué pasó entre usted y su padre?

Me permitió hacer lo que yo quería siempre que estuviera a la altura: si quieres tocar el piano, te comprometes a hacerlo lo mejor que puedas. Si pretendes ser libre tienes que demostrar que eres digno de esa libertad y que la ejerces bien. No ganas derechos por el hecho de crecer biológicamente.

Interesante matiz.

Si el niño aprende a abjurar del esfuerzo no sólo lo conviertes en un vago, sino que mediatizas todas sus decisiones de futuro, siempre va a hacer lo que le sea más fácil.

Además de educadores, ¿podemos ser amigos de nuestros hijos?

Los padres pueden decidir ser amigos de sus hijos, pero tienen que ser conscientes de que los dejan huérfanos.