La Felicitat – Flavia Company

Si estàs deprimit, estàs vivint en el passat. Si estàs ansiós, estàs vivint en el futur. Si estàs en pau, estàs vivint en el present”, va dir el savi xinès Laozi més de cinc-cents anys aC. Demòcrit sostenia que la felicitat només era possible gràcies a l’absència de por. No és difícil combinar aquests dos pensaments i adonar-nos que, moltes vegades, davant la felicitat, es fa servir el passat per pensar “Tampoc aquest cop sortirà bé” o el futur per dir-nos a nosaltres mateixos “Un dia o altre això que m’ofereix la vida ho perdré”. Ens agafem al que coneixem o anticipem el que vindrà: no deixem que el present es faci present. Volem repetir o volem endevinar. Empaitem la permanència com si es tractés d’un espai de seguretat. I com sabem prou bé, allò que no canvia mai és el que ha entrat en el lloc del qual no és possible tornar, la mort.
Vivim amb angoixa la sensació que la felicitat se’ns escapa de les mans, sense acceptar que just el fet que se’ns escapi de les mans és part del que ens vol fer comprendre que l’única manera de sentir la felicitat és deixar-la anar a cada instant. Agrair-la sense posseir-la. Com va escriure H.D. Thoreau: “La felicitat és com una papallona, com més l’encalces, més t’eludirà. Però si poses atenció a altres coses, vindrà i se’t col·locarà suaument a l’espatlla”.
Només pot ser feliç qui és lliure per acceptar el que li és atorgat sense posar-ho en dubte, com no es posa en dubte l’aigua, el sol, la tempesta, el paisatge. La felicitat és un regal desitjable que passa per nosaltres i va cap als altres, imprescindible. Que ningú no aturi aquesta energia, que ningú no vulgui atresorar-la per a ell sol ni per sempre. De ben segur que és per
això, per aquesta obligació que tenim de no trencar la cadena, que I. Kant va dir: “La felicitat, més que no pas un desig, una alegria o una elecció, és un deure.

Enllaç al bloc de na Flavia Company http://fcompany.blogspot.com.es/

Aquest article ha estat publicat al diari Ara (http://www.ara.cat)

Jo els demano als meus alumnes que copiïn

les_menines2
Fa un parell de dies que l’Ara parla del plagi, de la còpia, del copiar i enganxar, com d’un dels grans mals de l’educació actual, i cada cop que ho llegeixo se’m regiren les tripes.
Jo els dic als meus alumnes que han de copiar, que copiïn, que la còpia és la base del progrés, de l’aprenentatge, de l’art i que és la base de la ciència. La còpia evita que ens passem la vida reinventant la roda.
Què són les meninas de Picasso? Una còpia. Gounot també va copiar un preludi de Bach per el seu Ave Maria, i Jacques Loussier va copiar Bach per fer els seus discs de jazz Play Bach.
La còpia, la creació feta aprofitant les obres d’altres autors per a fer alguna cosa millor del què hi havia abans és absolutament necessària.
La facilitat per a portar a terme aquest procés de creació a partir de les obres d’altri és probablement la millor aportació de Internet.
El moviment del software lliure és un exemple del que es pot aconseguir a partir de la llibertat de còpia, les llicències del software lliure permeten que copiïs el codi que ha fet un altre programador i el modifiquis i el milloris, i et demanen que el resultat de la teva feina sigui també accessible a la comunitat.
Si per aprovar una assignatura n’hi ha prou copiant un treball existent a la xarxa, això vol dir que el professor no és capaç de proposar un repte nou a l’alumne que signifiqui un pas endavant respecte del que ja està fet. Probablement, s’ha limitat a demanar als alumnes d’aquell curs el mateix que va demanar als alumnes del curs passat, i l’altre i l’altre. Probablement no hauria d’estar fent de professor.
Per democratitzar el progrés, cal desterrar tots aquells mecanismes que impedeixen la còpia.
Sóc de la opinió que les patents són un dels factors que limiten el desenvolupament. És el mecanisme que utilitzen les grans corporacions multinacionals per evitar que altres idees de negoci, altres productes, els puguin fer ombra. Avui les patents impedeixen que les medicines arribin al tercer món, i les empreses petroleres inverteixen en investigació en energies alternatives per poder tenir ells les patents i limitar-ne el desenvolupament. Sense parlar de les empreses que pretenen patentar el genoma humà o que tenen patentades llavors transgèniques.
Aquí teniu enllaços a alguns dels articles publicats aquests dies a l’Ara.
http://www.ara.cat/premium/ciberplagi-problema-simptoma_0_1321667849.html
http://www.ara.cat/societat/ciberplagi-secundaria-Errors-docents-indueixen_0_1322867755.html
http://www.ara.cat/tema_del_dia/Ofensiva-contra-estudiants-que-copien_0_1321667873.html
http://www.ara.cat/media/Ofensiva-contra-ciberplagi-universitat-portada_0_1321068212.html
http://www.ara.cat/societat/generacio-copia-enganxa-plaga-sesten_0_1322267793.html
http://participacio.ara.cat/preguntes/opinio_87.html

Planifiques i executes els teus projectes o procrastines?

