Quant a Miquel Delclos

pare, marit, emprenedor, curiós, optimista, perseverant, apassionat, rebel, navegant, aprenent d’aprenent. Català tossudament alçat.

Resposta al meu amic

Ahir, un dels meus amics que no volen la independència de Catalunya em va escriure això:

El problema és que heu tingut unes eleccions on clarament demanàveu el vot independentista i no vau sumar la meitat dels vots i ni així us pareu a reflexionar. No parareu mai, perquè no us importa. És una revolució burguesa i excloent on només els “purs” hi tenen cabuda.

i penso que cal una resposta tan reflexionada i objectiva com em sigui possible. Ara ho intentaré.

1. Respecte del “ni així us pareu a reflexionar”

És veritat, no vam sumar la meitat dels vots. En unes eleccions imposades il·legalment (Saltant-se els procediments establerts a l’estatut i a la constitució española), on teníem tots els líders polítics a la presó o a l’exili, només vam arribar al 47 i escaig % dels vots. I tot i així seguim al carrer. Però no perquè no haguem reflexionat, sinó precisament perquè hi hem reflexionat molt.

Algunes de les meves reflexions:

És un projecte polític que no és precisament nou: ja el 1850 el general Espartero, deia que “por el bien de España hay que bombardear Barcelona una vez cada 50 años”, i això de tenir tot el govern de la Generalitat a la presó ja va passar el 1934.  Aquestes dues fotos estan separades per 84 anys.

És un projecte polític en creixement. Fa 15 anys no hi havia més d’un 10% dels catalans que estiguessin disposats a treballar activament per aconseguir la independència. L’últim cop que ens vam comptar ens acostàvem al 50%, i probablement, a les properes eleccions i gràcies a la política española, al ‘”A por ellos” del rei i d’una part molt important de la població española el superarem.

És un projecte polític engrescador, que pretén aconseguir una nova constitució, republicana, escrita sense els sabres del feixisme apuntant al clatell dels redactors i que ja des dels primers esborranys és inclusiva i un gran pas endavant respecte de la constitució española.

Fa molt poc, els catalans vam fer una proposta per seguir a España. Una proposta que podria haver durat potser 40 anys més. I vam ser menyspreats i ridiculitzats per la dreta i per l’esquerra. (Oi que tenim molt present el “cepillarse” l’estatut del Guerra i els 4 millons de firmes “contra los catalanes” del PP?)

I per tot això, si ens dius que reflexionem entre un projecte per a Catalunya dins d’españa i un projecte per a Catalunya fora d’espanya cada dia hi ha més gent convençuda que és millor -per a tots- una Catalunya fora d’españa. 

2. Respecte “No parareu mai, perquè no us importa”

Suposo que amb el “no us importa” et refereixes a la unitat d’españa. I és veritat, per molts la unitat d’españa no ha estat mai un valor que es mereixés ser defensat. Per  a alguns és molt més important la justícia, la democràcia i el benestar de la gent, el respecte entre els pobles que pas la unitat d’españa. I més en una Europa que et permet circular i treballar on vulguis sense haver d’ensenyar un passaport a cap frontera.

Ara em diràs que la independència provocaria la immediata expulsió de Catalunya de Shengen i de la CE, però això és un futurible que no comparteixo, i després del que li està costant a UK marxar, penso que és política-ficció.

Però és veritat que podria passar que ens fessin fora de la UE. Podria passar. Igual que també podria passar que españa fes circular els tancs per la Diagonal en nom de la sacrosanta unitat de la pàtria i fos ella l’expulsada d’Europa.

Per tant t’he de donar la raó, no pararem perquè no ens importa la unitat de la pàtria española.

2. Respecte “No parareu mai, perquè no us importa”

Ahir em vaig equivocar. El “no us importa” era per aquells que pensen diferent.

D’acord.

Però jo et puc dir que si que ens importa. Ens importa conèixer què pensen els que pensen diferent.

Però en la teva frase, sembla que ens exigeixis que parem: “Ja s’ha acabat el partit. Com que no heu arribat encara al 50%, ja no podeu continuar.” Però les coses no funcionen així. Potser ara no som el 50%, però potser d’aquí a un parell d’anys som el 60% o el 30%. I dependrà principalment de la política de Madrid i de la de Barcelona.

De moment sembla que el suport a la independència segueix creixent. Els resultats a Andalusia, el Casado y en Sánchez ens hi ajuden. I per tant tens raó. De moment no tenim cap intenció de parar,  i hi tenim tot el dret.

