La Felicitat – Flavia Company

Si estàs deprimit, estàs vivint en el passat. Si estàs ansiós, estàs vivint en el futur. Si estàs en pau, estàs vivint en el present”, va dir el savi xinès Laozi més de cinc-cents anys aC. Demòcrit sostenia que la felicitat només era possible gràcies a l’absència de por. No és difícil combinar aquests dos pensaments i adonar-nos que, moltes vegades, davant la felicitat, es fa servir el passat per pensar “Tampoc aquest cop sortirà bé” o el futur per dir-nos a nosaltres mateixos “Un dia o altre això que m’ofereix la vida ho perdré”. Ens agafem al que coneixem o anticipem el que vindrà: no deixem que el present es faci present. Volem repetir o volem endevinar. Empaitem la permanència com si es tractés d’un espai de seguretat. I com sabem prou bé, allò que no canvia mai és el que ha entrat en el lloc del qual no és possible tornar, la mort.
Vivim amb angoixa la sensació que la felicitat se’ns escapa de les mans, sense acceptar que just el fet que se’ns escapi de les mans és part del que ens vol fer comprendre que l’única manera de sentir la felicitat és deixar-la anar a cada instant. Agrair-la sense posseir-la. Com va escriure H.D. Thoreau: “La felicitat és com una papallona, com més l’encalces, més t’eludirà. Però si poses atenció a altres coses, vindrà i se’t col·locarà suaument a l’espatlla”.
Només pot ser feliç qui és lliure per acceptar el que li és atorgat sense posar-ho en dubte, com no es posa en dubte l’aigua, el sol, la tempesta, el paisatge. La felicitat és un regal desitjable que passa per nosaltres i va cap als altres, imprescindible. Que ningú no aturi aquesta energia, que ningú no vulgui atresorar-la per a ell sol ni per sempre. De ben segur que és per
això, per aquesta obligació que tenim de no trencar la cadena, que I. Kant va dir: “La felicitat, més que no pas un desig, una alegria o una elecció, és un deure.

Enllaç al bloc de na Flavia Company http://fcompany.blogspot.com.es/

Aquest article ha estat publicat al diari Ara (http://www.ara.cat)

Sant Jordi. Dissabte amb sol i bon temps!!!

Grafic-Eduard-Forroll_1564053784_28603914_1500x1089

Fa tres dies han tancat les últimes botigues de discs a Barcelona.

Potser encara falten 10 o 20 anys, potser 40, però de ben segur que el llibre en paper seguirà les passes del disc de vinil i el CD.

És molt trist que no ho veiem, que cap dels responsables del món editorial ho reconegui.

Heu mirat al metro? Quants llegeixen llibres en paper? O Quants ho fan al telèfon o a la tauleta?

Els números canten per si sols, baixades constants de la facturació any rere any, una nova generació, encara jove, que no reconeix l’olor del llibre però que estima el tacte suau de la tauleta o del telèfon mòbil. Una generació que no té espai a la bossa per un llibre en paper, ja hi porta un carregador i una bateria de recanvi… Tampoc té espai a casa per guardar uns artefactes d’un sol us que ja ni les biblioteques volen. (Heu provat de fer una donació de llibres a la biblioteca del barri?)

Un món on la feina de recomanació no la fa el llibreter, sinó el amics desconeguts de facebook, whatsapp o twitter, o els algoritmes d’Amazon o Google.

Un món on no cal agenollar-se davant d’un editor i signar, potser, un contracte on l’autor només s’emportarà el 10% del preu del llibre.

Un món on el llibre que vols el tens en segons i per una fracció del preu del llibre de paper.

Un món on no cal descatalogar llibres.

Un món on les últimes novetats són accessibles des de qualsevol punt del planeta al mateix temps.

Un món on puc portar sempre a sobre molts més llibres dels que seré capaç de llegir en tres vides.

Aquest, o un de semblant, és el món que ve.

I el llibre en paper seguirà el mateix camí del CD.

Potser encara falten 10, 20 o 40 anys.

Mentrestant gaudim de la meravellosa festa de Sant Jordi.

Si en vols saber més:

http://www.actualidadeditorial.com/desdramatizando-el-ebook/

http://www.lecturalab.org/story/_6136

I si vols llibres:

Captura de 2016-04-23 10-21-18

 

El sou de l’Ada Colau i el periodisme.

logos

A l’establishment, (a la casta, que diuen els de Podemos) els ha sortit un gra al cul: l’Ada Colau.
No crec que els preocupi gaire, en tenen prou en posar en marxa el protocol habitual de destrucció de qualsevol projecte polític amb alh¡guna mena de potencial de canvi.

El mecanisme és senzill, n’hi ha prou posant la gran majoria dels mitjans de comunicació a treballar per destruir el projecte. Si és blanc es presenta gris, i si és gris es presenta negre. I quan calgui mentir, es menteix.

