Depenem dels mercats degut a l’article 104.

Diaris, ràdios i televisions ens expliquen cada dia que cal recuperar la confiança dels mercats. Que és el més important. I que per fer-ho cal RETALLAR. Cal retallar-ho tot: la sanitat, l’educació, les pensions, els sous,… TOT.

Saps que la causa de les retallades és l’article 104 del tractat de Maastricht (o el 123 del tractat de Lisboa)?

Aquest article diu que el BCE (banc central europeu) i els bancs centrals nacionals NO podran finançar els estats, i que per tant aquests s’hauran de finançar demanant préstecs als inversors privats.

Degut a l’article 104, per facilitar el finançament dels països i els seus dèficits, el BCE presta diners als bancs privats a un interès de l’1% i aquests presten diners als estats al tipus d’interès que marquen els mercats (cap el 7% a Espanya).

Aquest fet va costar l’any 2010 23.200M€ o el què és el mateix: 500€ per espanyol i any.

L’ÚNIC QUE CAL RETALLAR ÉS L’ARTICLE 104.

si en vols saber més:

El text de l’article 104:
Artículo 104

1. Queda prohibida la autorización de descubiertos o la concesión de cualquier otro tipo de créditos por el Banco Central Europeo y por los bancos centrales de los Estados miembros, denominados en lo sucesivo “bancos centrales nacionales”, en favor de instituciones u organismos comunitarios, Gobiernos centrales, autoridades regionales o locales, u otras autoridades públicas, organismos de Derecho público o empresas públicas de los Estados miembros, así como la adquisición directa a los mismos de instrumentos de deuda por el BCE o los bancos centrales nacionales.

Pots trobar el tractat complet a:
TRATADO DE LA UNIÓN EUROPEA Diario Oficial n° C 191 de 29 de julio de 1992

Un altre article interessant:
por que derogar el art 104 del tratado de maastricht

M’ajudes a identificar els punts clau per construir una societat sostenible i més justa?

La societat actual és, de ben segur, la més i millor formada de la història. És la que gaudeix de millor salut, de més seguretat i de més justícia.
Però encara queden molts problemes per resoldre, molt camp per córrer: estem destruint el nostre planeta, hi ha milions de persones que moren de gana cada any, la riquesa està en mans d’uns pocs que miren només per els seus interessos, cada dia hi ha més gent a l’atur i sense esperança de trobar feina, …
La crisi que estem patint, provocada per els mercats i l’especulació financera, està posant en perill l’estat del benestar. Quan temps més podrem gaudir d’educació i sanitat universal i gratuïta? Que potser tindrem pensions els que ens jubilem d’aquí a 20 o 30 anys?
Si mirem endavant, les coses no pinten massa bé. El pick Oil, aquest atur que cada dia sembla més un problema sistèmic del món desenvolupat, l’escalfament global, l’aprimament de les classes mitjanes, els nostres polítics lligats de mans i peus degut als mercats…

Tot plegat, una colla de problemes molt difícils de resoldre per separat.

Internet i les xarxes socials ens estan ajudant a lluitar plegats contra algunes d’aquestes injustícies. La primavera àrab al nord d’Àfrica, el 15M o l’Occupy americà són moviments amb milers de persones que lluiten per un món millor.

Per a què aquests moviments quallin i tinguin èxit, cal definir com volem que sigui la societat on viuran els nostres fills. Cal treure del model actual aquelles coses que no funcionen i substituir-les per d’altres que aportin solucions. Les solucions a problemes sistèmics cal que siguin sistèmiques: cal canviar el funcionament del sistema per a solucionar el problema.

Des del meu punt de vista, hi ha tres coses que cal canviar per acostar-nos més a aquest món que voldríem poder deixar als nostres fills.
M’agradaria molt que em donessis el teu punt de vista sobre aquests punts, que n’aportessis d’altres i que entre tots identifiquéssim aquelles coses per les que cal que tots lluitem de valent.

Els punts que he identificat fins ara:

1. Independència real dels mitjans de comunicació.
2. Regulació del món financer.
3. Reforma fiscal.

1. Independència real dels mitjans de comunicació.

En una democràcia, el control dels mitjans de comunicació és bàsic per a guanyar eleccions. És bàsic per a crear corrents d’opinió en un sentit o un altre. Serveix per a intoxicar a la població o a gran part de la mateixa en un sentit o en un altre.