He trobat una prova fefaent, de que el projecte d’independència de Catalunya és tossut, ve de lluny i és capaç de renéixer de les pròpies cendres.

Aquest és una imatge d’un article publicat fa 100 anys pel Daily Telegraph (14 de desembre de 1918, pagina 9)  

3. Respecte de “És una revolució burguesa i excloent on només els “purs” hi tenen cabuda.”

  1. Respecte del fet de ‘la revolució burgesa’.

L’alta burgesia catalana, la que de sempre ha fet negocis amb Madrid, és qualsevol cosa menys independentista. Al Círculo Ecuestre, al RCNB no hi trobaràs una sola estelada, de fet tinc una foto recollint-hi un premi amb el llaç groc on l’han censurat.

En canvi, si que és veritat que probablement més d’un 80% del votant pujolista s’ha fet independentista. I és sorprenent, perquè en gran part són persones acomodades, amb una gran aversió al risc i als problemes. Veure la meva sogra o les seves germanes o la dona del meu avi, subscriptors tots ells de La Vanguardia del conde de godó -grande de españa- convertits a l’independentisme no deixa de sorprendre’m. Per tant, és veritat que la burgesia catalana mitja s’ha fet independentista.

Però també és veritat, que he trobat defensant l’independentisme molta gent que només fa 50 anys que viuen a Catalunya, que no parlen català o el parlen malament, que penso que es senten españols però s’estimen Catalunya i pensen que l’independentisme és un bon projecte per els seus fills i per els seus nets. I et dic que hi són perquè els hi he venut bitllets per fer més de 20 hores d’autocar per anar a manifestar-se a Brussel·les i els he tingut al costat posant llaços grocs.

       2. Respecte això de ‘només els purs’ hi tenen cabuda.

Això jo no ho veig per enlloc, però intentaré raonar el perquè:

  • El numero dos per Esquerra a Madrid és un d’aquests que haurien de ser exclosos
  • El Conseller de Treball del govern de Torra es diu Chakir El Homrani Lesfar.
  • A cada gran acte independentista, cada vegada que es llisten totes les entitats que hi donen suport (per exemple a la constitució de La Crida a Manresa) SUMATE és l’associació que rep més aplaudiments.

Però és veritat, que mirem d’excloure:

  • els que aplaudeixen el 155, un 155 aplicat saltant-se la pròpia constitució.
  • o que aproven que el Tribunal Suprem s’hagi saltat tots els seus propis procediments per mantenir a la presó el govern català, inventant-se càrrecs que els jutges alemanys ja han dit que no existien, encara que Amnistia Internacional en demani la llibertat.
  • o que miren cap un altre costat quan el Tribunal Constitucional accepta recursos i els fica en un calaix  durant més d’un any (quan la seva llei els obliga a resoldre’ls en 30 dies) per evitar que què no puguin arribar al tribunal de drets humans.
  • o que justifiquen que la policia pegui a persones que volen votar en un referèndum.
  • o els que en un restaurant quan veuen el llaç groc et diuen “pocas hostias les pegaron a algunos”
  • o els que ens diuen lazis o nazis directament.

Aquests no són benvinguts. Però no perquè siguin unionistes, si no perquè posen per davant la unitat d’españa a la democràcia i la justícia.

Perquè l’independentisme és un projecte polític tant lícit com l’unionisme.

Sí. L’independentisme, és un projecte polític que té tot el dret a ser respectat, igual que l’unionisme.

Però si tu penses que ‘només els purs’ hi tenen cabuda, deu ser perquè hi ha coses que t’ho fan pensar. Coses que jo desconec. Estaré encantat que me les expliquis.

Hi ha un punt en el què estem d’acord. “no pararem mai”.

I a partir d’aquí jo hi veig només dos camins:

  1. Que españa faci el mateix que ha fet els últims 300 anys: aplicar la repressió. Que és el què està fent, i és la millor gasolina per a l’independentisme per a Vox, PP i C’s
  2. Que hi hagi un referèndum.

