Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina? i 3

Fa quasi 17 anys, quan va néixer el meu fill gran, vaig fer la següent predicció: – Ja no li caldrà treure’s el carnet de conduir, quan sigui gran, els cotxes es conduiran sols.

Avui, quan encara falta més d’un any per a què faci els 18 anys necessaris per treure’s el carnet, ja tenim aquí la tecnologia necessària. Els cotxes de Google ja han fet més d’un milió de quilòmetres sense accidents en condicions de tràfic real.

De ben segur que encara passaran uns anys fins que la tecnologia es generalitzi, però permetrà salvar més de 30.000 vides cada any només a Europa, eliminar els problemes d’aparcament a les ciutats, disminuir radicalment el consum de combustible i l’impacte ecològic del transport.

No cal dir que tots els que es guanyen la vida conduint es quedaran sense feina.

first-car-ad-2-300x273

A continuació us annexo un article que ha publicat avui en Marc Murtra a l’ARA.

El cotxe sense conductor

La ciència-ficció segurament comença amb la publicació de Frankenstein o el Prometeu modern, de Mary Shelley, el 1818. No és casualitat que l’escrigui una anglesa coincidint amb els inicis de la Revolució Industrial. Els avenços tecnològics, abans imperceptibles, estimulen la imaginació. Permeten recordar el passat, veure el present i pensar en un futur diferent. Imaginar el futur configura entorns fascinants que permeten desenvolupar novel·les de qualitat variada.

La ciència-ficció escrita esclata com a fenomen de masses al món occidental als anys 50, inicialment considerada una branca pobra de la literatura. En molts casos el futur imaginat corresponia als inicis del segle XXI, és a dir, a avui. Típicament trobem cotxes voladors, robots, ordinadors pensants, colònies en planetes distants i menjar en forma de pasta de dents. L’entorn sovint és distòpic, cruel i massificat. Curiosament, gairebé cap apunt del que de debò ha avançat els últims 60 anys: internet, smartphones, Google Maps, tablets i GPS. El futur no és el que era. En general es va sobrevalorar el progrés en enginyeria i infravalorar en telecomunicació. Normal: en els anys previs a l’esclat de la ciència-ficció les evolucions més impressionants van ser en enginyeria. La forma més habitual de preveure el futur és com una continuació del passat: la meva previsió per demà és sol, ja que fa dies que el temps és assolellat. Però la realitat és que, com va escriure el físic Niels Bohr, “fer prediccions és molt difícil, sobretot del futur”.

O no? La meva experiència ja en àmbits no literaris és més matisada. Vaig tenir la sort de participar professionalment en les anàlisis i prediccions del que seria el futur social i empresarial tot just als inicis d’internet, a la Stern School of Business a Nova York i com a consultor estratègic a DiamondCluster. La nostra feina era fer prediccions.

En moltes àrees les prediccions anaven sorprenentment ben encaminades. Es veia amb bastanta claredat l’efecte que internet tindria en el comerç, la premsa, la logística, els videoclubs, el telèfon mòbil, la banca, la compravenda de cases i la recerca de feina. No vam preveure les xarxes socials, l’ús del vídeo a internet (YouTube), ni l’aparició de lestablets ni de les pantalles tàctils. També ens vam autoconvèncer que la nevera seria una eina intel·ligent important a la casa, ja que gestionaria el consum familiar. Sí que vam errar sísmicament a l’hora de preveure els ritmes d’implantació. En general el que pensàvem que s’estendria en 5 anys va trigar-ne 15 o més. Es va complir la màxima que ens va donar a classe un convidat molt especial el 1999. Bill Gates ens va dir: “Tendim a sobrevalorar l’impacte tecnològic a curt termini i a infravalorar-lo a llarg termini”. Totes aquestes anàlisis, mig errades mig encertades, no ens van fer rics, però sí que van ajudar les organitzacions amb les quals treballàvem perquè van complir l’útil màxima militar que diu “els plans són inútils, però la planificació és indispensable”.

Amb tot això com a avís legal em vull atrevir a fer una predicció. Tenim davant nostre una tecnologia que canviarà les nostres vides: l’automòbil sense conductor.

El cotxe Google sense conductor ( Google driverless car ) és un cotxe que condueix sol, només li has de indicar on vols anar. La tecnologia base existeix i està en fase de prova i millora. Hi ha 10 cotxes que han conduït 1,1 milions de km sense tenir cap accident. Aquesta solució tecnològica compleix tots els prerequisits que conec per ser massiva: la tecnologia funciona, el producte un cop inventat arribarà a ser econòmic (és principalment software ), el benefici que genera és molt tangible i es generen “externalitats de xarxa” (com més gent utilitza el producte, més útil i valuós és el producte).

Crec que podem imaginar l’impacte que pot tenir un cotxe sense conductor a les nostres vides. Avui els cotxes passen un 97% del seu temps aparcats. Es podran compartir amb enorme facilitat, i cridar-los amb un botó, cosa que reduirà per tant radicalment el parc automobilístic necessari. La seguretat millorarà, cosa que per exemple salvarà la majoria de 30.000 persones que moren cada any a la UE en accidents de trànsit, i alliberarà enormes recursos hospitalaris i policials. Absolutament tot l’espai urbà dedicat a aparcar cotxes canviarà, ja que un cop n’hàgim baixat, el cotxe anirà on no molesti. És més difícil saber què passarà amb el transport públic, les zones comercials, les preferències de localització o les inversions en infraestructures. Això podria canviar el nostre país i la manera com vivim.

