Seguim amb les retallades o comencem a aplicar polítiques per a sortir de la crisi?

Fins i tot ho diu el Sr. Montoro, la política de retallades que estan aplicant farà augmentar en mig milió més el numero de parats a Espanya. (D’altres diuen que podríem arribar o superar els 6 milions de parats).
– És aquest l’únic camí? -És el camí correcte? -Ha funcionat altres vegades per a sortir de la crisi?

Segons una colla d’economistes, no només no és el bon camí si no que és un atzucac.

A continuació trobareu quatre articles que corroboren aquesta posició.

La teoria econòmica clàssica: La penicil·lina que servirà per sortir de la crisi – Gonzalo Bernardos

La realitat i la política: Vamos hacia los 6 millones de parados al ritmo de un nuevo parado por minuto – Isaac Rosa

L’experiència Japonesa: ENTREVISTA: RICHARD KOO Economista jefe del banco de inversión Nomura

L’experiència Americana: – Millora l’economia dels Estats Units? Paul Krugman

La penicil·lina que servirà per sortir de la crisi – Gonzalo Bernardos

El 2012, segons l’FMI, el PIB de la Unió Monetària Europa (UME) decreixerà un 0,5%. La completa recuperació de l’economia no estarà més a prop, sinó més lluny. Encara que sembli increïble, la sortida de la crisi no és gens difícil: consisteix a detectar quina és la malaltia i subministrar les medicines adequades. No n’hem d’inventar una de nova, només utilitzar les que existeixen des de fa anys.
El diagnòstic és clar: l’actual recessió és principalment conseqüència d’una gran crisi bancària. Aquesta crisi ha reduït dràsticament el crèdit i ha afectat de manera notable la despesa de famílies i empreses. En definitiva, la demanda de béns ha caigut substancialment. Perquè torni a créixer, en primer lloc, necessitem sanejar del tot els balanços de les entitats financeres. Alguns països ja ho van fer el 2008 i el 2009, però la majoria només parcialment. En segon lloc, cal augmentar la despesa pública, ja que el gran endeutament del sector privat li impedeix exercir de locomotora de l’economia. Aquest increment seria finançat mitjançant l’emissió de nou deute públic. No obstant això, el seu tipus d’interès no hauria de pujar, sinó baixar. És relativament fàcil aconseguir-ho, només cal fer que la demanda de deute superi l’oferta.
La clau de l’èxit la té el BCE: consisteix a posar a treballar al màxim la màquina de fer diners i inundar de liquiditat l’economia.
El remei més antic del món econòmic
Indiscutiblement, la ràtio de dèficit públic i PIB augmentarà. No obstant això, si no hi ha dificultats per finançar el deute, no observo cap inconvenient significatiu perquè superi els seus nivells habituals. La inflació no hauria de ser una preocupació, ja que l’escassa velocitat de circulació dels diners impedirà que l’increment de la massa monetària es traslladi perillosament als preus dels béns i serveis. A més, el BCE hauria d’intervenir de manera decidida i continuada en el mercat de divises amb l’objectiu d’aconseguir una depreciació de l’euro. Si l’aconseguís, les empreses de la UME guanyarien competitivitat i les seves exportacions creixerien.
En resum, la solució és la penicil·lina: una combinació de política fiscal i monetària expansiva, unida a una agressiva gestió del tipus de canvi. Als polítics que no la coneixen, els recomano que la busquin a qualsevol farmàcia. És a dir, en el primer manual d’economia que trobin, encara que tingui més de cinquanta anys.

Gonzalo Bernardos és vicerector d’economia de la UB
Article publicat al diari ARA.

– Millora l’economia dels Estats Units? Paul Krugman

Publicat al diari ARA

Quin és l’estat de la Unió? Perquè l’estat de l’economia encara és terrible. Tres anys després de la investidura de Barack Obama i dos anys i mig després de la fi oficial de la recessió, l’atur encara és lamentablement elevat.

Tanmateix, hi ha raons per creure que estem en una (lenta) via que porta a temps millors. I no hi estaríem si Obama hagués cedit a les exigències dels republicans de retallar dràsticament les despeses o si la Reserva Federal hagués cedit a les exigències republicanes d’endurir la política monetària.