Un exemple ben recent amb el sou de l’Ada Colau. Els fets són una cosa semblant a aquesta:

1. Barcelona en Comú portava al programa que l’Alcaldessa es reduiria el sou fins als 2.200 €/mes

2. La oposició, aconsegueix majoria per impedir la retallada de sous.

3. L’Ada Colau diu que el diferencial de sou (la part que no han pogut retallar) la donarà a entitats del tercer sector.

El que s’ha publicat ha estat el següent:

ElSingular.catColau incompleix el codi ètic i cobrarà 80.115 euros anuals. Enllaç.

ElCorreo.com Ada Colau se fija el sueldo en 80.115 euros anuales, el doble de lo que dijo en campaña. Enllaç.

LaRazon.es Colau se asigna 3.728 euros al mes y no aclara a quién hará donativos. Enllaç.

La Vanguardia: Colau cobrará 80.115 euros al año. Enllaç.

D’altre banda:

a VilawebEl ‘llum i taquígrafs’ de David Fernàndez sobre el sou de Colau i el dels diputats de la CUP. Enllaç.

I a El Mundo (qui ho havia de dir)Colau no encuentra el apoyo necesario para rebajar los sueldos en Barcelona. Enllaç.

Si volem avançar com a país, ens calen uns mitjans de comunicació millors dels que tenim.

I sobretot, abans de fer un retwit, o compartir, o reenviar, analitzem els fets, contrastem en altres mitjans de signe contrari. 

Una endevinalla per els que heu llegit fins aquí. En aquest article he fet una cosa que no haurà agradat gens a un dels diaris dels que parlo. Em sabeu dir a quin i perquè?

😉

Jo els demano als meus alumnes que copiïn

les_menines2
Fa un parell de dies que l’Ara parla del plagi, de la còpia, del copiar i enganxar, com d’un dels grans mals de l’educació actual, i cada cop que ho llegeixo se’m regiren les tripes.
Jo els dic als meus alumnes que han de copiar, que copiïn, que la còpia és la base del progrés, de l’aprenentatge, de l’art i que és la base de la ciència. La còpia evita que ens passem la vida reinventant la roda.
Què són les meninas de Picasso? Una còpia. Gounot també va copiar un preludi de Bach per el seu Ave Maria, i Jacques Loussier va copiar Bach per fer els seus discs de jazz Play Bach.
La còpia, la creació feta aprofitant les obres d’altres autors per a fer alguna cosa millor del què hi havia abans és absolutament necessària.
La facilitat per a portar a terme aquest procés de creació a partir de les obres d’altri és probablement la millor aportació de Internet.
El moviment del software lliure és un exemple del que es pot aconseguir a partir de la llibertat de còpia, les llicències del software lliure permeten que copiïs el codi que ha fet un altre programador i el modifiquis i el milloris, i et demanen que el resultat de la teva feina sigui també accessible a la comunitat.
Si per aprovar una assignatura n’hi ha prou copiant un treball existent a la xarxa, això vol dir que el professor no és capaç de proposar un repte nou a l’alumne que signifiqui un pas endavant respecte del que ja està fet. Probablement, s’ha limitat a demanar als alumnes d’aquell curs el mateix que va demanar als alumnes del curs passat, i l’altre i l’altre. Probablement no hauria d’estar fent de professor.
Per democratitzar el progrés, cal desterrar tots aquells mecanismes que impedeixen la còpia.
Sóc de la opinió que les patents són un dels factors que limiten el desenvolupament. És el mecanisme que utilitzen les grans corporacions multinacionals per evitar que altres idees de negoci, altres productes, els puguin fer ombra. Avui les patents impedeixen que les medicines arribin al tercer món, i les empreses petroleres inverteixen en investigació en energies alternatives per poder tenir ells les patents i limitar-ne el desenvolupament. Sense parlar de les empreses que pretenen patentar el genoma humà o que tenen patentades llavors transgèniques.
Aquí teniu enllaços a alguns dels articles publicats aquests dies a l’Ara.
http://www.ara.cat/premium/ciberplagi-problema-simptoma_0_1321667849.html
http://www.ara.cat/societat/ciberplagi-secundaria-Errors-docents-indueixen_0_1322867755.html
http://www.ara.cat/tema_del_dia/Ofensiva-contra-estudiants-que-copien_0_1321667873.html
http://www.ara.cat/media/Ofensiva-contra-ciberplagi-universitat-portada_0_1321068212.html
http://www.ara.cat/societat/generacio-copia-enganxa-plaga-sesten_0_1322267793.html
http://participacio.ara.cat/preguntes/opinio_87.html

«Españolizar», o el pecado de ser catalán

Vull reproduir el fantàstic article de Xavier Cubero, professor de castellà a Barcelona, fill d’immigrants, nascut a Barcelona el 1960.

