#grexit. – Per què sortirà Grècia de l’Euro?

EuropaEl problema grec és simple. La Troica no es pot permetre que Syriza, un partit anomenat Esquerra Radical pels mitjans aconsegueixi una victòria política. L’objectiu de la negociació entre Grècia i la Troica no és assegurar una Grècia viable que sigui capaç de retornar el deute. Si l’objectiu fos aquest, faria mesos que les negociacions haurien acabat amb èxit. La negociació entre Grècia i la Troica és una batalla més a la llarga guerra entre el Poble i el Capital: la Troica, no es pot permetre que un partit que pretén posar les Persones per davant del Capital aconsegueixi una victòria política. Si això passés, de ben segur que d’altres partits com Podemos a Espanya ho podrien aprofitar, i llavors el risc pel Capital, per la Troica seria massa gran. Syriza ha comès dos pecats mortals:

  1. Pretendre aplicar polítiques que conjuguessin la devolució del deute amb la dignitat de les persones.
  2. Posar la democràcia per davant: convocar un referèndum abans d’acatar unes mesures que continuarien provocant el patiment dels més dèbils.

Si finalment no hi ha acord i es produeix la sortida de Grècia de l’Euro (#grexit), si Grècia fa default, els creditors perdran tots els seus diners o com a mínim una gran part. Sembla doncs, que per a la Troica hauria de ser millor un mal pacte que pas un #grexit, però això implicaria que Syriza s’hauria sortit amb la seva, i això NO es pot permetre. troika-73672 La Troica prefereix per tant, un default i un #grexit que pas una victòria (encara que sigui pírrica) de Syriza. Per la Troica és més important una victòria que destrueixi Syriza que pas trobar alguna mena de solució. La Troica posa per davant la victòria sobre Syriza al benestar de tots els Europeus (inclosos els grecs): Si en una cosa es posa tothom d’acord és que les conseqüències del #grexit seran dolentes per els grecs i per a la resta de països europeus. La Troica va obligar als estats a endeutar-se per salvar els bancs. Els bancs eren ‘to big to fail’, massa grans per fer fallida. Calia fer el que fos per evitar que fessin ‘default’. Amb Grècia, la seva posició és tota una altre. A Grècia, Europa es juga el seu futur, és a Grècia on es respondran aquestes dues preguntes:

  1. A Europa, què són primer, les Persones o el Capital?
  2. A Europa, què és primer la Democràcia o la Troica?

Si vols saber més sobre el rescat de Grècia, et recomano aquest article: http://www.eldiario.es/euroblog/mentiras-PP-dinero-prestado-Grecia_6_357724256.html

Avui The Guardian ha publicat un article amb uns arguments molt similars:

Alexis Tsipras must be stopped: the underlying message of Europe’s leaders

I el premi nobel d’economia Joseph E. Stiglitz aconsella al poble grec votar No al referèndum.