Per què deixo que una espurna d’optimisme travessi la nuvolada? Les últimes dades econòmiques han estat una mica millors, però ja hem vist moltes falses renaixences en aquest terreny. Més important és el fet que tenim proves que indiquen que els dos grans problemes a l’origen de la crisi econòmica, la bombolla immobiliària i el deute privat excessiu, finalment estan millorant.

Pel que fa al problema immobiliari: com actualment sap tothom (tot i que quins insults no van haver de sentir els que gosaven assenyalar-ho mentre tot això passava!), entre el 2000 i el 2006 teníem una bombolla immobiliària monstruosa. Els preus de l’habitatge creixien ràpidament i hi havia un excés clar de construcció. Quan es va punxar la bombolla, la construcció, que havia estat l’impulsor principal de l’economia durant allò que anomenaven el “boom Bush”, se’n va anar en orris.

Però la bombolla es va començar a desinflar fa gairebé sis anys. El preu de l’habitatge ha tornat als nivells del 2003 i, després d’una crisi prolongada en la construcció de nous habitatges, sembla que ara als Estats Units hi ha una oferta notablement baixa d’habitatges, si més no en comparació amb els nivells històrics.

Però per què la gent no compra? Perquè l’estat deprimit de l’economia fa que molta gent que normalment compraria un habitatge o bé no se’l pugui permetre o bé estigui tan preocupada per les perspectives laborals que no s’hi vulgui arriscar.

Però l’economia està deprimida en bona part a causa de la bombolla immobiliària, cosa que suggereix de manera immediata la possibilitat d’un cercle virtuós: una economia ascendent comportaria una pujada en les compres d’habitatge, cosa que comportaria més construcció, cosa que enfortiria encara més l’economia, etc. I si observem minuciosament les últimes dades, sembla que podria haver començat una cosa semblant a això: les xifres de compra d’habitatge creixen, l’atur baixa i la confiança dels constructors puja.

D’altra banda, les possibilitats d’entrar en un cercle virtuós creixen, perquè hem fet progressos remarcables en el front del deute.

Això no és pas el que sentim en el debat públic, esclar, on l’atenció està totalment focalitzada en el deute públic; però qualsevol que hagi estudiat seriosament com ens vam ficar en aquesta crisi sap que el deute privat, sobretot el domèstic, en va ser el veritable culpable: el que va construir el decorat de la crisi va ser l’explosió del deute domèstic durant els anys de Bush. I la bona notícia és que aquest deute privat ha baixat en termes de quantitat total de dòlars i ha baixat substancialment en termes de percentatge de PIB des del 2008.

Evidentment encara hi ha grans perills, sobretot el perill que les dificultats a Europa puguin fer descarrilar la nostra recuperació incipient. I sobre això vet aquí una història, una història explicada recentment per un informe del McKinsey Global Institute.

Aquest informe traça els progressos del despalanquejament, és a dir, el procés d’abaixar els nivells excessius de deute. Reflecteix un progrés substancial als Estats Units, cosa que contrasta amb la falta de progressos a Europa. I tot i que l’informe no ho diu de manera explícita, és força evident per què les coses van pitjor a Europa que no pas aquí: perquè els responsables polítics europeus han tingut por d’allò que no calia témer.

Concretament, el Banc Central Europeu ha temut la inflació -fins i tot va augmentar els tipus d’interès durant el 2011 i després, en el mateix any, va haver de fer marxa enrere- en lloc de preocupar-se d’afavorir la recuperació econòmica. L’austeritat fiscal, que se suposava que havia de limitar l’augment del deute públic, ha deprimit l’economia i ha fet impossible aconseguir la reducció necessària del deute privat. El resultat final és que malgrat totes les lliçons morals dels europeus demonitzant els préstecs, ells no fan cap progrés en la reducció del deute; en canvi, nosaltres sí.

Tornem a la situació dels EUA: el meu optimisme prudent no s’hauria de confondre amb l’afirmació que tot va bé. Ja hem patit danys enormes i innecessaris, a causa d’una resposta inadequada a la crisi. No hem estat capaços de proporcionar alleujaments significatius de les hipoteques, cosa que ens hauria ajudat a fer baixar els nivells de deute amb més rapidesa. I encara que el meu esperat cercle virtuós estigui en camí, passaran anys abans no tinguem res semblant a la plena ocupació.

Amb tot, les coses podrien haver anat pitjor; haurien estat pitjor si haguéssim seguit les polítiques que exigien els oponents d’Obama. Com deia al principi, els republicans exigien que la Fed parés d’intentar que els tipus d’interès baixessin, i que les despeses federals fossin dràsticament reduïdes: cosa que equival a dir que exigien emular l’error europeu.