El futur està arribant, i no tots els canvis són en comunicació o entreteniment. Si un treballa al sector del cotxe o és urbanista, alt funcionari o conseller del ram, crec que tocaria planificar el mitjà termini. El nostre món tornarà a canviar i nosaltres segurament ho veurem.

Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina? i 2

Fa just 3 anys vaig escriure aquest post: Que passarà el dia en què les màquines facin tota la feina?

Aiden Krane, age 3, with robot.

Avui en Carles Boix, Catedràtic de la Universitat de Princeton ha publicat a l’ARA un article que exposa el mateix problema amb el títol ‘El retorn del capital‘ És per això que el reprodueixo aquí.

El retorn del capital

La Revolució Industrial va consistir en la substitució de la força física humana (i animal), tant al camp com als tallers artesanals, per la màquina de vapor primer i la de combustió després. Per Marx, aquell procés de mecanització de la producció, inevitable i imparable, havia de dur al domini complet de l’economia per part dels propietaris del capital, a la marginalització i empobriment dels treballadors i, en definitiva, a una situació política explosiva que acabaria destruint el capitalisme per dins.

Marx, que va presenciar mig segle de salaris estantissos i beneficis exuberants per al capital, es va equivocar. Coincidint aproximadament amb la seva mort, els salaris de treballadors industrials britànics van créixer més ràpidament que l’economia i va començar un cicle de cent anys de prosperitat generalitzada i d’expansió de les classes mitjanes a Europa i Amèrica del Nord.

Des de fa un quart de segle, però, hem començat a viure una transformació de dimensions i amb efectes similars als de la Revolució Industrial. L’ordinador i les tecnologies de la informació han obert la possibilitat d’una substitució massiva del treball intel·lectual humà per màquines i, per tant, d’una transformació radical de l’economia i del mercat laboral. En aquest nou escenari, les màquines amenacen d’expulsar el treball humà de l’economia i de permetre als seus propietaris (el capital) apropiar-se de tots els beneficis del procés productiu. En una paraula, cent-cinquanta anys després, les prediccions de Marx poden tornar a definir l’agenda política del moment.

Efectivament, les dades dels darrers trenta anys mostren canvis econòmics profunds en aquesta direcció. Als Estats Units i Europa els treballadors industrials han passat del 20 per cent de la població laboral a menys del 10 per cent. Aquest reducció, en bona part causada per l’automatització de fàbriques i cadenes productives, ha vingut acompanyada d’un increment de més del 50 per cent de la producció. Des de l’any 1996 la Xina ha perdut un de cada quatre llocs de treball manufacturer -aproximadament uns trenta milions de persones- però la producció industrial ha crescut un 70 per cent.

Més enllà del sector industrial, el mercat laboral en general també ha canviat. L’impacte de l’ordinador i la transmissió accelerada d’informació a la web han produït una caiguda molt forta de les feines rutinàries, és a dir, les que impliquen fer tasques repetitives i relativament senzilles, processant i arxivant informació, i que, per tant, poden ser fàcilment automatitzades. Fa pocs anys, les agències de viatges organitzaven bona part del nostre oci. Avui en dia, tots ens trobem a un clic de pàgines electròniques que ens permeten reservar hotels i avions sense intermediaris. Aquest sistema s’està estenent ràpidament arreu -des de llibreries virtuals fins a la compra i venda d’immobles entre particulars-. Es calcula que l’any 2011 als Estats Units havia desaparegut una de cada cinc feines rutinàries existents l’any 1981. De fet, la taxa de destrucció d’aquestes feines s’ha accelerat en aquests darrers deu anys.

Les feines no rutinàries, tant manuals (jardiners, cambrers, etc.) com no manuals o professionals (metges, analistes financers, etc.), han resistit molt millor l’impacte de l’ordinador. De fet, la demanda en el segon tipus de feines, que tenen un fort component cognitiu i que, per tant, són complementàries a moltes de les noves tecnologies, ha crescut. Mentre que els salaris dels llicenciats universitaris americans han augmentat un 40 per cent des dels anys setanta, el salari d’una persona sense batxillerat ha baixat en termes reals. (A Espanya la bombolla immobiliària va fer anar els salaris en la direcció inversa.)

Tot i això, és possible que fins i tot les feines no rutinàries acabin afectades per l’expansió de la intel·ligència artificial. Ara ja albirem ordinadors i robots capaços de reconèixer i establir relacions complexes i de prendre decisions com les que fem nosaltres: Google ha desenvolupat un cotxe sense conductor, diverses empreses asiàtiques han anunciat programes intensos de substitució de treballadors amb robots, i els traductors automàtics són cada cop menys risibles.

Potser l’automatizació completa del treball (físic i també intel·lectual) pertany a l’àmbit de la ciència-ficció. Però la seva expansió a parts molt importants de l’economia del segle XXI és un fet indiscutible que planteja una paradoxa molt important. D’una banda, genera una riquesa i unes possibilitats de consum extraordinàries. Fa uns anys llegir l’ARA virtualment i interactuar-hi era impossible: en termes econòmics, el cost de fer-ho era infinit. De l’altra, pot arribar a transformar la distribució de la renda fins a fer-la molt més desigual: en un món robotitzat, la màquina genera la màquina, o, dit en termes més clàssics, el capital es reprodueix a si mateix, sense haver de contractar i pagar gairebé cap salari. En un altre article parlaré de com respondre als reptes que planteja aquesta transformació.