#grexit. – Per què sortirà Grècia de l’Euro?

EuropaEl problema grec és simple. La Troica no es pot permetre que Syriza, un partit anomenat Esquerra Radical pels mitjans aconsegueixi una victòria política. L’objectiu de la negociació entre Grècia i la Troica no és assegurar una Grècia viable que sigui capaç de retornar el deute. Si l’objectiu fos aquest, faria mesos que les negociacions haurien acabat amb èxit. La negociació entre Grècia i la Troica és una batalla més a la llarga guerra entre el Poble i el Capital: la Troica, no es pot permetre que un partit que pretén posar les Persones per davant del Capital aconsegueixi una victòria política. Si això passés, de ben segur que d’altres partits com Podemos a Espanya ho podrien aprofitar, i llavors el risc pel Capital, per la Troica seria massa gran. Syriza ha comès dos pecats mortals:

  1. Pretendre aplicar polítiques que conjuguessin la devolució del deute amb la dignitat de les persones.
  2. Posar la democràcia per davant: convocar un referèndum abans d’acatar unes mesures que continuarien provocant el patiment dels més dèbils.

Si finalment no hi ha acord i es produeix la sortida de Grècia de l’Euro (#grexit), si Grècia fa default, els creditors perdran tots els seus diners o com a mínim una gran part. Sembla doncs, que per a la Troica hauria de ser millor un mal pacte que pas un #grexit, però això implicaria que Syriza s’hauria sortit amb la seva, i això NO es pot permetre. troika-73672 La Troica prefereix per tant, un default i un #grexit que pas una victòria (encara que sigui pírrica) de Syriza. Per la Troica és més important una victòria que destrueixi Syriza que pas trobar alguna mena de solució. La Troica posa per davant la victòria sobre Syriza al benestar de tots els Europeus (inclosos els grecs): Si en una cosa es posa tothom d’acord és que les conseqüències del #grexit seran dolentes per els grecs i per a la resta de països europeus. La Troica va obligar als estats a endeutar-se per salvar els bancs. Els bancs eren ‘to big to fail’, massa grans per fer fallida. Calia fer el que fos per evitar que fessin ‘default’. Amb Grècia, la seva posició és tota una altre. A Grècia, Europa es juga el seu futur, és a Grècia on es respondran aquestes dues preguntes:

  1. A Europa, què són primer, les Persones o el Capital?
  2. A Europa, què és primer la Democràcia o la Troica?

Si vols saber més sobre el rescat de Grècia, et recomano aquest article: http://www.eldiario.es/euroblog/mentiras-PP-dinero-prestado-Grecia_6_357724256.html

Avui The Guardian ha publicat un article amb uns arguments molt similars:

Alexis Tsipras must be stopped: the underlying message of Europe’s leaders

I el premi nobel d’economia Joseph E. Stiglitz aconsella al poble grec votar No al referèndum.

Joseph Stiglitz: how I would vote in the Greek referendum

Sobreviurà la civilització al capitalisme? Noam Chomsky

Reprodueixo aquí l’article del ‘The New York Times’ publicat a l’ARA el diumenge 10 de Març del 2013. Podeu accedir a l’article en aquest enllaç.

La civilització pot sobreviure al capitalisme? NOAM CHOMSKY

the_world

Una cosa és el capitalisme i una altra és el capitalisme existent a la pràctica . Avui dia, de fet, se sol utilitzar el terme capitalisme per designar sistemes en què no hi ha capitalistes: per exemple, el grup Mondragon, una cooperativa basca, o les cooperatives del nord de l’estat d’Ohio, en expansió i sovint amb suport dels conservadors. Alguns fins i tot empren aquest terme en referència a la democràcia industrial que preconitzava John Dewey, el principal filòsof social nord-americà, a finals del segle XIX i principis del XX. Dewey instava els treballadors a convertir-se en els “amos del seu propi destí industrial” i a sotmetre totes les institucions al control públic, inclosos els mitjans de producció, intercanvi, publicitat, transport i comunicació. En cas contrari, argumentava Dewey, la política no seria més que “l’ombra que les grans empreses projecten sobre la societat”. Doncs bé, avui dia el control del govern es concentra estrictament als nivells més alts de l’escala d’ingressos, mentre que la gran majoria, que es troba més avall , ha estat, a la pràctica, desposseïda dels seus drets. El sistema politicoeconòmic actual és una forma de plutocràcia molt diferent de la democràcia, entesa com l’organització política en què la voluntat popular influeix de manera significativa en les polítiques.

