Sant Jordi. Dissabte amb sol i bon temps!!!

Grafic-Eduard-Forroll_1564053784_28603914_1500x1089

Fa tres dies han tancat les últimes botigues de discs a Barcelona.

Potser encara falten 10 o 20 anys, potser 40, però de ben segur que el llibre en paper seguirà les passes del disc de vinil i el CD.

És molt trist que no ho veiem, que cap dels responsables del món editorial ho reconegui.

Heu mirat al metro? Quants llegeixen llibres en paper? O Quants ho fan al telèfon o a la tauleta?

Els números canten per si sols, baixades constants de la facturació any rere any, una nova generació, encara jove, que no reconeix l’olor del llibre però que estima el tacte suau de la tauleta o del telèfon mòbil. Una generació que no té espai a la bossa per un llibre en paper, ja hi porta un carregador i una bateria de recanvi… Tampoc té espai a casa per guardar uns artefactes d’un sol us que ja ni les biblioteques volen. (Heu provat de fer una donació de llibres a la biblioteca del barri?)

Un món on la feina de recomanació no la fa el llibreter, sinó el amics desconeguts de facebook, whatsapp o twitter, o els algoritmes d’Amazon o Google.

Un món on no cal agenollar-se davant d’un editor i signar, potser, un contracte on l’autor només s’emportarà el 10% del preu del llibre.

Un món on el llibre que vols el tens en segons i per una fracció del preu del llibre de paper.

Un món on no cal descatalogar llibres.

Un món on les últimes novetats són accessibles des de qualsevol punt del planeta al mateix temps.

Un món on puc portar sempre a sobre molts més llibres dels que seré capaç de llegir en tres vides.

Aquest, o un de semblant, és el món que ve.

I el llibre en paper seguirà el mateix camí del CD.

Potser encara falten 10, 20 o 40 anys.

Mentrestant gaudim de la meravellosa festa de Sant Jordi.

Si en vols saber més:

http://www.actualidadeditorial.com/desdramatizando-el-ebook/

http://www.lecturalab.org/story/_6136

I si vols llibres:

Captura de 2016-04-23 10-21-18

 

Jo els demano als meus alumnes que copiïn

les_menines2
Fa un parell de dies que l’Ara parla del plagi, de la còpia, del copiar i enganxar, com d’un dels grans mals de l’educació actual, i cada cop que ho llegeixo se’m regiren les tripes.
Jo els dic als meus alumnes que han de copiar, que copiïn, que la còpia és la base del progrés, de l’aprenentatge, de l’art i que és la base de la ciència. La còpia evita que ens passem la vida reinventant la roda.
Què són les meninas de Picasso? Una còpia. Gounot també va copiar un preludi de Bach per el seu Ave Maria, i Jacques Loussier va copiar Bach per fer els seus discs de jazz Play Bach.
La còpia, la creació feta aprofitant les obres d’altres autors per a fer alguna cosa millor del què hi havia abans és absolutament necessària.
La facilitat per a portar a terme aquest procés de creació a partir de les obres d’altri és probablement la millor aportació de Internet.
El moviment del software lliure és un exemple del que es pot aconseguir a partir de la llibertat de còpia, les llicències del software lliure permeten que copiïs el codi que ha fet un altre programador i el modifiquis i el milloris, i et demanen que el resultat de la teva feina sigui també accessible a la comunitat.
Si per aprovar una assignatura n’hi ha prou copiant un treball existent a la xarxa, això vol dir que el professor no és capaç de proposar un repte nou a l’alumne que signifiqui un pas endavant respecte del que ja està fet. Probablement, s’ha limitat a demanar als alumnes d’aquell curs el mateix que va demanar als alumnes del curs passat, i l’altre i l’altre. Probablement no hauria d’estar fent de professor.
Per democratitzar el progrés, cal desterrar tots aquells mecanismes que impedeixen la còpia.
Sóc de la opinió que les patents són un dels factors que limiten el desenvolupament. És el mecanisme que utilitzen les grans corporacions multinacionals per evitar que altres idees de negoci, altres productes, els puguin fer ombra. Avui les patents impedeixen que les medicines arribin al tercer món, i les empreses petroleres inverteixen en investigació en energies alternatives per poder tenir ells les patents i limitar-ne el desenvolupament. Sense parlar de les empreses que pretenen patentar el genoma humà o que tenen patentades llavors transgèniques.
Aquí teniu enllaços a alguns dels articles publicats aquests dies a l’Ara.
http://www.ara.cat/premium/ciberplagi-problema-simptoma_0_1321667849.html
http://www.ara.cat/societat/ciberplagi-secundaria-Errors-docents-indueixen_0_1322867755.html
http://www.ara.cat/tema_del_dia/Ofensiva-contra-estudiants-que-copien_0_1321667873.html
http://www.ara.cat/media/Ofensiva-contra-ciberplagi-universitat-portada_0_1321068212.html
http://www.ara.cat/societat/generacio-copia-enganxa-plaga-sesten_0_1322267793.html
http://participacio.ara.cat/preguntes/opinio_87.html