Reprodueixo aquí l’article publicat avui a l’Ara per l’Albert Pla Nualart

Avui, en lloc d’esmolar una paraula vella, en presento una de nova que bateja un mal del nostre temps. No la invento, esclar, ve del llatí procrastinare , que vol dir deixar per l’endemà . L’anglès la té des del segle XVI i és als diccionaris francesos i espanyols. En català, de moment, només la recull la Viquipèdia però segur que li acabarem obrint la porta.

Donar nom a un concepte enriqueix la llengua perquè permet pensar el que era boira. Si, a més, és un mal, no hi ha millor primer pas per combatre’l.

La procrastinació és el trastorn de la conducta que ens fa fer coses irrellevants en lloc de les prioritàries: posar-se a ordenar llibres la nit abans de l’examen, trobar mil excuses per posposar la trucada que ens trauria un pes de sobre.

Qui procrastina no entén per què ho fa. És negatiu en tots els sentits: fa de l’obstacle una muntanya i del petit esforç una espiral de neguit. Quants negocis enfonsa? Quantes relacions trenca? Quanta mala vida ens dóna?

Enganyant-se amb un “Tranquil, ja ho faré”, es va posant una pressió que fa més difícil fer-ho i intensifica, doncs, el desig d’ajornar-ho.

Tots la patim més o menys i és l’antònim de disciplina: l’exemple més clar de no manar en tu mateix. Causes? Un munt. Però hi ha una constant: treballar va contra el principi de plaer, i vol compensacions. Qui en té molt poques fa un “No” infantil que vol castigar els pares per no estimar-lo prou. Però com que és adult i es fa de pare, es castiga a ell mateix.

AMIC

Si poguéssim decidir el caràcter i la manera de ser dels nostres amics, de ben segur que s’assemblarien molt a en Mia:

Humil, valent, lleial, atent, disposat, fort, capaç, alegre, treballador, …

Afortunats els que l’hem tingut a prop, fent un peeling al Garnatxa, o enfrontant aquella mar curta de proa que massa sovint ens porta la vida.

No hay ninguna excusa para los padres vagos

Excelente entrevista a Francisco Kovacs aparecida ayer en ‘La Vanguardia’

En un entorno global competitivo, o aseguramos la educación de las próximas generaciones o hablaremos todos chino rápidamente.

¿Y qué significa educar?

De acuerdo con el conocimiento científico tres cosas: el niño debe estar rodeado de un entorno que fomente al máximo todas las capacidades que su código genético permite. No se trata de hacer nada artificial sino permitir que esa potencialidad fructifique.

No idiotizarlo, vaya.

En segundo lugar hay que rodearlo de afecto. Y en tercer lugar hay que darle modelos de conducta que pueda imitar y que le transmitan los valores que socialmente queremos, véase el rigor, la disciplina, la meritocracia, la justicia, etcétera.

Entendido.

El conocimiento científico demuestra que, al nacer, la mayor parte de nuestras neuronas no están conectadas entre sí. Se conectan o no en función de los estímulos del entorno, y cuanto mayor es el sujeto más difícil. Con lo cual, quien debería fijar el calendario educativo es el desarrollo biológico del niño.

Es usted un poco determinista.

Hay tres estereotipos. El primero es el del salvaje feliz, lo de que hay que dejar al niño que brote espontáneamente como las lechugas. Una educación no intervencionista no es educación, es agricultura. Y condena al niño a ser un fracasado toda su vida. No hay ninguna excusa para los padres vagos.

Radical.

Una vez que el niño ya tiene cierta edad (entre los 10 y 14 años), y empieza a tener una vida cada vez más autónoma en la que la influencia de los padres es cada vez menor, se encuentra con situaciones que son contradictorias a aquellas en que lo han educado.

Póngame un ejemplo.

Si al niño lo han educado bien en su casa, tendrá un concepto claro de la justicia: yo puedo predecir qué voy a hacer y qué me va a pasar, en función de lo que haga, mis padres me van a premiar o castigar. Pero cuando sales al mundo te das cuenta que hay cosas que funcionaban en tu casa que en el ámbito macro no funcionan igual.