Joseph Stiglitz: how I would vote in the Greek referendum

Jo els demano als meus alumnes que copiïn

les_menines2
Fa un parell de dies que l’Ara parla del plagi, de la còpia, del copiar i enganxar, com d’un dels grans mals de l’educació actual, i cada cop que ho llegeixo se’m regiren les tripes.
Jo els dic als meus alumnes que han de copiar, que copiïn, que la còpia és la base del progrés, de l’aprenentatge, de l’art i que és la base de la ciència. La còpia evita que ens passem la vida reinventant la roda.
Què són les meninas de Picasso? Una còpia. Gounot també va copiar un preludi de Bach per el seu Ave Maria, i Jacques Loussier va copiar Bach per fer els seus discs de jazz Play Bach.
La còpia, la creació feta aprofitant les obres d’altres autors per a fer alguna cosa millor del què hi havia abans és absolutament necessària.
La facilitat per a portar a terme aquest procés de creació a partir de les obres d’altri és probablement la millor aportació de Internet.
El moviment del software lliure és un exemple del que es pot aconseguir a partir de la llibertat de còpia, les llicències del software lliure permeten que copiïs el codi que ha fet un altre programador i el modifiquis i el milloris, i et demanen que el resultat de la teva feina sigui també accessible a la comunitat.
Si per aprovar una assignatura n’hi ha prou copiant un treball existent a la xarxa, això vol dir que el professor no és capaç de proposar un repte nou a l’alumne que signifiqui un pas endavant respecte del que ja està fet. Probablement, s’ha limitat a demanar als alumnes d’aquell curs el mateix que va demanar als alumnes del curs passat, i l’altre i l’altre. Probablement no hauria d’estar fent de professor.
Per democratitzar el progrés, cal desterrar tots aquells mecanismes que impedeixen la còpia.
Sóc de la opinió que les patents són un dels factors que limiten el desenvolupament. És el mecanisme que utilitzen les grans corporacions multinacionals per evitar que altres idees de negoci, altres productes, els puguin fer ombra. Avui les patents impedeixen que les medicines arribin al tercer món, i les empreses petroleres inverteixen en investigació en energies alternatives per poder tenir ells les patents i limitar-ne el desenvolupament. Sense parlar de les empreses que pretenen patentar el genoma humà o que tenen patentades llavors transgèniques.
Aquí teniu enllaços a alguns dels articles publicats aquests dies a l’Ara.
http://www.ara.cat/premium/ciberplagi-problema-simptoma_0_1321667849.html
http://www.ara.cat/societat/ciberplagi-secundaria-Errors-docents-indueixen_0_1322867755.html
http://www.ara.cat/tema_del_dia/Ofensiva-contra-estudiants-que-copien_0_1321667873.html
http://www.ara.cat/media/Ofensiva-contra-ciberplagi-universitat-portada_0_1321068212.html
http://www.ara.cat/societat/generacio-copia-enganxa-plaga-sesten_0_1322267793.html
http://participacio.ara.cat/preguntes/opinio_87.html

Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina? i 2

Fa just 3 anys vaig escriure aquest post: Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina?

Aiden Krane, age 3, with robot.

Avui en Carles Boix, Catedràtic de la Universitat de Princeton ha publicat a l’ARA un article que exposa el mateix problema amb el títol ‘El retorn del capital‘ És per això que el reprodueixo aquí.

El retorn del capital

La Revolució Industrial va consistir en la substitució de la força física humana (i animal), tant al camp com als tallers artesanals, per la màquina de vapor primer i la de combustió després. Per Marx, aquell procés de mecanització de la producció, inevitable i imparable, havia de dur al domini complet de l’economia per part dels propietaris del capital, a la marginalització i empobriment dels treballadors i, en definitiva, a una situació política explosiva que acabaria destruint el capitalisme per dins.

Marx, que va presenciar mig segle de salaris estantissos i beneficis exuberants per al capital, es va equivocar. Coincidint aproximadament amb la seva mort, els salaris de treballadors industrials britànics van créixer més ràpidament que l’economia i va començar un cicle de cent anys de prosperitat generalitzada i d’expansió de les classes mitjanes a Europa i Amèrica del Nord.

Des de fa un quart de segle, però, hem començat a viure una transformació de dimensions i amb efectes similars als de la Revolució Industrial. L’ordinador i les tecnologies de la informació han obert la possibilitat d’una substitució massiva del treball intel·lectual humà per màquines i, per tant, d’una transformació radical de l’economia i del mercat laboral. En aquest nou escenari, les màquines amenacen d’expulsar el treball humà de l’economia i de permetre als seus propietaris (el capital) apropiar-se de tots els beneficis del procés productiu. En una paraula, cent-cinquanta anys després, les prediccions de Marx poden tornar a definir l’agenda política del moment.

Efectivament, les dades dels darrers trenta anys mostren canvis econòmics profunds en aquesta direcció. Als Estats Units i Europa els treballadors industrials han passat del 20 per cent de la població laboral a menys del 10 per cent. Aquest reducció, en bona part causada per l’automatització de fàbriques i cadenes productives, ha vingut acompanyada d’un increment de més del 50 per cent de la producció. Des de l’any 1996 la Xina ha perdut un de cada quatre llocs de treball manufacturer -aproximadament uns trenta milions de persones- però la producció industrial ha crescut un 70 per cent.