Al llarg dels anys, s’han mantingut debats seriosos sobre la compatibilitat del capitalisme i la democràcia. Almenys pel que fa a la democràcia capitalista existent a la pràctica (d’ara endavant DCEP), estem en condicions de respondre a la pregunta: capitalisme i democràcia són radicalment incompatibles. Em sembla poc probable que la civilització pugui sobreviure a la DCEP i la forma de democràcia fortament atenuada que comporta. Ara bé, ¿es podrien canviar les coses amb una democràcia que funcionés correctament?

Centrem-nos en el problema immediat més transcendental que afronta la civilització: la catàstrofe mediambiental. En aquest punt, les polítiques i l’opinió pública divergeixen considerablement, cosa habitual en la DCEP. Aquest trimestre, Daedalus , la revista de l’Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Ciències, examina la naturalesa d’aquesta discrepància. L’investigador Kelly Sims Gallagher apunta que “109 països han aprovat mesures polítiques d’algun tipus en matèria d’energies renovables i 118 països s’han fixat objectius per a les energies renovables”. “Per contra, els Estats Units no han adoptat cap bateria de mesures coherent i estable a escala nacional per fomentar l’ús d’aquestes energies”.

No és pas l’opinió pública el que desvia la política nord-americana de la normalitat internacional. Més aviat al contrari. L’opinió pública és molt més pròxima a la norma mundial del que reflecteixen les polítiques del govern nord-americà. També és molt més favorable a prendre les mesures necessàries per fer front a la probable catàstrofe mediambiental que pronostica un consens científic aclaparador -i que es pot produir en un futur no gaire llunyà.

El fet que la ciència tingui influència sobre el poble és profundament preocupant per als que dominen l’economia i la política estatal. Un exemple actual que il·lustra la seva preocupació és la llei de millora del coneixement del medi ambient, proposada als legisladors estatals pel Consell Nord-americà per a l’Intercanvi Legislatiu (ALEC), un grup de pressió finançat per empreses que dissenya legislació ajustada a les necessitats de les grans empreses i les grans fortunes. La llei ALEC estableix un “ensenyament equilibrat” de la climatologia a les aules de primària i secundària. Ensenyament equilibrat és una expressió codificada que significa ensenyar la negació del canvi climàtic per compensar els postulats de la climatologia convencional. És equiparable a l’ensenyament equilibrat que defensaven els creacionistes a fi que es pogués impartir la ciència de la creació a les escoles públiques. En diversos estats ja s’han promulgat lleis basades en models proposats per l’ALEC. Evidentment, tot això es disfressa amb el discurs sobre l’ensenyament del pensament crític -una idea brillant, sens dubte.

Les informacions dels mitjans de comunicació solen presentar una polèmica sobre el canvi climàtic que enfronta dos bàndols. Un bàndol està format per la majoria aclaparadora dels científics, les principals acadèmies nacionals de ciències del món, les publicacions científiques professionals i el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Aquest col·lectiu està d’acord pel que fa a l’existència del canvi climàtic, coincideix que té un component humà substancial, que la situació és greu i potser desesperada i que, molt aviat, potser en qüestió de decennis, el món arribarà a un punt d’inflexió a partir del qual el procés s’intensificarà de manera dràstica i passarà a ser irreversible, un fet que tindrà unes conseqüències socials i econòmiques de molta gravetat. És molt poc freqüent que hi hagi un consens tan ampli en qüestions científiques complexes.

L’altre bàndol està format pels escèptics, entre els quals hi ha uns quants científics respectats que adverteixen que hi ha molts elements desconeguts -que vol dir que la situació pot no ser tan greu com es pensava, o pot ser pitjor.

D’altra banda, hi ha un grup molt més nombrós d’escèptics que ha estat exclòs d’aquest debat orquestrat: científics de molt renom experts en el clima que veuen els informes periòdics de l’IPCC com a excessivament conservadors. Malauradament, la realitat ha donat la raó a aquests científics reiteradament.

Segons sembla, la campanya propagandística ha tingut un cert efecte sobre l’opinió pública als Estats Units, que és més escèptica que la norma a escala mundial. Però l’efecte no és prou significatiu per acontentar els amos. Per aquest motiu, cal pensar, certs sectors del món empresarial dirigeixen el seu atac cap al sistema educatiu. En el congrés d’hivern del comitè nacional del Partit Republicà de fa unes setmanes, el governador de Louisiana, Bobby Jindal, va advertir a la cúpula que han de “deixar de ser el partit ignorant”: “Hem de deixar d’insultar la intel·ligència dels votants”.