I si aquest any les eleccions porten la ideologia equivocada al poder, la incipient recuperació nord-americana podria ben bé quedar en no res.

Megaupload

Reflexions al voltant de les pàgines de descarregues i d’enllaços.

1. El mercat de l’edició cultural, es dels únics -si no l’únic- en què la cadena de distribució es queda al voltant del 90% del preu de venda, i l’autor, la resta. És a dir 2€ per un llibre que comprem per 20€.
2. Actualment, el cost de distribució de continguts a través de la xarxa s’ha reduït pràcticament a zero.
3. Si suposéssim una estructura de marges 50-50, és a dir, que un llibre digital costés posem-hi 5€, i anessin 2,5€ a l’editor-distribuïdor-venedor i 2,5€ per a l’autor, de ben segur que es tornarien a vendre libres -tal com ha aconseguit itunes amb la música-.
4. El problema doncs no són els drets d’autor, són els ‘drets’ dels editors.
5. Actualment no hi ha gairebé oferta legal per aconseguir continguts a la xarxa. De fet, novetats a part, les webs pirates ens permeten accedir a continguts que no es poden aconseguir de cap altre manera (estan des-catalogats, ja no els trobes a la botiga, n’hi al videoclub) però si que els pots baixar pirates.
6. La xarxa permetria crear una verdadera biblioteca d’alexandria on hi hagués tota la cultura accessible a tota la humanitat a un cost irrisori.
7. Les multinacionals de la distribució volen seguir amb el seu oligopoli i faran tot el possible per a mantenir-lo.
8. Els governs occidentals estan utilitzen l’excusa dels drets d’autor per a imposar la censura a la xarxa. Cada dia els fa més por haver perdut el monopoli dels mitjans de comunicació i per tant el control sobre la informació que reben els ciutadans.

M’ajudes a identificar els punts clau per construir una societat sostenible i més justa?

La societat actual és, de ben segur, la més i millor formada de la història. És la que gaudeix de millor salut, de més seguretat i de més justícia.
Però encara queden molts problemes per resoldre, molt camp per córrer: estem destruint el nostre planeta, hi ha milions de persones que moren de gana cada any, la riquesa està en mans d’uns pocs que miren només per els seus interessos, cada dia hi ha més gent a l’atur i sense esperança de trobar feina, …
La crisi que estem patint, provocada per els mercats i l’especulació financera, està posant en perill l’estat del benestar. Quan temps més podrem gaudir d’educació i sanitat universal i gratuïta? Que potser tindrem pensions els que ens jubilem d’aquí a 20 o 30 anys?
Si mirem endavant, les coses no pinten massa bé. El pick Oil, aquest atur que cada dia sembla més un problema sistèmic del món desenvolupat, l’escalfament global, l’aprimament de les classes mitjanes, els nostres polítics lligats de mans i peus degut als mercats…

Tot plegat, una colla de problemes molt difícils de resoldre per separat.

Internet i les xarxes socials ens estan ajudant a lluitar plegats contra algunes d’aquestes injustícies. La primavera àrab al nord d’Àfrica, el 15M o l’Occupy americà són moviments amb milers de persones que lluiten per un món millor.

Per a què aquests moviments quallin i tinguin èxit, cal definir com volem que sigui la societat on viuran els nostres fills. Cal treure del model actual aquelles coses que no funcionen i substituir-les per d’altres que aportin solucions. Les solucions a problemes sistèmics cal que siguin sistèmiques: cal canviar el funcionament del sistema per a solucionar el problema.

Des del meu punt de vista, hi ha tres coses que cal canviar per acostar-nos més a aquest món que voldríem poder deixar als nostres fills.
M’agradaria molt que em donessis el teu punt de vista sobre aquests punts, que n’aportessis d’altres i que entre tots identifiquéssim aquelles coses per les que cal que tots lluitem de valent.

Els punts que he identificat fins ara:

1. Independència real dels mitjans de comunicació.
2. Regulació del món financer.
3. Reforma fiscal.

1. Independència real dels mitjans de comunicació.

En una democràcia, el control dels mitjans de comunicació és bàsic per a guanyar eleccions. És bàsic per a crear corrents d’opinió en un sentit o un altre. Serveix per a intoxicar a la població o a gran part de la mateixa en un sentit o en un altre.