Més enllà del sector industrial, el mercat laboral en general també ha canviat. L’impacte de l’ordinador i la transmissió accelerada d’informació a la web han produït una caiguda molt forta de les feines rutinàries, és a dir, les que impliquen fer tasques repetitives i relativament senzilles, processant i arxivant informació, i que, per tant, poden ser fàcilment automatitzades. Fa pocs anys, les agències de viatges organitzaven bona part del nostre oci. Avui en dia, tots ens trobem a un clic de pàgines electròniques que ens permeten reservar hotels i avions sense intermediaris. Aquest sistema s’està estenent ràpidament arreu -des de llibreries virtuals fins a la compra i venda d’immobles entre particulars-. Es calcula que l’any 2011 als Estats Units havia desaparegut una de cada cinc feines rutinàries existents l’any 1981. De fet, la taxa de destrucció d’aquestes feines s’ha accelerat en aquests darrers deu anys.

Les feines no rutinàries, tant manuals (jardiners, cambrers, etc.) com no manuals o professionals (metges, analistes financers, etc.), han resistit molt millor l’impacte de l’ordinador. De fet, la demanda en el segon tipus de feines, que tenen un fort component cognitiu i que, per tant, són complementàries a moltes de les noves tecnologies, ha crescut. Mentre que els salaris dels llicenciats universitaris americans han augmentat un 40 per cent des dels anys setanta, el salari d’una persona sense batxillerat ha baixat en termes reals. (A Espanya la bombolla immobiliària va fer anar els salaris en la direcció inversa.)

Tot i això, és possible que fins i tot les feines no rutinàries acabin afectades per l’expansió de la intel·ligència artificial. Ara ja albirem ordinadors i robots capaços de reconèixer i establir relacions complexes i de prendre decisions com les que fem nosaltres: Google ha desenvolupat un cotxe sense conductor, diverses empreses asiàtiques han anunciat programes intensos de substitució de treballadors amb robots, i els traductors automàtics són cada cop menys risibles.

Potser l’automatizació completa del treball (físic i també intel·lectual) pertany a l’àmbit de la ciència-ficció. Però la seva expansió a parts molt importants de l’economia del segle XXI és un fet indiscutible que planteja una paradoxa molt important. D’una banda, genera una riquesa i unes possibilitats de consum extraordinàries. Fa uns anys llegir l’ARA virtualment i interactuar-hi era impossible: en termes econòmics, el cost de fer-ho era infinit. De l’altra, pot arribar a transformar la distribució de la renda fins a fer-la molt més desigual: en un món robotitzat, la màquina genera la màquina, o, dit en termes més clàssics, el capital es reprodueix a si mateix, sense haver de contractar i pagar gairebé cap salari. En un altre article parlaré de com respondre als reptes que planteja aquesta transformació.

Sobreviurà la civilització al capitalisme? Noam Chomsky

Reprodueixo aquí l’article del ‘The New York Times’ publicat a l’ARA el diumenge 10 de Març del 2013. Podeu accedir a l’article en aquest enllaç.

La civilització pot sobreviure al capitalisme? NOAM CHOMSKY

the_world

Una cosa és el capitalisme i una altra és el capitalisme existent a la pràctica . Avui dia, de fet, se sol utilitzar el terme capitalisme per designar sistemes en què no hi ha capitalistes: per exemple, el grup Mondragon, una cooperativa basca, o les cooperatives del nord de l’estat d’Ohio, en expansió i sovint amb suport dels conservadors. Alguns fins i tot empren aquest terme en referència a la democràcia industrial que preconitzava John Dewey, el principal filòsof social nord-americà, a finals del segle XIX i principis del XX. Dewey instava els treballadors a convertir-se en els “amos del seu propi destí industrial” i a sotmetre totes les institucions al control públic, inclosos els mitjans de producció, intercanvi, publicitat, transport i comunicació. En cas contrari, argumentava Dewey, la política no seria més que “l’ombra que les grans empreses projecten sobre la societat”. Doncs bé, avui dia el control del govern es concentra estrictament als nivells més alts de l’escala d’ingressos, mentre que la gran majoria, que es troba més avall , ha estat, a la pràctica, desposseïda dels seus drets. El sistema politicoeconòmic actual és una forma de plutocràcia molt diferent de la democràcia, entesa com l’organització política en què la voluntat popular influeix de manera significativa en les polítiques.