En el sistema de la DCEP és molt important, per als interessos a curt termini dels amos de l’economia i el sistema polític, que ens convertim en un poble ignorant, que la ciència i la racionalitat no ens desviïn, i a pastar fang les conseqüències. Aquests objectius estan profundament arrelats en les doctrines fonamentalistes defensores del lliure mercat que es prediquen en la DCEP, tot i que aquestes doctrines se segueixen d’una manera d’allò més selectiva, amb l’objectiu de sostenir un estat poderós que estigui al servei de la riquesa i del poder. Les doctrines oficials són víctimes d’una sèrie d’ineficiències del mercat que resulten familiars, entre les quals el fet que els efectes de les transaccions sobre els altres no es tinguin en compte. Es tracta d’ externalitats que poden tenir conseqüències significatives. La crisi econòmica actual n’és un exemple eloqüent. En part, la crisi té el seu origen en els grans bancs i els fons d’inversió que no van tenir en compte el risc sistèmic -la possibilitat que s’ensorrés el sistema en el seu conjunt-. Tanmateix, el cas de la catàstrofe mediambiental és molt més seriós, perquè l’externalitat amb què es fa els ulls grossos és el destí de l’espècie. I no tenim enlloc on anar a parar la mà i suplicar un rescat.

En el futur, els historiadors (si n’hi ha) estudiaran l’espectacle curiós que s’està produint a principis del segle XXI. Per primera vegada en la seva història, la humanitat s’enfronta a la possibilitat significativa que es produeixi una calamitat d’una gravetat extrema com a conseqüència dels seus actes. Els historiadors observaran que el país més ric i poderós de la història, que gaudeix d’avantatges incomparables, lidera els esforços per intensificar el desastre probable. Per la seva banda, les anomenades societats primitives -les nacions originàries del Canadà, les tribus, els indígenes, els aborígens- lideren els esforços per preservar les condicions que permetin als nostres descendents directes tenir una vida digna. Els països amb una població indígena nombrosa i influent són els capdavanters, amb diferència, en la lluita per la conservació del planeta. Els països que han portat les poblacions indígenes a l’extinció o la marginalitat extrema són els que s’encaminen de dret cap a la destrucció.

En aquest sentit, l’Equador, un país amb una població indígena molt nombrosa, cerca ajuda procedent dels països rics per poder mantenir les seves importants reserves de petroli sota terra, on haurien de ser. Paral·lelament, els Estats Units i el Canadà s’entesten a consumir combustibles fòssils, les perillosíssimes sorres bituminoses canadenques incloses, i a fer-ho de la manera més ràpida i exhaustiva possible, mentre enalteixen les virtuts d’un segle d’independència energètica (a grans trets, intranscendent) sense dignar-se a mirar de reüll l’aspecte que tindrà el món després d’aquesta obstinació extravagant a autodestruir-se.

Aquesta observació es pot generalitzar: arreu del món, les societats indígenes lluiten per protegir el que de vegades anomenen els drets de la natura, mentre les civilitzades i sofisticades es burlen d’una ximpleria tal. Tot plegat és exactament el contrari del que dictaria la racionalitat, tret que es tracti de la mena de raó esbiaixada que passaria pel sedàs de la DCEP.

 

Ada Colau al congrés dels diputats

Fantàstica intervenció de l’Ada Colau al congrés dels diputats. Segur que un dia la seva lluita serà llegida als llibres d’història.

Les seves paraules i la reacció dels diputats al congrés en front de la ILP (iniciativa legislativa popular) permetran deixar clar quí és que verdaderament mana en aquesta democràcia nostre.

De la sinvergüenza informativa de la caverna mediática de este país y 3.

Nos han rescatado. El rescate va a costar a los españoles 100.000 millones de Euros (2.000 € por persona) que van a utilizarse para recapitalizar a los bancos.

Pero nuestro gobierno y toda nuestra fantástica caverna mediática lo niegan.

No es una linea de crédito. Es un rescate.

10062012-Intervencion.wmv


Breu explicació de què és i què implica el rescat.

Grècia, Irlanda, Portugal i ara Espanya. Finalment han rescatat Espanya. Què és i què implica aquest rescat?