MIT o EUROVEGAS. Paraules o fets.

Paraules:
El nostre president diu que Catalunya aspira a assemblar-se a Massachusetts, seu entre d’altres del MIT – Massachusetts Institute of Technology. Que ens hi hem d’emmirallar, que és cap on hauríem d’anar.

És una perspectiva engrescadora. Si volem vendre productes d’alt valor afegit, ens cal una bona imatge de marca. De fet, substituir la marca Espanya per la marca Catalunya o Barcelona de ben segur que ajudaria a augmentar la exportació de productes i serveis.

Fets:
Catalunya lluita per ser el pol del joc, el turisme de borratxera i la prostitució del sud d’Europa.
Estem disposats a canviar lleis, i a posar-li tan fàcil com calgui a un senyor al que la majoria de nosaltres no es fiaria de deixar-li un sol euro.
Aquest senyor, val a dir que ha estat prou intel·ligent per aprofitar-se de l’enfrontament entre Barcelona i Madrid. Però aquest cop, cal desitjar que guanyi Madrid. Volem que el mort se l’emporti la Espe.
Senyor Artur Mas, les paraules no canvien el rumb dels països. Els fets si. Eurovegas és un pas enrere. És construir un macro Lloret, un macro Salou, una macro Calella de la Costa.

És per tot això que us convido a signar el manifest en contra d’eurovegas que trobaràs en aquest enllaç:
http://www.eurovegasno.org/.

Nota: Sheldon Adelson acaba de ser denunciat per utilització de la prostitució per atraure clients. Podeu trobar l’article en aquest enllaç.

#novullpagar i 2

Resum:
La connivència de l’empresa amb el regulador (el govern i els partits polítics) ha permès que es segueixin renovant any rere any les concessions d’unes obres públiques ja pagades. O el què és el mateix: jo et condono crèdits (La Caixa) i poso persones del partit al consell d’administració d’Abertis, tu em renoves la concessió, em signes clàusules de compensació per la disminució del trànsit o signes peatges a l’ombra d’obres absolutament amortitzades (el tram de la B-30 per exemple).

Potser caldria portar-ho als tribunals.

Podeu trobar més dades al web de #novullpagar

Dos documents interessants per entendre la presa de pel de les autopistes.

1. Discurs de’n López Tena al parlament.

2. El funcionament de les concessions.
Article original de Josep Maria Bellmunt que reprodueixo aquí.

Els contractes d`autopistes. Si el govern vol demà s`acaben. El que no expliquen

La concessió de la gestió de les autopistes catalanes a empreses privades, i conseqüentment el pagament de peatges, presenta unes particularitats que fins ara no han sortit a la llum en els grans mitjans de comunicació, i que mostren que les empreses concessionàries, més que realitzar una activitat comercial, que com qualsevol altre també hauria de tenir un risc de pèrdues, tenen gairebé una assegurança de benefici sense límit.

Aquests dies s`han anat publicant xifres en relació als beneficis de les concessionàries, però la informació en relació a les condicions dels contractes, la renegociació i els motius de l`allargament del període de concessió dels peatges a l`estat espanyol és escassa i difícil d`obtenir, i cal recórrer a estudis molt tècnics i en alguns casos a la legislació espanyola, per aconseguir-la.
`
Des d`Ara o Mai, seguint la línia d`informació rigorosa que ja vam encetar en relació al negoci de les autopistes amb l`estudi jurídic sobre el #novullpagar, us oferim aquest article per poder entendre els mecanismes que utilitzen l`administració de l`estat i les concessionàries per seguir mantenint el control dels peatges.
Aquests són alguns dels temes més importants que ni el govern ni les empreses que gestionen les autopistes han donat a conèixer.