Al llarg dels anys, s’han mantingut debats seriosos sobre la compatibilitat del capitalisme i la democràcia. Almenys pel que fa a la democràcia capitalista existent a la pràctica (d’ara endavant DCEP), estem en condicions de respondre a la pregunta: capitalisme i democràcia són radicalment incompatibles. Em sembla poc probable que la civilització pugui sobreviure a la DCEP i la forma de democràcia fortament atenuada que comporta. Ara bé, ¿es podrien canviar les coses amb una democràcia que funcionés correctament?

Centrem-nos en el problema immediat més transcendental que afronta la civilització: la catàstrofe mediambiental. En aquest punt, les polítiques i l’opinió pública divergeixen considerablement, cosa habitual en la DCEP. Aquest trimestre, Daedalus , la revista de l’Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Ciències, examina la naturalesa d’aquesta discrepància. L’investigador Kelly Sims Gallagher apunta que “109 països han aprovat mesures polítiques d’algun tipus en matèria d’energies renovables i 118 països s’han fixat objectius per a les energies renovables”. “Per contra, els Estats Units no han adoptat cap bateria de mesures coherent i estable a escala nacional per fomentar l’ús d’aquestes energies”.

No és pas l’opinió pública el que desvia la política nord-americana de la normalitat internacional. Més aviat al contrari. L’opinió pública és molt més pròxima a la norma mundial del que reflecteixen les polítiques del govern nord-americà. També és molt més favorable a prendre les mesures necessàries per fer front a la probable catàstrofe mediambiental que pronostica un consens científic aclaparador -i que es pot produir en un futur no gaire llunyà.

El fet que la ciència tingui influència sobre el poble és profundament preocupant per als que dominen l’economia i la política estatal. Un exemple actual que il·lustra la seva preocupació és la llei de millora del coneixement del medi ambient, proposada als legisladors estatals pel Consell Nord-americà per a l’Intercanvi Legislatiu (ALEC), un grup de pressió finançat per empreses que dissenya legislació ajustada a les necessitats de les grans empreses i les grans fortunes. La llei ALEC estableix un “ensenyament equilibrat” de la climatologia a les aules de primària i secundària. Ensenyament equilibrat és una expressió codificada que significa ensenyar la negació del canvi climàtic per compensar els postulats de la climatologia convencional. És equiparable a l’ensenyament equilibrat que defensaven els creacionistes a fi que es pogués impartir la ciència de la creació a les escoles públiques. En diversos estats ja s’han promulgat lleis basades en models proposats per l’ALEC. Evidentment, tot això es disfressa amb el discurs sobre l’ensenyament del pensament crític -una idea brillant, sens dubte.

Les informacions dels mitjans de comunicació solen presentar una polèmica sobre el canvi climàtic que enfronta dos bàndols. Un bàndol està format per la majoria aclaparadora dels científics, les principals acadèmies nacionals de ciències del món, les publicacions científiques professionals i el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Aquest col·lectiu està d’acord pel que fa a l’existència del canvi climàtic, coincideix que té un component humà substancial, que la situació és greu i potser desesperada i que, molt aviat, potser en qüestió de decennis, el món arribarà a un punt d’inflexió a partir del qual el procés s’intensificarà de manera dràstica i passarà a ser irreversible, un fet que tindrà unes conseqüències socials i econòmiques de molta gravetat. És molt poc freqüent que hi hagi un consens tan ampli en qüestions científiques complexes.

L’altre bàndol està format pels escèptics, entre els quals hi ha uns quants científics respectats que adverteixen que hi ha molts elements desconeguts -que vol dir que la situació pot no ser tan greu com es pensava, o pot ser pitjor.