1. Europa, l’Eurogrup, ha concedit a Espanya crèdits fins a un màxim de 100.000M€ per a recapitalitzar la banca.

És un crèdit concedit a Espanya, als espanyols, i això implica que, com tots els crèdits, s’hauran de pagar interessos i tornar el principal.

– Què implica?

a. S’augmenta el deute d’Espanya en aproximadament 10 punts sobre el PIB (Si abans el deute d’Espanya era del 64% ara serà del 74%) Equival a que cada espanyol hagués demanat un crèdit de 2.000€.
b. Els interessos d’aquest crèdit (sembla que serà al 3% d’interès) faran augmentar el dèficit anual d’Espanya. Caldrà pagar 3.000 milions d’euros d’interessos cada any.
c. Aquests diners caldrà retallar-los d’altres partides per no augmentar el dèficit o bé apujar els impostos, o bé totes dues coses.

2. Aquests diners s’utilitzaran per a recapitalitzar els bancs amb problemes. (principalment Bankia)

– Què implica?

a. Que aquests diners passaran a formar part del capital dels bancs, o sigui, que l’estat passarà a ser el principal accionista i per tant el propietari dels bancs rescatats.

b. Els bancs tornaran aquests diners? No. Com que reben aquests diners en forma de capital, no els cal tornar-los. L’únic que es pot fer per recuperar aquests diners és vendre el banc a un tercer. Si es ven per una quantitat igual o superior al capital injectat, no hi haurem perdut diners.

3. Quines condicions ha posat l’Eurogrup a Espanya per a concedir aquest crèdit?
De moment, només han dit que cal decidir quines condicions imposaran. Les que ja tenim imposades, són les de reducció del dèficit. I aquest crèdit fa augmentar el dèficit i per tant obliga a fer més retallades o a pujar els impostos o bé les dues coses.

4. Quants diners són 100.000 milons €?
– Són 2.000€ per cada Espanyol, és a dir, 8.000€ per una família de 4 persones.
– Equival a una dècima part del producte interior brut Espanyol
– Equival a una tercera part del pressupost Espanyol anual.
– És 4 vegades el deute adquirit per a comprar tancs, fragates i avions per a l’exèrcit espanyol.
– Segons la FAO amb aquests diners es podria acabar amb la fam al món durant 4 anys. link.
– Amb aquests diners es podria construir la terminal 4 de Barajas 16 vegades.
– Es podrien construir 10.000km d’autopista. (actualment en tenim uns 12.000km)
– Es podrien fer dues vegades totes les línies de l’AVE que ja s’han construït a Espanya.
– Es podrien construir 1.000.000 (1 milió) de pisos nous. Aquesta xifra coincideix aproximadament amb els 800.000 pisos que hi ha en stock per vendre a Espanya.

#novullpagar i 3

Sembla que els nostres dirigents no se n’adonin, però amb els seus actes estan fent molt mal a la democràcia que tant ens va costar aconseguir.

Alguns fets:
1. CIU deu 24,4M€ a La Caixa. (dades de 2011)
2. La Caixa és el principal accionista d’Abertis.
3. Abertis va finançar la campanya d’Artur Mas amb 150.000€
4. Miquel Roca ex-secretari general de Convergència és el secretari del Consell d’Administració d’Abertis i president de la Fundación Abertis. El bufet d’advocats Roca Junyent treballa pel govern de CiU.
5. Salvador Alemany és president del grup Abertis. També és el principal assessor del president de la Generalitat Artur Mas (CiU) i president del CAREC.
6. El conseller d’interior ha ordenat emetre multes il·legals contra els que no volen pagar els peatges.
7. La generalitat està a punt de vendre a Abertis Tabasa i el Tunel del Cadí (empreses públiques que cobren peatges, però que els seus beneficis (que en tenen) reverteixen en al conjunt dels catalans.

Tot això mentre es tanquen quiròfans i es redueix dràsticament el pressupost d’educació entre moltes altres partides.

#novullpagar i 2

Resum:
La connivència de l’empresa amb el regulador (el govern i els partits polítics) ha permès que es segueixin renovant any rere any les concessions d’unes obres públiques ja pagades. O el què és el mateix: jo et condono crèdits (La Caixa) i poso persones del partit al consell d’administració d’Abertis, tu em renoves la concessió, em signes clàusules de compensació per la disminució del trànsit o signes peatges a l’ombra d’obres absolutament amortitzades (el tram de la B-30 per exemple).