1/ Els contractes de les concessions.

Situació:
La diferència en relació a d`altres contractes d`infraestructures a llarg termini en d`altres països món, com el Regne Unit o Portugal, és que la concessió del contracte de peatges a l`estat espanyol es realitza sobre la base del procediment obert. Es a dir els contractes de concessió es basen en models de contractes estandarditzats, i no de contractes fets en funció de les variables de cada zona.
És a dir aquests contractes de concessió reflecteixen la incapacitat o la no voluntat dels interessats, per estudiar prèviament les condicions que determinaran el resultat del negoci de concessió d`acord amb la durada del contracte (*1).

Resultat. El negoci acostuma a ser molt atractiu per a les concessionàries, perquè gairebé no hi ha risc, i si la seguretat del benefici. (*2)

2/Les condicions dels contractes.

Situació
Els nivells màxims del preu del peatge s`estableixen a l`inici de la concessió, i es poden actualitzar cada any, d`acord amb la inflació. No obstant això, a partir de l`any 2000, es va establir un mecanisme que permet que els augments del preu del peatge siguin més elevats encara, si el trànsit ha estat inferior al previst quan es va signar el contracte (*3)
Aquest mecanisme compensatori no té en compte i menysté les recomanacions del Banc Mundial (1997) (*4), que demana que l`assignació de riscos en els contractes de concessió han de tenir en compte la capacitat per aconseguir el millor resultat, i gestionar amb el menor cost.
Es per això que els riscos de mercat s`assignen a una concessionària privada.

També ho diu clarament la”Ley 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas, en el seu article 224.1 quan diu:”Las obras públicas objeto de concesión serán financiadas, total o parcialmente, por el concesionario que, en todo caso, asumirá el riesgo en función de la inversión realizada”.

Resultat: La concessionària treballa en una situació avantatgista, si el trànsit disminueix s`augmenta el peatge. El risc de la gestió per a la empresa torna a disminuir moltíssim.

3/ La durada de les concessions i la renegociació dels contractes.

Situació.
Algunes contractes com el del tram Tarragona-Valencia, o el de València-Alacant han estat renegociats fins a nou vegades cadascun. El termini de la concessió, que es va fixar inicialment per 27 anys per ambdos trams, posteriorment s`ha allargat fins a 47 i 48 anys, respectivament.

El tram Barcelona Tarragona s`ha renegociat fins en 7 ocasions, des que es va atorgar.la primera concessió entre el període 1967-1975. El mateix passa entre el tram Barcelona- La Junquera que s`ha renegociat en 9 ocasions.

L`article 263.3 de Ley 13/2003, de 23 de mayo (*5) diu: Las concesiones de construcción y explotación de obras públicas se otorgarán por el plazo que se acuerde en el pliego de cláusulas administrativas particulares, que no podrá exceder de 40 años.
Excepcionalment es podrien allargar fins els 60 “para restablecer el equilibrio económico del contrato o para satisfacer los derechos de los acreedores” ( article 263.4)

Resultat: La majoria de renegociacions acaben amb preus de peatges més elevats o en l`allargament del període de concessió, en alguns casos ja se superen els 40 anys màxims establerts, sense que s’al•leguin motius excepcionals.

4/ L`opacitat de les causes de les renegociacions dels contractes.

Situació.
Encara que les renegociacions dels contractes s`han publicat al BOE, sovint no s`especifiquen els motius de la renegociació.
En el cas del tram Barcelona-La Junquera,de les 9 ocasions en que s`ha renegociat, només en dues s`ha especificat el motiu, en d`altres 7 el motiu és desconegut.
El mateix passa entre Barcelona i Tarragona, només en dues de les 7 renegociacions s`ha donat un motiu.

Resultat: En més de la meitat dels casos no es coneix el motiu que obliga a renegociar al govern.
Els governs no donen publicitat als processos de renegociació, ni donen explicacions dels motius
L`estat espanyol no disposa d`un mecanisme regulador per defensar els interessos dels usuaris ni dels contribuents en els contractes de concessió que va signant.