El moviment Occupy americà ho va deixar ben clar: som el 99%, però l’1% restant, controla els mitjans. En alguns casos ho fa directament, i en d’altres a través de la contractació o no d’espais publicitaris.

Per aconseguir una democràcia real i plena, cal que cada ciutadà estigui informat de la manera més objectiva possible. Cal evitar per tant que uns pocs grups empresarials controlin la majoria dels mitjans de comunicació d’una societat, cal evitar que en dirigeixin el pensament.

No tindrem una democràcia real fins que ningú no tingui el poder de controlar els mitjans.

2. Regulació del món financer i dels bancs.

La situació actual i els fets ocorreguts en els últims anys han fet palès els efectes de la desregulació dels mercats de capital produïda en els últims 30 anys.
El neoliberalisme que en Ronald Reagan i la Margaret Thatcher van començar a aplicar els anys 80 ha creat la que probablement sigui la crisi financera més gran de la història.
Per evitar que això torni a passar, cal una regulació absolutament estricta i molt restrictiva dels operadors financers i dels bancs. Una regulació que faci impossible la repetició de les bombolles especulatives que ens han portat a la crisi actual.
Cal impedir que els especuladors s’enriqueixin apostant contra el deute d’un país, o especulant amb el preu dels aliments o de les matèries primeres.
Els bancs i els operadors financers han d’estar al servei de la societat.
Cal aconseguir que el principal objectiu del banc central europeu (que no és més que el banc públic europeu) sigui la viabilitat a llarg termini de l’estat del benestar.

3. Reforma fiscal.

La societat del segle XXI s’enfronta a dos problemes aparentment irreconciliables: l’atur i la conservació del planeta.
Per aconseguir la plena ocupació a la societat actual, (si encara és possible) cal una societat consumint desenfrenadament tot allò que som capaços de produir.
De l’altre costat, per a salvar el món, ens cal deixar de consumir. Cal disminuir significativament la producció de bens de consum. Cal decréixer. Mantenir el consum i la producció actual no és sostenible.
Però si deixem de consumir i de créixer, hi haurà molta més gent que no tindrà feina i que per tant, quedarà marginada de la societat.

La innovació, el progrés, la millora constant dels processos de producció, ens porta a que cada dia som capaços de produïr més amb menys treballadors.
Primer vam fer eines que aconseguien fer més productiu cada home. Potser la més revolucionària de totes va ser l’arada.
Més endavant, vam connectar aquestes eines a altres fonts d’energia no humanes: el bou, el vent, els rius, la màquina de vapor…
L’electricitat ens va permetre portar l’energia a tot arreu, i l’electrònica i la informàtica estan aconseguint que les màquines substitueixin a treballadors cada cop més especialitzats.
Els primers robots, van substituir els operaris a les tasques feixugues i repetitives. Actualment, cada cop més empreses estan substituint telefonistes per ordinadors. General Motors espera poder vendre un cotxe que condueixi ell sol en deu anys, i això deixarà sense feina a tots els camioners i taxistes del món. IBM està treballant en sistemes experts que permetran l’automatització de totes les tasques administratives a les empreses.

L’estat del benestar actual és car. Per què tots podem seguir-ne gaudint cal recaptar una quantitat important de diners. Cal pagar escoles, hospitals, pensions, atur, …
Avui, aquests diners surten principalment de les butxaques dels treballadors, de fet els mileuristes són els que paguen un % més elevat del seu sou en impostos: IRPF, cotitzacions socials, IVA. (veure anàlisi)
Quan augmenta l’atur, per tant, disminueixen de manera molt important els ingressos i augmenten les despeses: ens cal pagar més prestacions d’atur i l’estat ingressa menys impostos.

El nostre sistema fiscal, a més, beneficia a les empreses que tenen menys treballadors. És a dir, si comparem dues empreses que facturen el mateix i tenen el mateix marge de benefici, l’empresari amb més treballadors pagarà molts més impostos que aquell que ha aconseguit prescindir-ne. Per tant, el nostre sistema fiscal, convida a l’empresari a contractar el mínim de treballadors indispensables. De fet, les activitats molt intensives en ma d’obra són les primeres que han marxat d’Europa cap a països sense xarxa de protecció social. (enllaç a un exemple)

Amb el sistema fiscal actual, quan una empresa substitueix 100 persones d’atenció telefònica per un ordinador, per un costat, obliga a l’estat a pagar atur a aquests treballadors. Els ex-treballadors, deixaran de pagar impostos i l’empresa passarà a aportar molts menys diners per l’estat del benestar.