En aquest segon cas, potser guanyarà l’unionisme, i això -és veritat- no matarà l’independentisme: agafarem forces i d’aquí uns anys tornarem a demanar un altre referèndum. Un altre referèndum que, si la política española ha continuat com fins ara, potser guanyarem, però que si españa ha après a reconèixer-se com una nació de nacions, potser tornarem a perdre. (I passarà com al Quebec on l’independentisme ha mort entre els joves)

La pregunta és: españa és capaç d’acceptar Catalunya com a nació? És capaç d’acceptar que cal defensar el català perquè és una riquesa que està en inferioritat de condicions respecte d’una llengua que és la tercera més parlada del món? O seguirà lluitant per eliminar el català de les escoles com passa a València? o impedint que el català sigui llengua oficial a Europa?

I si el camí triat és el primer, (la repressió, que és el que veig jo més probable) estàs disposat a veure com maten catalans per conservar la unitat d’españa? Perquè jo no sé si som capaços de seguir la via eslovena i declarar la independència unilateralment. Del que sí que estic segur és que españa seguirà la via sèrbia.

Tan  important és la unitat d’españa?

I ara vaig a posar una estelada nova ben gran al teulat de casa, la que hi ha ara és un parrac.

Els crims i la reactivitat del moviment d’independència de Catalunya

Som en un pendent, embalats, agafant acceleració, cap un destí per a molts desitjat des de sempre però sembla obvi que pel camí ens hi farem mal.

I cada vegada hi ha més veus que culpabilitzen l’independentisme d’aquest ‘ens hi farem mal’.

Però, quins son els crims de l’independentisme?

1. El primer crim va ser el plantejament d’un nou projecte d’estatut, que facilités l’encaix dins d’España i facilités la convivència durant 40 anys més.

La resposta de l’estat español fou el menyspreu de «nos hemos cepillado el estatut» Guerra dixit, la recollida de signatures contra los catalanes liderada per en Rajoy, amb la ostentació de 4 millons de signatures recollides, i finalment la sentència d’un tribunal constitucional absolutament polititzat que sentència com a inconstitucionals parts d’un estatut vigents a d’altres comunitats autònomes.

2. El segon crim dels catalans, fou demanar un pacte fiscal o alguna mena d’acord. La resposta fou NO.

3. Un altre dels crims imperdonables dels catalans van ser les manifestacions. Multitudinàries i en contra de la unitat d’España.

4. Vistes les negatives a tot donades des d’España, l’independentisme té l’atreviment impresentable de demanar per activa i per passiva la realització d’un referèndum acordat com per exemple es va fer sense cap problema a Escòcia.

5. I degut a les negatives i la manca de qualsevol iniciativa de cap tipus, el President Mas té la gosadia imperdonable d’organitzar una consulta no vinculant per saber què opinen els catalans.

6. I per últim, un crim que ha portat lògicament a la presó o a l’exili tot el govern català i els responsables d’Omnium i l’Assemblea: l’organització d’un referèndum vinculant.

En front de tot això, la resposta de l’Estat Español ha estat la lògica d’una democràcia europea el segle XXI:

  • Enviar a la policia a pegar persones que només volien votar
  • Saltar-se les pròpies lleis i processos judicials per empresonar els líders del moviment i mantenir-los a la presó sense cap justificació possible.
  • Saltar-se la pròpia constitució aplicant un article, el 155, per fer coses que el propi article no permet fer.
  • Organitzar una campanya mediàtica per criminalitzar els catalans i el moviment independentista.
  • /…/

A un costat tenim un moviment que exigeix poder decidir democràticament el seu futur com a poble i a l’altre un Estat on el valor de la Unitat de la Pàtria està molt per sobre de la Democràcia, la Justícia i la Pau.

En aquest moment, se’m fa molt difícil imaginar la reconciliació de les dues parts perquè els dos moviments tenen un poder altíssim de retroalimentació i cada cop son més forts.

A España mai podrien acceptar que Catalunya tingués un pacte fiscal similar al basc, el reconeixement com a nació o una justícia pròpia (com la que tenen els lands alemanys, per posar un exemple) i a Catalunya cada vegada hi ha més persones pels que l’única solució passa per què al seu passaport no hi posi ‘Reino de España’.

I a la vista de tot això, jo penso que el futur ens porta a una Catalunya sotmesa i en una situació similar a la dels anys 50 del segle passat (sense Català a a les escoles, ni Generalitat) o bé a una Catalunya independent lliure i sobirana.

Estic convençut que Catalunya aconseguirà la independència, perquè som en una època on la democràcia i la justícia tenen més força de la que havien tingut mai en cap moment de la història, però també que la capacitat destructiva de l’Estat Español és molt i molt gran.