5/ El rescat dels peatges.

Situació:
El rescat dels peatges es presenta des de l’administració com un tema molt complex, però no ho sembla tant si ens atenim a la mateixa legislació de l`estat espanyol.
La mateixa “Ley de 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas” deixa clar, que els peatges es poden rescatar quan es vulgui, i com s`ha de fer.

El seu article 264.5 diu:

g) El rescate de la explotación de la obra pública por el órgano de contratación.
Se entenderá por rescate la declaración unilateral del órgano contratante, discrecionalmente adoptada, por la que da por terminada la concesión, no obstante la buena gestión de su titular.
h) La supresión de la explotación de la obra pública por razones de interés público.
i)La imposibilidad de la explotación de la obra pública como consecuencia de acuerdos adoptados por la Administración concedente con posterioridad al contrato.

Però és que l`article 266.1 diu: En los supuestos de resolución, el órgano de contratación abonará al concesionario el importe de las inversiones realizadas por razón de la expropiación de terrenos, ejecución de obras deconstrucción y adquisición de bienes que sean necesarios para la explotación de la concesión.Al efecto, se tendrá en cuenta su grado de amortización en función del tiempo que restara para el término de la concesión y lo establecido en el plan económico-financiero.

Resultat: L`estat podria rescatar els peatges, i entenem que el preu a pagar a la concessionària estaria en gran part marcat per l`amortització que s`hagi fet de l`obra.

Tot plegat dóna a entendre que els contractes i les renegociacions es fan a la mida de les empreses concessionàries, i que no es té ni tan sols en compte la propia legislació de l’estat espanyol.
Ara és el moment de començar a demanar que l’administració espanyola i sobretot la de la Generalitat expliqui els motius que fa que en moltes ocassions ignorin i no apliquin allò que ells mateixos han legislat, i el que és pitjor, que justifiquin perquè van en contra dels interessos col•lectius dels ciutadans de Catalunya, per afavorir empreses privades.

Josep Maria Bellmunt.
Ara o Mai.
06.05.12

Bibliografia:
*1: Sirtaine,S. et al, How profitable are private
infrastructure cocessions in Latin America?
Empirical evidencel and regulatoryr implications. Quarterly Review of Economics and
Finance, 45, p p. 3 8 0 – 4 0 2

*2: María de los Angeles Baeza and José Manuel Vasallo
Prívate concession contracts for toll roads in Spain: analysis and recommendations

*3:Bel, G. and Fagueda, X. (2005), Is a mixed funding
model for the highway networkrk sustainable over
time? In Ragzi, G. and Rothengatter, W. (Eds),
Procurement and Financing ofMotorways in Europe
(Elsevier, A m s t e r d a m ).

*4: World Bank (1997), Global Development Finance
(Washington, D.C.).

*5“Ley 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas.

Real Decreto Legislativo 2/2000 sobre de 16 de junio sobre contratos de las Administraciones Públicas

Delegació del Govern a les Societats Concessionàries d’Autopistes. Cambra de Comerç de Barcelona-El sistema de peajes en Cataluña, análisis y evaluación de estrategias. 2008.