D’altra banda, hi ha un grup molt més nombrós d’escèptics que ha estat exclòs d’aquest debat orquestrat: científics de molt renom experts en el clima que veuen els informes periòdics de l’IPCC com a excessivament conservadors. Malauradament, la realitat ha donat la raó a aquests científics reiteradament.

Segons sembla, la campanya propagandística ha tingut un cert efecte sobre l’opinió pública als Estats Units, que és més escèptica que la norma a escala mundial. Però l’efecte no és prou significatiu per acontentar els amos. Per aquest motiu, cal pensar, certs sectors del món empresarial dirigeixen el seu atac cap al sistema educatiu. En el congrés d’hivern del comitè nacional del Partit Republicà de fa unes setmanes, el governador de Louisiana, Bobby Jindal, va advertir a la cúpula que han de “deixar de ser el partit ignorant”: “Hem de deixar d’insultar la intel·ligència dels votants”.

En el sistema de la DCEP és molt important, per als interessos a curt termini dels amos de l’economia i el sistema polític, que ens convertim en un poble ignorant, que la ciència i la racionalitat no ens desviïn, i a pastar fang les conseqüències. Aquests objectius estan profundament arrelats en les doctrines fonamentalistes defensores del lliure mercat que es prediquen en la DCEP, tot i que aquestes doctrines se segueixen d’una manera d’allò més selectiva, amb l’objectiu de sostenir un estat poderós que estigui al servei de la riquesa i del poder. Les doctrines oficials són víctimes d’una sèrie d’ineficiències del mercat que resulten familiars, entre les quals el fet que els efectes de les transaccions sobre els altres no es tinguin en compte. Es tracta d’ externalitats que poden tenir conseqüències significatives. La crisi econòmica actual n’és un exemple eloqüent. En part, la crisi té el seu origen en els grans bancs i els fons d’inversió que no van tenir en compte el risc sistèmic -la possibilitat que s’ensorrés el sistema en el seu conjunt-. Tanmateix, el cas de la catàstrofe mediambiental és molt més seriós, perquè l’externalitat amb què es fa els ulls grossos és el destí de l’espècie. I no tenim enlloc on anar a parar la mà i suplicar un rescat.

En el futur, els historiadors (si n’hi ha) estudiaran l’espectacle curiós que s’està produint a principis del segle XXI. Per primera vegada en la seva història, la humanitat s’enfronta a la possibilitat significativa que es produeixi una calamitat d’una gravetat extrema com a conseqüència dels seus actes. Els historiadors observaran que el país més ric i poderós de la història, que gaudeix d’avantatges incomparables, lidera els esforços per intensificar el desastre probable. Per la seva banda, les anomenades societats primitives -les nacions originàries del Canadà, les tribus, els indígenes, els aborígens- lideren els esforços per preservar les condicions que permetin als nostres descendents directes tenir una vida digna. Els països amb una població indígena nombrosa i influent són els capdavanters, amb diferència, en la lluita per la conservació del planeta. Els països que han portat les poblacions indígenes a l’extinció o la marginalitat extrema són els que s’encaminen de dret cap a la destrucció.

En aquest sentit, l’Equador, un país amb una població indígena molt nombrosa, cerca ajuda procedent dels països rics per poder mantenir les seves importants reserves de petroli sota terra, on haurien de ser. Paral·lelament, els Estats Units i el Canadà s’entesten a consumir combustibles fòssils, les perillosíssimes sorres bituminoses canadenques incloses, i a fer-ho de la manera més ràpida i exhaustiva possible, mentre enalteixen les virtuts d’un segle d’independència energètica (a grans trets, intranscendent) sense dignar-se a mirar de reüll l’aspecte que tindrà el món després d’aquesta obstinació extravagant a autodestruir-se.

Aquesta observació es pot generalitzar: arreu del món, les societats indígenes lluiten per protegir el que de vegades anomenen els drets de la natura, mentre les civilitzades i sofisticades es burlen d’una ximpleria tal. Tot plegat és exactament el contrari del que dictaria la racionalitat, tret que es tracti de la mena de raó esbiaixada que passaria pel sedàs de la DCEP.