Podeu trobar l’article original en aquest link

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.

De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.

Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.

Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».

Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.

Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.

Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.

Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.

Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?

El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.

Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.

Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.

¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!

Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.

No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

Sobreviurà la civilització al capitalisme? Noam Chomsky

Reprodueixo aquí l’article del ‘The New York Times’ publicat a l’ARA el diumenge 10 de Març del 2013. Podeu accedir a l’article en aquest enllaç.

La civilització pot sobreviure al capitalisme? NOAM CHOMSKY

the_world

Una cosa és el capitalisme i una altra és el capitalisme existent a la pràctica . Avui dia, de fet, se sol utilitzar el terme capitalisme per designar sistemes en què no hi ha capitalistes: per exemple, el grup Mondragon, una cooperativa basca, o les cooperatives del nord de l’estat d’Ohio, en expansió i sovint amb suport dels conservadors. Alguns fins i tot empren aquest terme en referència a la democràcia industrial que preconitzava John Dewey, el principal filòsof social nord-americà, a finals del segle XIX i principis del XX. Dewey instava els treballadors a convertir-se en els “amos del seu propi destí industrial” i a sotmetre totes les institucions al control públic, inclosos els mitjans de producció, intercanvi, publicitat, transport i comunicació. En cas contrari, argumentava Dewey, la política no seria més que “l’ombra que les grans empreses projecten sobre la societat”. Doncs bé, avui dia el control del govern es concentra estrictament als nivells més alts de l’escala d’ingressos, mentre que la gran majoria, que es troba més avall , ha estat, a la pràctica, desposseïda dels seus drets. El sistema politicoeconòmic actual és una forma de plutocràcia molt diferent de la democràcia, entesa com l’organització política en què la voluntat popular influeix de manera significativa en les polítiques.

Al llarg dels anys, s’han mantingut debats seriosos sobre la compatibilitat del capitalisme i la democràcia. Almenys pel que fa a la democràcia capitalista existent a la pràctica (d’ara endavant DCEP), estem en condicions de respondre a la pregunta: capitalisme i democràcia són radicalment incompatibles. Em sembla poc probable que la civilització pugui sobreviure a la DCEP i la forma de democràcia fortament atenuada que comporta. Ara bé, ¿es podrien canviar les coses amb una democràcia que funcionés correctament?

Centrem-nos en el problema immediat més transcendental que afronta la civilització: la catàstrofe mediambiental. En aquest punt, les polítiques i l’opinió pública divergeixen considerablement, cosa habitual en la DCEP. Aquest trimestre, Daedalus , la revista de l’Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Ciències, examina la naturalesa d’aquesta discrepància. L’investigador Kelly Sims Gallagher apunta que “109 països han aprovat mesures polítiques d’algun tipus en matèria d’energies renovables i 118 països s’han fixat objectius per a les energies renovables”. “Per contra, els Estats Units no han adoptat cap bateria de mesures coherent i estable a escala nacional per fomentar l’ús d’aquestes energies”.

No és pas l’opinió pública el que desvia la política nord-americana de la normalitat internacional. Més aviat al contrari. L’opinió pública és molt més pròxima a la norma mundial del que reflecteixen les polítiques del govern nord-americà. També és molt més favorable a prendre les mesures necessàries per fer front a la probable catàstrofe mediambiental que pronostica un consens científic aclaparador -i que es pot produir en un futur no gaire llunyà.

El fet que la ciència tingui influència sobre el poble és profundament preocupant per als que dominen l’economia i la política estatal. Un exemple actual que il·lustra la seva preocupació és la llei de millora del coneixement del medi ambient, proposada als legisladors estatals pel Consell Nord-americà per a l’Intercanvi Legislatiu (ALEC), un grup de pressió finançat per empreses que dissenya legislació ajustada a les necessitats de les grans empreses i les grans fortunes. La llei ALEC estableix un “ensenyament equilibrat” de la climatologia a les aules de primària i secundària. Ensenyament equilibrat és una expressió codificada que significa ensenyar la negació del canvi climàtic per compensar els postulats de la climatologia convencional. És equiparable a l’ensenyament equilibrat que defensaven els creacionistes a fi que es pogués impartir la ciència de la creació a les escoles públiques. En diversos estats ja s’han promulgat lleis basades en models proposats per l’ALEC. Evidentment, tot això es disfressa amb el discurs sobre l’ensenyament del pensament crític -una idea brillant, sens dubte.