¿Entonces?

También es necesario dotar en cuanto es posible al niño de un criterio propio, sólido y fundamentado para que pueda resistir el contacto con la realidad sin considerarse idiota ni abjurar de sus principios.

¿Y cómo se hace eso?

A través de tres claves: Formación, información y ejemplo. No basta con decirle al niño desde pequeño que la honradez es un valor positivo, debes predicar con el ejemplo. Si tú admiras a un ladrón porque preside un gran banco te estas contradiciendo.

Las contradicciones son inevitables.

Hay que darle información para que comprenda que no tiene que cuestionar sus principios sino sobrevivir en un entorno donde no siempre se aplican. Intentar aislar al niño en una burbuja es un suicidio, porque en cuanto el niño sale al mundo se lo comen.

Glups.

Hay que prepararle para que cuando tú ya no estés tan presente, sea capaz de autoeducarse constantemente. Es lo que deberíamos hacer todos los adultos.

Usted bombardea el sistema educativo.

Año tras año, cuando salen los resultados del informe Pisa, el director general de turno o la ministra, si las elecciones están cerca, hace dos declaraciones tópicas típicas y hasta el año próximo. Con este planteamiento el fracaso está garantizado.

¿Qué propone?

Volver a implantar valores y mecanismos educativos contrastadamente eficaces y dejarnos de experimentos pedagógicos. Por ejemplo deberíamos agrupar a los niños por nivel, no por edad biológica. Eso de que los niños crecen industrialmente y el que nació el 31 de diciembre le corresponde otro nivel del que nació al día siguiente es una aberración que sólo cabe en la cabeza de los que perpetraron la Logse.

¿Qué más?

Instalar mecanismos de premio y castigo (que no significa tortura y mimo) que es como funciona nuestro cerebro. Si tratas igual al que estudia que al que no lo hace, estas incentivando que todo el mundo suspenda.

Aboga por una educación tradicional.

Estamos en un entorno políticamente correcto y blandito que nos está llevando al hundimiento colectivo. Ahora por ejemplo la competitividad no está de moda. Pero vivimos en una sociedad globalizada, la competencia está y hay que aprender a manejarla. Aprender a competir es no abusar cuando ganas ni frustrarte cuando pierdes.

¿Qué pasó entre usted y su padre?

Me permitió hacer lo que yo quería siempre que estuviera a la altura: si quieres tocar el piano, te comprometes a hacerlo lo mejor que puedas. Si pretendes ser libre tienes que demostrar que eres digno de esa libertad y que la ejerces bien. No ganas derechos por el hecho de crecer biológicamente.

Interesante matiz.

Si el niño aprende a abjurar del esfuerzo no sólo lo conviertes en un vago, sino que mediatizas todas sus decisiones de futuro, siempre va a hacer lo que le sea más fácil.

Además de educadores, ¿podemos ser amigos de nuestros hijos?

Los padres pueden decidir ser amigos de sus hijos, pero tienen que ser conscientes de que los dejan huérfanos.

De nens i rebequeries.

Segur que tots heu vist nens o nenes plorant com si se’ls acabés el món. Alguns fins i tot perdent l’alè de tant plorar. De ben segur que tots heu vist un nen fent una rebequeria.

A la mateixa escena, a part del nen, sempre hi trobarem el pare o la mare. Desesperats. Lluitant per no perdre, per sortir-se amb la seva i per aconseguir que el nen pari de plorar.

Quan després, arriba la pau, els pares t’expliquen que el nen té molt de caràcter. Que els ha sortit així. Que no s’hi pot fer res.

Segur que de nens així n’hi ha algun cas, però a mi em sembla que la majoria són nens que tenen l’hàbit de fer rebequeries per aconseguir allò que volen.

Han après que plorant-plorant aconsegueixen coses.

-Com hi hem arribat?
-Perquè el nostre fill fa rebequeries?
-Com podem aconseguir que deixi de fer-ne?

El nen, plora i plora i plora per què ha après que al final aconsegueix allò que demana o alguna mena de substitutiu. De fet, si abans que es posi a plorar li donem allò que vol, no hi ha marranada. El problema ve quan no podem o no li volem donar. Llavors comença la lluita.