La penicil·lina que servirà per sortir de la crisi – Gonzalo Bernardos

El 2012, segons l’FMI, el PIB de la Unió Monetària Europa (UME) decreixerà un 0,5%. La completa recuperació de l’economia no estarà més a prop, sinó més lluny. Encara que sembli increïble, la sortida de la crisi no és gens difícil: consisteix a detectar quina és la malaltia i subministrar les medicines adequades. No n’hem d’inventar una de nova, només utilitzar les que existeixen des de fa anys.
El diagnòstic és clar: l’actual recessió és principalment conseqüència d’una gran crisi bancària. Aquesta crisi ha reduït dràsticament el crèdit i ha afectat de manera notable la despesa de famílies i empreses. En definitiva, la demanda de béns ha caigut substancialment. Perquè torni a créixer, en primer lloc, necessitem sanejar del tot els balanços de les entitats financeres. Alguns països ja ho van fer el 2008 i el 2009, però la majoria només parcialment. En segon lloc, cal augmentar la despesa pública, ja que el gran endeutament del sector privat li impedeix exercir de locomotora de l’economia. Aquest increment seria finançat mitjançant l’emissió de nou deute públic. No obstant això, el seu tipus d’interès no hauria de pujar, sinó baixar. És relativament fàcil aconseguir-ho, només cal fer que la demanda de deute superi l’oferta.
La clau de l’èxit la té el BCE: consisteix a posar a treballar al màxim la màquina de fer diners i inundar de liquiditat l’economia.
El remei més antic del món econòmic
Indiscutiblement, la ràtio de dèficit públic i PIB augmentarà. No obstant això, si no hi ha dificultats per finançar el deute, no observo cap inconvenient significatiu perquè superi els seus nivells habituals. La inflació no hauria de ser una preocupació, ja que l’escassa velocitat de circulació dels diners impedirà que l’increment de la massa monetària es traslladi perillosament als preus dels béns i serveis. A més, el BCE hauria d’intervenir de manera decidida i continuada en el mercat de divises amb l’objectiu d’aconseguir una depreciació de l’euro. Si l’aconseguís, les empreses de la UME guanyarien competitivitat i les seves exportacions creixerien.
En resum, la solució és la penicil·lina: una combinació de política fiscal i monetària expansiva, unida a una agressiva gestió del tipus de canvi. Als polítics que no la coneixen, els recomano que la busquin a qualsevol farmàcia. És a dir, en el primer manual d’economia que trobin, encara que tingui més de cinquanta anys.

Gonzalo Bernardos és vicerector d’economia de la UB
Article publicat al diari ARA.

M’ajudes a identificar els punts clau per construir una societat sostenible i més justa?

La societat actual és, de ben segur, la més i millor formada de la història. És la que gaudeix de millor salut, de més seguretat i de més justícia.
Però encara queden molts problemes per resoldre, molt camp per córrer: estem destruint el nostre planeta, hi ha milions de persones que moren de gana cada any, la riquesa està en mans d’uns pocs que miren només per els seus interessos, cada dia hi ha més gent a l’atur i sense esperança de trobar feina, …
La crisi que estem patint, provocada per els mercats i l’especulació financera, està posant en perill l’estat del benestar. Quan temps més podrem gaudir d’educació i sanitat universal i gratuïta? Que potser tindrem pensions els que ens jubilem d’aquí a 20 o 30 anys?
Si mirem endavant, les coses no pinten massa bé. El pick Oil, aquest atur que cada dia sembla més un problema sistèmic del món desenvolupat, l’escalfament global, l’aprimament de les classes mitjanes, els nostres polítics lligats de mans i peus degut als mercats…

Tot plegat, una colla de problemes molt difícils de resoldre per separat.

Internet i les xarxes socials ens estan ajudant a lluitar plegats contra algunes d’aquestes injustícies. La primavera àrab al nord d’Àfrica, el 15M o l’Occupy americà són moviments amb milers de persones que lluiten per un món millor.

Per a què aquests moviments quallin i tinguin èxit, cal definir com volem que sigui la societat on viuran els nostres fills. Cal treure del model actual aquelles coses que no funcionen i substituir-les per d’altres que aportin solucions. Les solucions a problemes sistèmics cal que siguin sistèmiques: cal canviar el funcionament del sistema per a solucionar el problema.

Des del meu punt de vista, hi ha tres coses que cal canviar per acostar-nos més a aquest món que voldríem poder deixar als nostres fills.
M’agradaria molt que em donessis el teu punt de vista sobre aquests punts, que n’aportessis d’altres i que entre tots identifiquéssim aquelles coses per les que cal que tots lluitem de valent.

Els punts que he identificat fins ara:

1. Independència real dels mitjans de comunicació.
2. Regulació del món financer.
3. Reforma fiscal.

1. Independència real dels mitjans de comunicació.

En una democràcia, el control dels mitjans de comunicació és bàsic per a guanyar eleccions. És bàsic per a crear corrents d’opinió en un sentit o un altre. Serveix per a intoxicar a la població o a gran part de la mateixa en un sentit o en un altre.

El moviment Occupy americà ho va deixar ben clar: som el 99%, però l’1% restant, controla els mitjans. En alguns casos ho fa directament, i en d’altres a través de la contractació o no d’espais publicitaris.