Les informacions dels mitjans de comunicació solen presentar una polèmica sobre el canvi climàtic que enfronta dos bàndols. Un bàndol està format per la majoria aclaparadora dels científics, les principals acadèmies nacionals de ciències del món, les publicacions científiques professionals i el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Aquest col·lectiu està d’acord pel que fa a l’existència del canvi climàtic, coincideix que té un component humà substancial, que la situació és greu i potser desesperada i que, molt aviat, potser en qüestió de decennis, el món arribarà a un punt d’inflexió a partir del qual el procés s’intensificarà de manera dràstica i passarà a ser irreversible, un fet que tindrà unes conseqüències socials i econòmiques de molta gravetat. És molt poc freqüent que hi hagi un consens tan ampli en qüestions científiques complexes.

L’altre bàndol està format pels escèptics, entre els quals hi ha uns quants científics respectats que adverteixen que hi ha molts elements desconeguts -que vol dir que la situació pot no ser tan greu com es pensava, o pot ser pitjor.

D’altra banda, hi ha un grup molt més nombrós d’escèptics que ha estat exclòs d’aquest debat orquestrat: científics de molt renom experts en el clima que veuen els informes periòdics de l’IPCC com a excessivament conservadors. Malauradament, la realitat ha donat la raó a aquests científics reiteradament.

Segons sembla, la campanya propagandística ha tingut un cert efecte sobre l’opinió pública als Estats Units, que és més escèptica que la norma a escala mundial. Però l’efecte no és prou significatiu per acontentar els amos. Per aquest motiu, cal pensar, certs sectors del món empresarial dirigeixen el seu atac cap al sistema educatiu. En el congrés d’hivern del comitè nacional del Partit Republicà de fa unes setmanes, el governador de Louisiana, Bobby Jindal, va advertir a la cúpula que han de “deixar de ser el partit ignorant”: “Hem de deixar d’insultar la intel·ligència dels votants”.

En el sistema de la DCEP és molt important, per als interessos a curt termini dels amos de l’economia i el sistema polític, que ens convertim en un poble ignorant, que la ciència i la racionalitat no ens desviïn, i a pastar fang les conseqüències. Aquests objectius estan profundament arrelats en les doctrines fonamentalistes defensores del lliure mercat que es prediquen en la DCEP, tot i que aquestes doctrines se segueixen d’una manera d’allò més selectiva, amb l’objectiu de sostenir un estat poderós que estigui al servei de la riquesa i del poder. Les doctrines oficials són víctimes d’una sèrie d’ineficiències del mercat que resulten familiars, entre les quals el fet que els efectes de les transaccions sobre els altres no es tinguin en compte. Es tracta d’ externalitats que poden tenir conseqüències significatives. La crisi econòmica actual n’és un exemple eloqüent. En part, la crisi té el seu origen en els grans bancs i els fons d’inversió que no van tenir en compte el risc sistèmic -la possibilitat que s’ensorrés el sistema en el seu conjunt-. Tanmateix, el cas de la catàstrofe mediambiental és molt més seriós, perquè l’externalitat amb què es fa els ulls grossos és el destí de l’espècie. I no tenim enlloc on anar a parar la mà i suplicar un rescat.

En el futur, els historiadors (si n’hi ha) estudiaran l’espectacle curiós que s’està produint a principis del segle XXI. Per primera vegada en la seva història, la humanitat s’enfronta a la possibilitat significativa que es produeixi una calamitat d’una gravetat extrema com a conseqüència dels seus actes. Els historiadors observaran que el país més ric i poderós de la història, que gaudeix d’avantatges incomparables, lidera els esforços per intensificar el desastre probable. Per la seva banda, les anomenades societats primitives -les nacions originàries del Canadà, les tribus, els indígenes, els aborígens- lideren els esforços per preservar les condicions que permetin als nostres descendents directes tenir una vida digna. Els països amb una població indígena nombrosa i influent són els capdavanters, amb diferència, en la lluita per la conservació del planeta. Els països que han portat les poblacions indígenes a l’extinció o la marginalitat extrema són els que s’encaminen de dret cap a la destrucció.

En aquest sentit, l’Equador, un país amb una població indígena molt nombrosa, cerca ajuda procedent dels països rics per poder mantenir les seves importants reserves de petroli sota terra, on haurien de ser. Paral·lelament, els Estats Units i el Canadà s’entesten a consumir combustibles fòssils, les perillosíssimes sorres bituminoses canadenques incloses, i a fer-ho de la manera més ràpida i exhaustiva possible, mentre enalteixen les virtuts d’un segle d’independència energètica (a grans trets, intranscendent) sense dignar-se a mirar de reüll l’aspecte que tindrà el món després d’aquesta obstinació extravagant a autodestruir-se.

Aquesta observació es pot generalitzar: arreu del món, les societats indígenes lluiten per protegir el que de vegades anomenen els drets de la natura, mentre les civilitzades i sofisticades es burlen d’una ximpleria tal. Tot plegat és exactament el contrari del que dictaria la racionalitat, tret que es tracti de la mena de raó esbiaixada que passaria pel sedàs de la DCEP.