El moviment Occupy americà ho va deixar ben clar: som el 99%, però l’1% restant, controla els mitjans. En alguns casos ho fa directament, i en d’altres a través de la contractació o no d’espais publicitaris.

Per aconseguir una democràcia real i plena, cal que cada ciutadà estigui informat de la manera més objectiva possible. Cal evitar per tant que uns pocs grups empresarials controlin la majoria dels mitjans de comunicació d’una societat, cal evitar que en dirigeixin el pensament.

No tindrem una democràcia real fins que ningú no tingui el poder de controlar els mitjans.

2. Regulació del món financer i dels bancs.

La situació actual i els fets ocorreguts en els últims anys han fet palès els efectes de la desregulació dels mercats de capital produïda en els últims 30 anys.
El neoliberalisme que en Ronald Reagan i la Margaret Thatcher van començar a aplicar els anys 80 ha creat la que probablement sigui la crisi financera més gran de la història.
Per evitar que això torni a passar, cal una regulació absolutament estricta i molt restrictiva dels operadors financers i dels bancs. Una regulació que faci impossible la repetició de les bombolles especulatives que ens han portat a la crisi actual.
Cal impedir que els especuladors s’enriqueixin apostant contra el deute d’un país, o especulant amb el preu dels aliments o de les matèries primeres.
Els bancs i els operadors financers han d’estar al servei de la societat.
Cal aconseguir que el principal objectiu del banc central europeu (que no és més que el banc públic europeu) sigui la viabilitat a llarg termini de l’estat del benestar.

3. Reforma fiscal.

La societat del segle XXI s’enfronta a dos problemes aparentment irreconciliables: l’atur i la conservació del planeta.
Per aconseguir la plena ocupació a la societat actual, (si encara és possible) cal una societat consumint desenfrenadament tot allò que som capaços de produir.
De l’altre costat, per a salvar el món, ens cal deixar de consumir. Cal disminuir significativament la producció de bens de consum. Cal decréixer. Mantenir el consum i la producció actual no és sostenible.
Però si deixem de consumir i de créixer, hi haurà molta més gent que no tindrà feina i que per tant, quedarà marginada de la societat.

La innovació, el progrés, la millora constant dels processos de producció, ens porta a que cada dia som capaços de produïr més amb menys treballadors.
Primer vam fer eines que aconseguien fer més productiu cada home. Potser la més revolucionària de totes va ser l’arada.
Més endavant, vam connectar aquestes eines a altres fonts d’energia no humanes: el bou, el vent, els rius, la màquina de vapor…
L’electricitat ens va permetre portar l’energia a tot arreu, i l’electrònica i la informàtica estan aconseguint que les màquines substitueixin a treballadors cada cop més especialitzats.
Els primers robots, van substituir els operaris a les tasques feixugues i repetitives. Actualment, cada cop més empreses estan substituint telefonistes per ordinadors. General Motors espera poder vendre un cotxe que condueixi ell sol en deu anys, i això deixarà sense feina a tots els camioners i taxistes del món. IBM està treballant en sistemes experts que permetran l’automatització de totes les tasques administratives a les empreses.

L’estat del benestar actual és car. Per què tots podem seguir-ne gaudint cal recaptar una quantitat important de diners. Cal pagar escoles, hospitals, pensions, atur, …
Avui, aquests diners surten principalment de les butxaques dels treballadors, de fet els mileuristes són els que paguen un % més elevat del seu sou en impostos: IRPF, cotitzacions socials, IVA. (veure anàlisi)
Quan augmenta l’atur, per tant, disminueixen de manera molt important els ingressos i augmenten les despeses: ens cal pagar més prestacions d’atur i l’estat ingressa menys impostos.

El nostre sistema fiscal, a més, beneficia a les empreses que tenen menys treballadors. És a dir, si comparem dues empreses que facturen el mateix i tenen el mateix marge de benefici, l’empresari amb més treballadors pagarà molts més impostos que aquell que ha aconseguit prescindir-ne. Per tant, el nostre sistema fiscal, convida a l’empresari a contractar el mínim de treballadors indispensables. De fet, les activitats molt intensives en ma d’obra són les primeres que han marxat d’Europa cap a països sense xarxa de protecció social. (enllaç a un exemple)

Amb el sistema fiscal actual, quan una empresa substitueix 100 persones d’atenció telefònica per un ordinador, per un costat, obliga a l’estat a pagar atur a aquests treballadors. Els ex-treballadors, deixaran de pagar impostos i l’empresa passarà a aportar molts menys diners per l’estat del benestar.