La rebequeria és una lluita entre l’adult i el nen. I aquí el nen té totes les de guanyar:
1. Per al nen, el temps no existeix. Podria passar-se -si calgués- tot el dia plorant. No és conscient que ens fa arribar tard a l’escola o a una reunió de feina.
2. Al nen no li fa cap vergonya fer la rebequeria al mig del carrer, o al supermercat o en qualsevol lloc públic. De fet, aviat aprenen que les rebequeries en públic són més efectives.
3. Mentre duren la rebequeries, el pare o la mare estan per ell. Enfadats, però estan per ell i només per ell. I això els agrada. El seu caparró pensa: millor que estigui per mi, encara que sigui enfadat, que treballant a l’ordinador o llegint el diari.
4. L’experiència els diu que sempre acaben aconseguint alguna cosa. Potser no allò que volen però sí alguna cosa substitutiva.

Per tant, agafar l’hàbit és senzill. És una manera molt eficaç d’aconseguir coses dels pares. I això hi ha nens que amb 5-6 mesos ja ho han après. I quan arriben a l’any, ja ho saben tots. Intuïtivament, però ja ho saben tots.

Quan un nen fa una rebequeria, utilitza un plor diferent del del nen que s’ha fet mal, o del que es troba malament. És un plor estrident, dissenyat per a ser molt desagradable per als seus pares.

Afortunadament, acabar amb les rebequeries no és impossible. De fet, com més petit sigui el nen, més senzill serà.

La recepta consta dels següents 3 passos. Tots tres absolutament necessaris:
1. Quan comença la rebequeria cal fer-li saber al nen que som conscients que està fent una rebequeria i que no li servirà de res. Cal dir-li alguna cosa de l’estil: estàs fent una rebequeria i d’aquesta manera no aconseguiràs res.
2. La segona part és la més difícil. Cal guanyar la batalla: cal aguantar el plor del nen. Com que per ell el temps no existeix, pot passar molta estona plorant. Un nen o nena que faci moltes marranades pot passar-se vàries hores plorant. Durant aquest temps NO li podem fer cas. L’únic que podem fer és dir-li que està fent una rebequeria, que amb rebequeries no s’aconsegueix res i que quan pari de plorar ja parlarem. Qualsevol acció nostra diferent, li donarà l’esperança de guanyar i per tant només aconseguirà que plori més estona.
3. El punt 3 és el més important. NO podem donar RES al nen. RES. RES. RES. Ni allò que demanava ni una altra cosa que el faci parar de plorar. Si ho fem, només aconseguirem que la següent batalla sigui més llarga.

Podeu estar segurs que quan el vostre fill aprengui que plorant no aconsegueix res, deixarà de fer rebequeries.

Hi ha nens de 15 i 16 anys que segueixen fent rebequeries per aconseguir coses dels seus pares. En aquest cas, sense plors, però sí amb males maneres i ‘morros’.

Molta sort.

Miquel

Los libros digitales mejoran hasta un 50% la ortografía de los alumnos

Un estudio avala que los estudiantes que usan contenidos multimedia mejoran más que los que usan métodos tradicionales

Barcelona. (EP).- Los alumnos que usan libros digitales pueden mejorar hasta un 50% su ortografía, según la conclusión principal de un estudio elaborado por la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) y la Blanquerna (URL) realizado entre 1.700 alumnos de Secundaria de Catalunya usuarios del programa Educat 1×1. Según un comunicado, los alumnos que han empleado contenidos digitales han experimentado una mejora de resultados de un 20% de media, llegando a alcanzar el 50% en algunos casos.

Los alumnos con peores resultados en este estudio pertenecen a escuelas donde no hay portátiles propios para cada alumno, por lo que solo pueden usar el ordenador en casa, y paralelamente, en los colegios donde no se usan estas tecnologías no se han detectado mejoras. El estudio es “revelador”, porque avala que los estudiantes que usan contenidos multimedia mejoran más que los que usan métodos tradicionales, lo que demuestra por primera vez que las tecnologías de la información y la comunicación aplicadas a la enseñanza pueden ayudar al alumno a mejorar sus resultados académicos.

El estudio, liderado por el profesor de la UAB Pere Marquès y realizado durante el último trimestre del curso 2010-2011, forma parte de una macroinvestigación que se prolongará durante diversos años para abordar la progresión académica vinculada al uso de las nuevas tecnologías en las aulas. De hecho, la primera fase se ha centrado en la ortografía –una de las asignaturas pendientes de los escolares catalanes, junto a la comprensión lectora, según PISA–. Los alumnos se han dividido en dos grupos: uno ha trabajado durante dos meses las reglas ortográficas con métodos tradicionales y el otro mediante contenidos digitales, competencia que fue evaluada al inicio y al final de la prueba. Más allá de las tecnologías en el aula, el éxito académico con libros digitales requiere unos contenidos adecuados, así como formación para los docentes.

article publicat a La Vanguardia.