Un altre característica dels impostos que paguem, és que no depenen només de quants diners guanyes, sinó de com els guanyes. És a dir, si guanyes 1000€ al mes treballant de sol a sol pagaràs molts més impostos que si guanyes els mateixos diners jugant a la borsa, o especulant contra el deute, o amb un pis que tinguis llogat. Els impostos sobre el treball són molt més grans que els impostos sobre el capital.(veure anàlisi)
De fet, els rics gairebé no paguen impostos. (No em refereixo als treballadors amb sous alts, si no als rics de debò) Podeu consultar els següents articles al respecte:
Els rics no paguen impostos – Joan Majó
L’Europa dels mercats? – Joan Majó
Warren E. Buffett pide más impuestos para los ricos.
Mecanismos que usan los ricos para no pagar impuestos.

Per últim, una altre deficiència del nostre sistema és que, actualment, una empresa que contamina molt paga els mateixos impostos que una empresa que ha fet inversions per a fabricar el mateix contaminant menys. De fet, el que contamina no està obligat a contrarestar l’impacte d’aquesta contaminació. És a dir, quan una empresa fa servir un envàs desmesurat per el seu producte, després no n’ha de pagar el cost del reciclatge.

Tots aquests punts aparentment contradictoris, tenen una solució prou senzilla: cal modificar radicalment la política fiscal. Cal que l’estat del benestar el pagui el Capital, el que consumeix recursos finits i el que contamini.

És a dir:
1. Cal eliminar tots els impostos al treball.
2. Cal augmentar els impostos al Capital en la mateixa proporció.
3. Cal posar o apujar significativament els impostos a les matèries primeres finites i contaminants i a l’energia no renovable.
4. I aquests canvis fer-los mantenint la pressió fiscal.

Aquests canvis provocarien el següent:
El cost d’un treballador es reduiria a gairebé la meitat (sense tocar un sol euro del sou dels treballadors). Per tant, per els empresaris seria molt més barat contractar. Les feines intensives en mà d’obra tornarien a ser rendibles.
El preu de l’energia augmentaria molt, per tant, tots aquells processos de producció intensius en energia augmentaren molt el seu cost i per tant, els productes resultants d’aquests processos augmentarien molt de preu i serien menys competitius.
Aquest canvi, provocaria que tornés a sortir més a compte arreglar el cotxe que comprar-ne un de nou. O portar a arreglar la tele o el microones abans de llançar-los i canviar-los per un de nou.
Provocaria que miréssim de comprar productes bons i ben fets per què duressin molt. Els productes locals, serien proporcionalment més barats que els vinguts de fora ja que el cost del transport seria significatiu.
Les finestres de les cases tornarien a tenir marcs de fusta, ja que cal molta menys energia per a fer un marc de fusta que un d’alumini o de PVC (tot i que el marc de fusta requereix més ma d’obra)
Tornaríem a tenir pa acabat de fer, que seria més barat que el pa congelat, precuit i tornat a congelar, i finalment cuit al forn de sota casa que mengem ara.
El menjar congelat, de fet, deixaria de ser competitiu -ja que cal molta energia per a conservar la cadena de fred- i tornaríem a construir cases que no necessitessin aire condicionat per mantenir-se fresques a l’estiu.

Les lleis del mercat són infal·libles per aconseguir aquest tipus de canvis molt depressa.

D’aquesta manera aconseguiríem:
1. Que l’estat del benestar no depengués del número de persones amb feina.
2. Que el 100% del cost del treballador a l’empresa anés a la butxaca del treballador i que per tant, una empresa amb més talladors no pagués més impostos. Els productes intensius en mà d’obra serien més barats que ara. Hi hauria per tant més feina per a tothom.
3. Els productes i serveis basats en grans consums d’energia i matèries primeres passarien a ser molt cars i per tant es consumirien molt menys.

I el que és més important: NO caldria augmentar el consum de recursos finits per al manteniment de l’ocupació.

En resum:
1. Independència real dels mitjans de comunicació.
2. Regulació del món financer.
3. Reforma fiscal.

M’ajudes a millorar la proposta?

Miquel