Un altre característica dels impostos que paguem, és que no depenen només de quants diners guanyes, sinó de com els guanyes. És a dir, si guanyes 1000€ al mes treballant de sol a sol pagaràs molts més impostos que si guanyes els mateixos diners jugant a la borsa, o especulant contra el deute, o amb un pis que tinguis llogat. Els impostos sobre el treball són molt més grans que els impostos sobre el capital.(veure anàlisi)
De fet, els rics gairebé no paguen impostos. (No em refereixo als treballadors amb sous alts, si no als rics de debò) Podeu consultar els següents articles al respecte:
Els rics no paguen impostos – Joan Majó
L’Europa dels mercats? – Joan Majó
Warren E. Buffett pide más impuestos para los ricos.
Mecanismos que usan los ricos para no pagar impuestos.

Per últim, una altre deficiència del nostre sistema és que, actualment, una empresa que contamina molt paga els mateixos impostos que una empresa que ha fet inversions per a fabricar el mateix contaminant menys. De fet, el que contamina no està obligat a contrarestar l’impacte d’aquesta contaminació. És a dir, quan una empresa fa servir un envàs desmesurat per el seu producte, després no n’ha de pagar el cost del reciclatge.

Tots aquests punts aparentment contradictoris, tenen una solució prou senzilla: cal modificar radicalment la política fiscal. Cal que l’estat del benestar el pagui el Capital, el que consumeix recursos finits i el que contamini.

És a dir:
1. Cal eliminar tots els impostos al treball.
2. Cal augmentar els impostos al Capital en la mateixa proporció.
3. Cal posar o apujar significativament els impostos a les matèries primeres finites i contaminants i a l’energia no renovable.
4. I aquests canvis fer-los mantenint la pressió fiscal.

Aquests canvis provocarien el següent:
El cost d’un treballador es reduiria a gairebé la meitat (sense tocar un sol euro del sou dels treballadors). Per tant, per els empresaris seria molt més barat contractar. Les feines intensives en mà d’obra tornarien a ser rendibles.
El preu de l’energia augmentaria molt, per tant, tots aquells processos de producció intensius en energia augmentaren molt el seu cost i per tant, els productes resultants d’aquests processos augmentarien molt de preu i serien menys competitius.
Aquest canvi, provocaria que tornés a sortir més a compte arreglar el cotxe que comprar-ne un de nou. O portar a arreglar la tele o el microones abans de llançar-los i canviar-los per un de nou.
Provocaria que miréssim de comprar productes bons i ben fets per què duressin molt. Els productes locals, serien proporcionalment més barats que els vinguts de fora ja que el cost del transport seria significatiu.
Les finestres de les cases tornarien a tenir marcs de fusta, ja que cal molta menys energia per a fer un marc de fusta que un d’alumini o de PVC (tot i que el marc de fusta requereix més ma d’obra)
Tornaríem a tenir pa acabat de fer, que seria més barat que el pa congelat, precuit i tornat a congelar, i finalment cuit al forn de sota casa que mengem ara.
El menjar congelat, de fet, deixaria de ser competitiu -ja que cal molta energia per a conservar la cadena de fred- i tornaríem a construir cases que no necessitessin aire condicionat per mantenir-se fresques a l’estiu.

Les lleis del mercat són infal·libles per aconseguir aquest tipus de canvis molt depressa.

D’aquesta manera aconseguiríem:
1. Que l’estat del benestar no depengués del número de persones amb feina.
2. Que el 100% del cost del treballador a l’empresa anés a la butxaca del treballador i que per tant, una empresa amb més talladors no pagués més impostos. Els productes intensius en mà d’obra serien més barats que ara. Hi hauria per tant més feina per a tothom.
3. Els productes i serveis basats en grans consums d’energia i matèries primeres passarien a ser molt cars i per tant es consumirien molt menys.

I el que és més important: NO caldria augmentar el consum de recursos finits per al manteniment de l’ocupació.

En resum:
1. Independència real dels mitjans de comunicació.
2. Regulació del món financer.
3. Reforma fiscal.

M’ajudes a millorar la proposta?

Miquel

Quiénes son los mercados y cómo nos gobiernan.

En Luis de Guindos -el nou ministre d’economia- ja ho ha dit: torna la recessió econòmica.
La política de retallades actuals -dictada per els mercats- ens portarà més atur, i més crisi.
Els polítics i els mitjans ens asseguren que és la única sortida, que cal estalviar els diners, que aquest és el camí correcte. Però el què no ens diuen és que ni és l’únic, ni és el correcte.