Potser caldria portar-ho als tribunals.

Podeu trobar més dades al web de #novullpagar

Dos documents interessants per entendre la presa de pel de les autopistes.

1. Discurs de’n López Tena al parlament.

2. El funcionament de les concessions.
Article original de Josep Maria Bellmunt que reprodueixo aquí.

Els contractes d`autopistes. Si el govern vol demà s`acaben. El que no expliquen

La concessió de la gestió de les autopistes catalanes a empreses privades, i conseqüentment el pagament de peatges, presenta unes particularitats que fins ara no han sortit a la llum en els grans mitjans de comunicació, i que mostren que les empreses concessionàries, més que realitzar una activitat comercial, que com qualsevol altre també hauria de tenir un risc de pèrdues, tenen gairebé una assegurança de benefici sense límit.

Aquests dies s`han anat publicant xifres en relació als beneficis de les concessionàries, però la informació en relació a les condicions dels contractes, la renegociació i els motius de l`allargament del període de concessió dels peatges a l`estat espanyol és escassa i difícil d`obtenir, i cal recórrer a estudis molt tècnics i en alguns casos a la legislació espanyola, per aconseguir-la.
`
Des d`Ara o Mai, seguint la línia d`informació rigorosa que ja vam encetar en relació al negoci de les autopistes amb l`estudi jurídic sobre el #novullpagar, us oferim aquest article per poder entendre els mecanismes que utilitzen l`administració de l`estat i les concessionàries per seguir mantenint el control dels peatges.
Aquests són alguns dels temes més importants que ni el govern ni les empreses que gestionen les autopistes han donat a conèixer.

1/ Els contractes de les concessions.

Situació:
La diferència en relació a d`altres contractes d`infraestructures a llarg termini en d`altres països món, com el Regne Unit o Portugal, és que la concessió del contracte de peatges a l`estat espanyol es realitza sobre la base del procediment obert. Es a dir els contractes de concessió es basen en models de contractes estandarditzats, i no de contractes fets en funció de les variables de cada zona.
És a dir aquests contractes de concessió reflecteixen la incapacitat o la no voluntat dels interessats, per estudiar prèviament les condicions que determinaran el resultat del negoci de concessió d`acord amb la durada del contracte (*1).

Resultat. El negoci acostuma a ser molt atractiu per a les concessionàries, perquè gairebé no hi ha risc, i si la seguretat del benefici. (*2)

2/Les condicions dels contractes.

Situació
Els nivells màxims del preu del peatge s`estableixen a l`inici de la concessió, i es poden actualitzar cada any, d`acord amb la inflació. No obstant això, a partir de l`any 2000, es va establir un mecanisme que permet que els augments del preu del peatge siguin més elevats encara, si el trànsit ha estat inferior al previst quan es va signar el contracte (*3)
Aquest mecanisme compensatori no té en compte i menysté les recomanacions del Banc Mundial (1997) (*4), que demana que l`assignació de riscos en els contractes de concessió han de tenir en compte la capacitat per aconseguir el millor resultat, i gestionar amb el menor cost.
Es per això que els riscos de mercat s`assignen a una concessionària privada.

També ho diu clarament la”Ley 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas, en el seu article 224.1 quan diu:”Las obras públicas objeto de concesión serán financiadas, total o parcialmente, por el concesionario que, en todo caso, asumirá el riesgo en función de la inversión realizada”.

Resultat: La concessionària treballa en una situació avantatgista, si el trànsit disminueix s`augmenta el peatge. El risc de la gestió per a la empresa torna a disminuir moltíssim.

3/ La durada de les concessions i la renegociació dels contractes.

Situació.
Algunes contractes com el del tram Tarragona-Valencia, o el de València-Alacant han estat renegociats fins a nou vegades cadascun. El termini de la concessió, que es va fixar inicialment per 27 anys per ambdos trams, posteriorment s`ha allargat fins a 47 i 48 anys, respectivament.

El tram Barcelona Tarragona s`ha renegociat fins en 7 ocasions, des que es va atorgar.la primera concessió entre el període 1967-1975. El mateix passa entre el tram Barcelona- La Junquera que s`ha renegociat en 9 ocasions.