 

Vergonya

Vergonya barcenas

Vergonya dels 22M€ d’en Barcenas i molt especialment de la seva esquiada al Canadà
Vergonya d’en Rajoy que fins fa dos dies encara li pagava el sou
Vergonya d’en Duran i el robatori de Unió de diners per a formació per aturats
Vergonya de l’Urdangarin, de la Infanta i del Rei
Vergonya d’en Bustos
Vergonya de l’Oriol Pujol i el cas de les ITV
Vergonya que es vagi més de pressa a crear un gabinet de crisi per unes escoltes entre polítics, que per una dona sense ull per culpa d’una pilota de goma
Vergonya de la quantitat de desnonaments i de pisos buits, i de vides arruïnades per sempre, degut a una estafa piramidal creada per els bancs i les grans constructores
Vergonya al tractament de la casta política cap a una proposta de sol·lució signada per 1.402.854 persones: la iniciativa legislativa popular de la plataforma d’afectats per la hipoteca
Vergonya de la connivència dels partits polítics amb els bancs
Vergonya dels 6 milions de persones que no tenen feina i de la inacció davant d’aquest fet
Vergonya que els diputats catalans s’hagin augmentat el sou a base de portaveus i més portaveus
Vergonya de la infinita distància entre la oligarquia política que ens governa i la realitat del carrer
Vergonya dels partits polítics, del seu finançament i de les subvencions desproporcionades que reben
Vergonya dels sindicats
Vergonya de la gran estafa que van muntar els bancs i que hem pagat i seguirem pagant tots (més de 1.000€ per cada espanyol)
Vergonya d’una política de retallades a Europa que només beneficia els bancs alemanys
Vergonya que mentre es retalla en educació pública es subvencionin escoles de luxe religioses
Vergonya de veure cada dia mentides als diaris
Vergonya de la falta de respecte per la democràcia més bàsica
Vergonya per la estafa de les elèctriques amb el dèficit de tarifa
Vergonya per tots els ex-polítics que cobren per els serveis prestats als consells d’administració de grans companyies
Vergonya, vergonya, vergonya, vergonya, vergonya…..

Et quedaràs a casa aquest dissabte?

Ada Colau al congrés dels diputats

Fantàstica intervenció de l’Ada Colau al congrés dels diputats. Segur que un dia la seva lluita serà llegida als llibres d’història.

Les seves paraules i la reacció dels diputats al congrés en front de la ILP (iniciativa legislativa popular) permetran deixar clar quí és que verdaderament mana en aquesta democràcia nostre.

MIT o EUROVEGAS. Paraules o fets.

Paraules:
El nostre president diu que Catalunya aspira a assemblar-se a Massachusetts, seu entre d’altres del MIT – Massachusetts Institute of Technology. Que ens hi hem d’emmirallar, que és cap on hauríem d’anar.

És una perspectiva engrescadora. Si volem vendre productes d’alt valor afegit, ens cal una bona imatge de marca. De fet, substituir la marca Espanya per la marca Catalunya o Barcelona de ben segur que ajudaria a augmentar la exportació de productes i serveis.

Fets:
Catalunya lluita per ser el pol del joc, el turisme de borratxera i la prostitució del sud d’Europa.
Estem disposats a canviar lleis, i a posar-li tan fàcil com calgui a un senyor al que la majoria de nosaltres no es fiaria de deixar-li un sol euro.
Aquest senyor, val a dir que ha estat prou intel·ligent per aprofitar-se de l’enfrontament entre Barcelona i Madrid. Però aquest cop, cal desitjar que guanyi Madrid. Volem que el mort se l’emporti la Espe.
Senyor Artur Mas, les paraules no canvien el rumb dels països. Els fets si. Eurovegas és un pas enrere. És construir un macro Lloret, un macro Salou, una macro Calella de la Costa.

És per tot això que us convido a signar el manifest en contra d’eurovegas que trobaràs en aquest enllaç:
http://www.eurovegasno.org/.

Nota: Sheldon Adelson acaba de ser denunciat per utilització de la prostitució per atraure clients. Podeu trobar l’article en aquest enllaç.