El llibre que us recomano explica, de manera senzilla i entenedora, com funcionen els mercats, quines han estat les causes que ens han portat fins on som i planteja possibles solucions als problemes actuals.

Ha estat escrit per cinc professors del departament d’economia aplicada de la UCM (Universidad Complutense de Madrid) que ni pertanyen a una càtedra del Banc de Santander ni havien treballat per Lehman Brothers

QUIÉNES SON LOS MERCADOS Y CÓMO NOS GOBIERNAN
Once respuestas para entender la crisis
Bibiana Medialdea García (coord.)
Antonio Sanabria Martín
Luis Buendía García
Nacho Álvarez Peralta
Ricardo Molero Simarro

Si no estàs d’acord amb les retallades a la sanitat, o a les escoles públiques, o en les pensions i les prestacions d’atur, cal que llegeixis aquest llibre. Cal que tothom sàpiga que les coses es podrien fer diferent, que de fet, s’haurien de fer diferent.

Podeu baixar el llibre en format PDF -de manera gratuïta i legal– en aquest enllaç.

Aquest dissabte està convocada la primera manifestació global i els mitjans no en parlen.

Aquest dissabte hi ha convocada la que serà la primera manifestació global.
Des del Japó als Estats Units, més de 600 ciutats de 40 països han convocat manifestacions, i aquí ningú en sap res. Els mitjans no es parlen.
Aquest dissabte cal que sortim a fer sentir la nostra veu.


It’s time for us to unite · It’s time from for them to listen · People of the world, rise up!
És hora que ens unim · És hora que ens escoltin · Prenguem els carrers del món!

El 15 d’octubre gent de tot el món prendrà els carrers i les places. Des d’Amèrica a Àsia, des d’Àfrica a Europa, les persones s’estan aixecant per reclamar els seus drets i demanar una autèntica democràcia. Ara ha arribat el moment d’unir-nos tots en una protesta mundial no violenta.

Els poders establerts actuen en benefici d’uns pocs, ignorant la voluntat de la gran majoria, sense que els importi el cost humà o ecològic que hàgim de pagar. Aquesta intolerable situació ha d’acabar.

Units en una sola veu, farem saber als polítics i a les elits financeres a qui serveixen, que ara som nosaltres, la gent, els qui decidirem el nostre futur.

No som mercaderia en mans de polítics i banquers que no ens representen.

El 15 d’octubre ens trobarem als carrers per engegar el canvi global que volem. Ens manifestarem pacíficament, debatrem i ens organitzarem fins a aconseguir-ho.

És hora que ens unim. És hora que ens escoltin.

Prenguem els carrers del món el 15 d’octubre!

Troba la convocatòria més propera aquí

La manifestació invisible

Aquest dimecres a la tarda, cap a 10.000 persones es van manifestar pacíficament per el centre de Barcelona.
Cridaven en contra de les retallades en educació i sanitat, en contra de la classe política -que conserva tots els privilegis-, contra els bancs que han creat la crisi i no la pateixen, i tantes altres coses que ens haurien de fer sortir al carrer a tots cada dia.

La sorpresa, però, l’he tingut aquest matí quan he passat per el quiosc. La manifestació no havia existit. No ha sortit a cap portada de diari (ni tan sols en petit), La Vanguardia ha publicat només en una pàgina interior, en un racó a l’esquerra i a peu de pàgina (la part més invisible del diari) que els mossos havien impedit als manifestants accedir al parlament. L’Ara ha publicat només una ‘fotonotícia’, és a dir una fotografia amb un peu parlant de la manifestació.

Que 10.000 persones es manifestin per els carrers de Barcelona -No és notícia?!!!

Si haguessin trencat uns quants aparadors, -Haurien estat portada?

Em sembla, que el primer problema d’aquesta democràcia no són els polítics, tampoc ho és la regla (o fórmula) D’Hondt. El primer repte és aconseguir uns mitjans de comunicació verdaderament independents del poder polític i financer. Ens cal una societat ben informada si volem canviar les coses.

Una democràcia no en té prou separant el poder judicial, el legislatiu i l’executiu. El què cal són uns mitjans de comunicació i uns partits polítics verdaderament independents del poder financer.

Cal una verdadera separació de poders: cal separar el poder polític, del poder judicial, del poder financer, del poder dels mèdia.

Cal un sistema financer al servei de la societat, però ara tenim una societat controlada pel sistema financer.