Informa als teus veins del lloc on han d’anar a votar

És molt fàcil:

Primer:

Instal·la’t al mòbil l’aplicació recomanada pel President:

https://play.google.com/store/apps/details?id=cat.onvotar1oct.onpucvotar

Aquesta aplicació permet conèixer on toca anar a votar en funció de l’adreça de cada finca. Només cal posar el codi postal, el carrer o plaça i el número.

Segon:

Baixa’t i imprimeix tantes còpies d’un d’aquests fulls com necessitis: 

Aquest fitxer el pots baixer en format PDF, per omplir amb retolador i bona lletra:

També en format Word per poder editar el text abans d’imprimir-lo

Tercer

Agafa el cel·lo i penja tants cartells com puguis!!!

Votarem i Guanyarem!!!! Votar és Democràcia!!!!

 

La Felicitat – Flavia Company

Si estàs deprimit, estàs vivint en el passat. Si estàs ansiós, estàs vivint en el futur. Si estàs en pau, estàs vivint en el present”, va dir el savi xinès Laozi més de cinc-cents anys aC. Demòcrit sostenia que la felicitat només era possible gràcies a l’absència de por. No és difícil combinar aquests dos pensaments i adonar-nos que, moltes vegades, davant la felicitat, es fa servir el passat per pensar “Tampoc aquest cop sortirà bé” o el futur per dir-nos a nosaltres mateixos “Un dia o altre això que m’ofereix la vida ho perdré”. Ens agafem al que coneixem o anticipem el que vindrà: no deixem que el present es faci present. Volem repetir o volem endevinar. Empaitem la permanència com si es tractés d’un espai de seguretat. I com sabem prou bé, allò que no canvia mai és el que ha entrat en el lloc del qual no és possible tornar, la mort.
Vivim amb angoixa la sensació que la felicitat se’ns escapa de les mans, sense acceptar que just el fet que se’ns escapi de les mans és part del que ens vol fer comprendre que l’única manera de sentir la felicitat és deixar-la anar a cada instant. Agrair-la sense posseir-la. Com va escriure H.D. Thoreau: “La felicitat és com una papallona, com més l’encalces, més t’eludirà. Però si poses atenció a altres coses, vindrà i se’t col·locarà suaument a l’espatlla”.
Només pot ser feliç qui és lliure per acceptar el que li és atorgat sense posar-ho en dubte, com no es posa en dubte l’aigua, el sol, la tempesta, el paisatge. La felicitat és un regal desitjable que passa per nosaltres i va cap als altres, imprescindible. Que ningú no aturi aquesta energia, que ningú no vulgui atresorar-la per a ell sol ni per sempre. De ben segur que és per
això, per aquesta obligació que tenim de no trencar la cadena, que I. Kant va dir: “La felicitat, més que no pas un desig, una alegria o una elecció, és un deure.

Enllaç al bloc de na Flavia Company http://fcompany.blogspot.com.es/

Aquest article ha estat publicat al diari Ara (http://www.ara.cat)

En Xavitus el millor Tió del món

xavier_tiotio-de-nadalAquest any ja no hi és. Però en Xavier, en Xavitus, el meu pare, es va inventar el millor Tió del món.

Us en faré 5 cèntims.

Per preparar el millor Tió del món, cal una família o grup d’amics que no hagin perdut la il·lusió dels nens.

També necessitarem un tronc, pals per picar, recordar una bona colla de cançons i regals, regals per tothom, petits i grans.

Per aconseguir el millor Tió del món, ens caldrà també un voluntari que farà de Tió -l’avi o l’àvia acostumen a ser uns bons candidats-, i per últim una taula baixa i una manta gran.

El procés és el següent:

El voluntari que fa de Tió seu a un costat de la taula baixa, amb els regals situats al seu costat de manera que hi pugui accedir sense moure’s. Llavors taparem la taula, les cames del tió i els regals amb la manta. És muntarà tot plegat de manera que els nens no puguin passar a la part del darrera del Tió i veure tot el muntatge. A sobre de la taula baixa i a sobre de la manta hi posarem el nostre Tió (tronc) que haurà estat ben alimentat els dies anteriors per a què tingui el ventre ben ple de regals.

Un cop tot muntat, el funcionament és el següent:

Els nens (d’edat o d’esperit) canten cançons i piquen el Tió. Un cop picat i cantat, s’ajupen a mirar a sota de la taula per comprovar si el Tió ha cagat quelcom. La clau ve ara: el Tió aprofita quan tothom està distret obrint un regal per a posar el següent en posició, i es repeteix la història fins que el Tió ha buidat la panxa.