Per aconseguir una democràcia real i plena, cal que cada ciutadà estigui informat de la manera més objectiva possible. Cal evitar per tant que uns pocs grups empresarials controlin la majoria dels mitjans de comunicació d’una societat, cal evitar que en dirigeixin el pensament.

No tindrem una democràcia real fins que ningú no tingui el poder de controlar els mitjans.

2. Regulació del món financer i dels bancs.

La situació actual i els fets ocorreguts en els últims anys han fet palès els efectes de la desregulació dels mercats de capital produïda en els últims 30 anys.
El neoliberalisme que en Ronald Reagan i la Margaret Thatcher van començar a aplicar els anys 80 ha creat la que probablement sigui la crisi financera més gran de la història.
Per evitar que això torni a passar, cal una regulació absolutament estricta i molt restrictiva dels operadors financers i dels bancs. Una regulació que faci impossible la repetició de les bombolles especulatives que ens han portat a la crisi actual.
Cal impedir que els especuladors s’enriqueixin apostant contra el deute d’un país, o especulant amb el preu dels aliments o de les matèries primeres.
Els bancs i els operadors financers han d’estar al servei de la societat.
Cal aconseguir que el principal objectiu del banc central europeu (que no és més que el banc públic europeu) sigui la viabilitat a llarg termini de l’estat del benestar.

3. Reforma fiscal.

La societat del segle XXI s’enfronta a dos problemes aparentment irreconciliables: l’atur i la conservació del planeta.
Per aconseguir la plena ocupació a la societat actual, (si encara és possible) cal una societat consumint desenfrenadament tot allò que som capaços de produir.
De l’altre costat, per a salvar el món, ens cal deixar de consumir. Cal disminuir significativament la producció de bens de consum. Cal decréixer. Mantenir el consum i la producció actual no és sostenible.
Però si deixem de consumir i de créixer, hi haurà molta més gent que no tindrà feina i que per tant, quedarà marginada de la societat.

La innovació, el progrés, la millora constant dels processos de producció, ens porta a que cada dia som capaços de produïr més amb menys treballadors.
Primer vam fer eines que aconseguien fer més productiu cada home. Potser la més revolucionària de totes va ser l’arada.
Més endavant, vam connectar aquestes eines a altres fonts d’energia no humanes: el bou, el vent, els rius, la màquina de vapor…
L’electricitat ens va permetre portar l’energia a tot arreu, i l’electrònica i la informàtica estan aconseguint que les màquines substitueixin a treballadors cada cop més especialitzats.
Els primers robots, van substituir els operaris a les tasques feixugues i repetitives. Actualment, cada cop més empreses estan substituint telefonistes per ordinadors. General Motors espera poder vendre un cotxe que condueixi ell sol en deu anys, i això deixarà sense feina a tots els camioners i taxistes del món. IBM està treballant en sistemes experts que permetran l’automatització de totes les tasques administratives a les empreses.

L’estat del benestar actual és car. Per què tots podem seguir-ne gaudint cal recaptar una quantitat important de diners. Cal pagar escoles, hospitals, pensions, atur, …
Avui, aquests diners surten principalment de les butxaques dels treballadors, de fet els mileuristes són els que paguen un % més elevat del seu sou en impostos: IRPF, cotitzacions socials, IVA. (veure anàlisi)
Quan augmenta l’atur, per tant, disminueixen de manera molt important els ingressos i augmenten les despeses: ens cal pagar més prestacions d’atur i l’estat ingressa menys impostos.

El nostre sistema fiscal, a més, beneficia a les empreses que tenen menys treballadors. És a dir, si comparem dues empreses que facturen el mateix i tenen el mateix marge de benefici, l’empresari amb més treballadors pagarà molts més impostos que aquell que ha aconseguit prescindir-ne. Per tant, el nostre sistema fiscal, convida a l’empresari a contractar el mínim de treballadors indispensables. De fet, les activitats molt intensives en ma d’obra són les primeres que han marxat d’Europa cap a països sense xarxa de protecció social. (enllaç a un exemple)

Amb el sistema fiscal actual, quan una empresa substitueix 100 persones d’atenció telefònica per un ordinador, per un costat, obliga a l’estat a pagar atur a aquests treballadors. Els ex-treballadors, deixaran de pagar impostos i l’empresa passarà a aportar molts menys diners per l’estat del benestar.