¿Crisis terminal del capitalismo? Leonardo Boff

Vengo sosteniendo que la crisis actual del capitalismo es más que coyuntural y estructural. Es terminal. ¿Ha llegado el final del genio del capitalismo para adaptarse siempre a cualquier circunstancia?. Soy consciente de que pocas personas sostienen esta tesis. Dos razones, sin embargo, me llevan a esta interpretación.

La primera es la siguiente: la crisis es terminal porque todos nosotros, pero particularmente el capitalismo, nos hemos saltado los límites de la Tierra. Hemos ocupado, depredando, todo el planeta, deshaciendo su sutil equilibrio y agotando sus bienes y servicios hasta el punto de que no consigue reponer por su cuenta lo que le han secuestrado. Ya a mediados del siglo XIX Karl Marx escribía proféticamente que la tendencia del capital iba en dirección a destruir sus dos fuentes de riqueza y de reproducción: la naturaleza y el trabajo. Es lo que está ocurriendo.

La naturaleza efectivamente se encuentra sometida a un gran estrés, como nunca antes lo estuvo, por lo menos en el último siglo, sin contar las 15 grandes diezmaciones que conoció a lo largo de su historia de más de cuatro mil millones de años. Los fenómenos extremos verificables en todas las regiones y los cambios climáticos, que tienden a un calentamiento global creciente, hablan a favor de la tesis de Marx. ¿Sin naturaleza cómo va a reproducirse el capitalismo? Ha dado con un límite insuperable.

Él capitalismo precariza o prescinde del trabajo. Existe gran desarrollo sin trabajo. El aparato productivo informatizado y robotizado produce más y mejor, con casi ningún trabajo. La consecuencia directa es el desempleo estructural.

Millones de personas no van a ingresar nunca jamás en el mundo del trabajo, ni siquiera como ejército de reserva. El trabajo, de depender del capital, ha pasado a prescindir de él. En España el desempleo alcanza al 20% de la población general, y al 40% de los jóvenes. En Portugal al 12% del país, y al 30% entre los jóvenes. Esto significa una grave crisis social, como la que asola en este momento a Grecia. Se sacrifica a toda la sociedad en nombre de una economía, hecha no para atender las demandas humanas sino para pagar la deuda con los bancos y con el sistema financiero. Marx tiene razón: el trabajo explotado ya no es fuente de riqueza. Lo es la máquina.

La segunda razón está ligada a la crisis humanitaria que el capitalismo está generando. Antes estaba limitada a los países periféricos. Hoy es global y ha alcanzado a los países centrales. No se puede resolver la cuestión económica desmontando la sociedad. Las víctimas, entrelazas por nuevas avenidas de comunicación, resisten, se rebelan y amenazan el orden vigente. Cada vez más personas, especialmente jóvenes, no aceptan la lógica perversa de la economía política capitalista: la dictadura de las finanzas que, vía mercado, somete los Estados a sus intereses, y el rentabilismo de los capitales especulativos que circulan de unas bolsas a otras obteniendo ganancias sin producir absolutamente nada a no ser más dinero para sus rentistas.

Fue el capital mismo el que creó el veneno es el que lo puede matar: al exigir a los trabajadores una formación técnica cada vez mejor para estar a la altura del crecimiento acelerado y de la mayor competitividad, creó involuntariamente personas que piensan. Éstas, lentamente van descubriendo la perversidad del sistema que despelleja a las personas en nombre de una acumulación meramente material, que se muestra sin corazón al exigir más y más eficiencia, hasta el punto de llevar a los trabajadores a un estrés profundo, a la desesperación, y en algunos casos, al suicidio, como ocurre en varios países, y también en Brasil.

Las calles de varios países europeos y árabes, los “indignados” que llenan las plazas de España y de Grecia son expresión de una rebelión contra el sistema político vigente a remolque del mercado y de la lógica del capital. Los jóvenes españoles gritan: «no es una crisis, es un robo». Los ladrones están afincados en Wall Street, en el FMI y en el Banco Central Europeo, es decir, son los sumos sacerdotes del capital globalizado y explotador.

Al agravarse la crisis crecerán en todo el mundo las multitudes que no aguanten más las consecuencias de la superexplotación de sus vidas y de la vida de la Tierra y se rebelen contra este sistema económico que ahora agoniza, no por envejecimiento, sino por la fuerza del veneno y de las contradicciones que ha creado, castigando a la Madre Tierra y afligiendo la vida de sus hijos e hijas.

Leonardo Boff