L`article 263.3 de Ley 13/2003, de 23 de mayo (*5) diu: Las concesiones de construcción y explotación de obras públicas se otorgarán por el plazo que se acuerde en el pliego de cláusulas administrativas particulares, que no podrá exceder de 40 años.
Excepcionalment es podrien allargar fins els 60 “para restablecer el equilibrio económico del contrato o para satisfacer los derechos de los acreedores” ( article 263.4)

Resultat: La majoria de renegociacions acaben amb preus de peatges més elevats o en l`allargament del període de concessió, en alguns casos ja se superen els 40 anys màxims establerts, sense que s’al•leguin motius excepcionals.

4/ L`opacitat de les causes de les renegociacions dels contractes.

Situació.
Encara que les renegociacions dels contractes s`han publicat al BOE, sovint no s`especifiquen els motius de la renegociació.
En el cas del tram Barcelona-La Junquera,de les 9 ocasions en que s`ha renegociat, només en dues s`ha especificat el motiu, en d`altres 7 el motiu és desconegut.
El mateix passa entre Barcelona i Tarragona, només en dues de les 7 renegociacions s`ha donat un motiu.

Resultat: En més de la meitat dels casos no es coneix el motiu que obliga a renegociar al govern.
Els governs no donen publicitat als processos de renegociació, ni donen explicacions dels motius
L`estat espanyol no disposa d`un mecanisme regulador per defensar els interessos dels usuaris ni dels contribuents en els contractes de concessió que va signant.

5/ El rescat dels peatges.

Situació:
El rescat dels peatges es presenta des de l’administració com un tema molt complex, però no ho sembla tant si ens atenim a la mateixa legislació de l`estat espanyol.
La mateixa “Ley de 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas” deixa clar, que els peatges es poden rescatar quan es vulgui, i com s`ha de fer.

El seu article 264.5 diu:

g) El rescate de la explotación de la obra pública por el órgano de contratación.
Se entenderá por rescate la declaración unilateral del órgano contratante, discrecionalmente adoptada, por la que da por terminada la concesión, no obstante la buena gestión de su titular.
h) La supresión de la explotación de la obra pública por razones de interés público.
i)La imposibilidad de la explotación de la obra pública como consecuencia de acuerdos adoptados por la Administración concedente con posterioridad al contrato.

Però és que l`article 266.1 diu: En los supuestos de resolución, el órgano de contratación abonará al concesionario el importe de las inversiones realizadas por razón de la expropiación de terrenos, ejecución de obras deconstrucción y adquisición de bienes que sean necesarios para la explotación de la concesión.Al efecto, se tendrá en cuenta su grado de amortización en función del tiempo que restara para el término de la concesión y lo establecido en el plan económico-financiero.

Resultat: L`estat podria rescatar els peatges, i entenem que el preu a pagar a la concessionària estaria en gran part marcat per l`amortització que s`hagi fet de l`obra.

Tot plegat dóna a entendre que els contractes i les renegociacions es fan a la mida de les empreses concessionàries, i que no es té ni tan sols en compte la propia legislació de l’estat espanyol.
Ara és el moment de començar a demanar que l’administració espanyola i sobretot la de la Generalitat expliqui els motius que fa que en moltes ocassions ignorin i no apliquin allò que ells mateixos han legislat, i el que és pitjor, que justifiquin perquè van en contra dels interessos col•lectius dels ciutadans de Catalunya, per afavorir empreses privades.

Josep Maria Bellmunt.
Ara o Mai.
06.05.12

Bibliografia:
*1: Sirtaine,S. et al, How profitable are private
infrastructure cocessions in Latin America?
Empirical evidencel and regulatoryr implications. Quarterly Review of Economics and
Finance, 45, p p. 3 8 0 – 4 0 2

*2: María de los Angeles Baeza and José Manuel Vasallo
Prívate concession contracts for toll roads in Spain: analysis and recommendations

*3:Bel, G. and Fagueda, X. (2005), Is a mixed funding
model for the highway networkrk sustainable over
time? In Ragzi, G. and Rothengatter, W. (Eds),
Procurement and Financing ofMotorways in Europe
(Elsevier, A m s t e r d a m ).

*4: World Bank (1997), Global Development Finance
(Washington, D.C.).

*5“Ley 13/2003, de 23 de mayo, reguladora del contrato de concesión de obras públicas.

Real Decreto Legislativo 2/2000 sobre de 16 de junio sobre contratos de las Administraciones Públicas

Delegació del Govern a les Societats Concessionàries d’Autopistes. Cambra de Comerç de Barcelona-El sistema de peajes en Cataluña, análisis y evaluación de estrategias. 2008.