I així és com funciona el millor Tió del món.

Que vagi de gust!!!

Miquel

Sant Jordi. Dissabte amb sol i bon temps!!!

Grafic-Eduard-Forroll_1564053784_28603914_1500x1089

Fa tres dies han tancat les últimes botigues de discs a Barcelona.

Potser encara falten 10 o 20 anys, potser 40, però de ben segur que el llibre en paper seguirà les passes del disc de vinil i el CD.

És molt trist que no ho veiem, que cap dels responsables del món editorial ho reconegui.

Heu mirat al metro? Quants llegeixen llibres en paper? O Quants ho fan al telèfon o a la tauleta?

Els números canten per si sols, baixades constants de la facturació any rere any, una nova generació, encara jove, que no reconeix l’olor del llibre però que estima el tacte suau de la tauleta o del telèfon mòbil. Una generació que no té espai a la bossa per un llibre en paper, ja hi porta un carregador i una bateria de recanvi… Tampoc té espai a casa per guardar uns artefactes d’un sol us que ja ni les biblioteques volen. (Heu provat de fer una donació de llibres a la biblioteca del barri?)

Un món on la feina de recomanació no la fa el llibreter, sinó el amics desconeguts de facebook, whatsapp o twitter, o els algoritmes d’Amazon o Google.

Un món on no cal agenollar-se davant d’un editor i signar, potser, un contracte on l’autor només s’emportarà el 10% del preu del llibre.

Un món on el llibre que vols el tens en segons i per una fracció del preu del llibre de paper.

Un món on no cal descatalogar llibres.

Un món on les últimes novetats són accessibles des de qualsevol punt del planeta al mateix temps.

Un món on puc portar sempre a sobre molts més llibres dels que seré capaç de llegir en tres vides.

Aquest, o un de semblant, és el món que ve.

I el llibre en paper seguirà el mateix camí del CD.

Potser encara falten 10, 20 o 40 anys.

Mentrestant gaudim de la meravellosa festa de Sant Jordi.

Si en vols saber més:

http://www.actualidadeditorial.com/desdramatizando-el-ebook/

http://www.lecturalab.org/story/_6136

I si vols llibres:

Captura de 2016-04-23 10-21-18

 

Carta oberta als diputats de Junts pel Si

Benvolgut/Benvolguda …,

De ben segur que estàs vivint aquests moments encara més intensament que tots els milers de persones que us vam votar.

Des de la teva posició al parlament de Catalunya estàs contribuint a decidir el futur del procés d’Independència de Catalunya.

Després de tres mesos de feina i negociacions, no s’ha aconseguit nomenar president. Estem en un atzucac.

Al meu entendre, ara només tenim davant dues possibilitats: que es convoquin unes noves eleccions o bé que s’aconsegueixi nomenar un President o Presidenta.

En aquest punt, voldria fer vàries reflexions que potser per tu no són noves però que penso que son importants.

Primer. Penso que el Sr. Artur Mas és un actiu molt important per el procés d’independència de Catalunya, i que el seu lideratge l’hauria de facilitar.
Segon. Tot i el primer punt, el Sr. Artur Mas no disposa de suport suficient per esdevenir president.
Tercer. Per tant, només hi ha dues possibilitats: unes noves eleccions o un nou candidat a la presidència.

A partir d’aquí voldria assenyalar el següent:

Quart. En el cas d’unes noves eleccions, el Sr. Mas tampoc aconseguiria prou suports per esdevenir president: Esquerra ha obtingut més vots en les dues últimes eleccions, i ara en Mas ha perdut la clau que li va permetre esdevenir presidenciable a les eleccions del 27S.
Cinquè. Com podrem tornar a demanar el vot per una formació (JuntsPelSi) després d’un fracàs com aquest? Hem de donar una segona oportunitat a un equip de persones que ens havien de portar fins a la independència en 18 mesos i que en tres mesos no han ni aconseguit formar govern?

És per tot això, i perquè tots i totes estem treballant per aconseguir una República Catalana, que posem aquest objectiu per sobre dels noms i de les persones i aconseguim formar govern abans d’aquest proper dilluns.
No podem permetre que la Independència se’ns escoli entre els dits com l’aigua de la pluja.

molt agraït per la teva atenció

Miquel Delclòs i Saló