Un altre característica dels impostos que paguem, és que no depenen només de quants diners guanyes, sinó de com els guanyes. És a dir, si guanyes 1000€ al mes treballant de sol a sol pagaràs molts més impostos que si guanyes els mateixos diners jugant a la borsa, o especulant contra el deute, o amb un pis que tinguis llogat. Els impostos sobre el treball són molt més grans que els impostos sobre el capital.(veure anàlisi)
De fet, els rics gairebé no paguen impostos. (No em refereixo als treballadors amb sous alts, si no als rics de debò) Podeu consultar els següents articles al respecte:
Els rics no paguen impostos – Joan Majó
L’Europa dels mercats? – Joan Majó
Warren E. Buffett pide más impuestos para los ricos.
Mecanismos que usan los ricos para no pagar impuestos.

Per últim, una altre deficiència del nostre sistema és que, actualment, una empresa que contamina molt paga els mateixos impostos que una empresa que ha fet inversions per a fabricar el mateix contaminant menys. De fet, el que contamina no està obligat a contrarestar l’impacte d’aquesta contaminació. És a dir, quan una empresa fa servir un envàs desmesurat per el seu producte, després no n’ha de pagar el cost del reciclatge.

Tots aquests punts aparentment contradictoris, tenen una solució prou senzilla: cal modificar radicalment la política fiscal. Cal que l’estat del benestar el pagui el Capital, el que consumeix recursos finits i el que contamini.

És a dir:
1. Cal eliminar tots els impostos al treball.
2. Cal augmentar els impostos al Capital en la mateixa proporció.
3. Cal posar o apujar significativament els impostos a les matèries primeres finites i contaminants i a l’energia no renovable.
4. I aquests canvis fer-los mantenint la pressió fiscal.

Aquests canvis provocarien el següent:
El cost d’un treballador es reduiria a gairebé la meitat (sense tocar un sol euro del sou dels treballadors). Per tant, per els empresaris seria molt més barat contractar. Les feines intensives en mà d’obra tornarien a ser rendibles.
El preu de l’energia augmentaria molt, per tant, tots aquells processos de producció intensius en energia augmentaren molt el seu cost i per tant, els productes resultants d’aquests processos augmentarien molt de preu i serien menys competitius.
Aquest canvi, provocaria que tornés a sortir més a compte arreglar el cotxe que comprar-ne un de nou. O portar a arreglar la tele o el microones abans de llançar-los i canviar-los per un de nou.
Provocaria que miréssim de comprar productes bons i ben fets per què duressin molt. Els productes locals, serien proporcionalment més barats que els vinguts de fora ja que el cost del transport seria significatiu.
Les finestres de les cases tornarien a tenir marcs de fusta, ja que cal molta menys energia per a fer un marc de fusta que un d’alumini o de PVC (tot i que el marc de fusta requereix més ma d’obra)
Tornaríem a tenir pa acabat de fer, que seria més barat que el pa congelat, precuit i tornat a congelar, i finalment cuit al forn de sota casa que mengem ara.
El menjar congelat, de fet, deixaria de ser competitiu -ja que cal molta energia per a conservar la cadena de fred- i tornaríem a construir cases que no necessitessin aire condicionat per mantenir-se fresques a l’estiu.

Les lleis del mercat són infal·libles per aconseguir aquest tipus de canvis molt depressa.

D’aquesta manera aconseguiríem:
1. Que l’estat del benestar no depengués del número de persones amb feina.
2. Que el 100% del cost del treballador a l’empresa anés a la butxaca del treballador i que per tant, una empresa amb més talladors no pagués més impostos. Els productes intensius en mà d’obra serien més barats que ara. Hi hauria per tant més feina per a tothom.
3. Els productes i serveis basats en grans consums d’energia i matèries primeres passarien a ser molt cars i per tant es consumirien molt menys.

I el que és més important: NO caldria augmentar el consum de recursos finits per al manteniment de l’ocupació.

En resum:
1. Independència real dels mitjans de comunicació.
2. Regulació del món financer.
3. Reforma fiscal.

M’ajudes a millorar la proposta?

Miquel