Planifiques i executes els teus projectes o procrastines?

Reprodueixo aquí l’article publicat avui a l’Ara per l’Albert Pla Nualart

Avui, en lloc d’esmolar una paraula vella, en presento una de nova que bateja un mal del nostre temps. No la invento, esclar, ve del llatí procrastinare , que vol dir deixar per l’endemà . L’anglès la té des del segle XVI i és als diccionaris francesos i espanyols. En català, de moment, només la recull la Viquipèdia però segur que li acabarem obrint la porta.

Donar nom a un concepte enriqueix la llengua perquè permet pensar el que era boira. Si, a més, és un mal, no hi ha millor primer pas per combatre’l.

La procrastinació és el trastorn de la conducta que ens fa fer coses irrellevants en lloc de les prioritàries: posar-se a ordenar llibres la nit abans de l’examen, trobar mil excuses per posposar la trucada que ens trauria un pes de sobre.

Qui procrastina no entén per què ho fa. És negatiu en tots els sentits: fa de l’obstacle una muntanya i del petit esforç una espiral de neguit. Quants negocis enfonsa? Quantes relacions trenca? Quanta mala vida ens dóna?

Enganyant-se amb un “Tranquil, ja ho faré”, es va posant una pressió que fa més difícil fer-ho i intensifica, doncs, el desig d’ajornar-ho.

Tots la patim més o menys i és l’antònim de disciplina: l’exemple més clar de no manar en tu mateix. Causes? Un munt. Però hi ha una constant: treballar va contra el principi de plaer, i vol compensacions. Qui en té molt poques fa un “No” infantil que vol castigar els pares per no estimar-lo prou. Però com que és adult i es fa de pare, es castiga a ell mateix.

La Vanguardia i les manifestacions invisibles.

Aquest diumenge, a Barcelona hi van haver, com a mínim, dues manifestacions:
Una manifestació de 200 persones a la plaça de Sant Jaume en què es demanava el tancament de la central d’Ascó, i una altra d’unes 5.000 persones en què es protestava per les retallades socials.
Podeu veure els articles que en fan referència al diari Ara:
Mani per les retallades. Mani contra les Nuclears.

Per La Vanguardia, publicació centenària, i fins i tot, potser, la més considerada de la premsa Catalana, només va existir la manifestació contra les nuclears. L’altra no.
Si busqueu a la seva web o al diari de dilluns, podreu trobar aquest article sobre les dues-centes persones que demanaven el tancament d’Asco, però res de res sobre les 5.000 persones que, a pocs metres d’allà, s’estaven manifestant.

Jo sempre havia considerat La Vanguardia com un diari fiable, que no jugava a crear veritats o a amagar-les i tergiversar-les com fa per exemple El Mundo d’en Pedro J. Ramírez. Em sembla, però, que està exactament al mateix nivell.

De la sinvergüenza informativa de la caverna mediática de este país. (II)

El periódico ‘El Mundo’ de Pedro J. Ramírez, nos trae un ejemplo de periodismo ‘objetivo y veraz’. Para ilustrar una manifestación en Bilbao en cuya cabecera llevaba una pancarta con el lema “INPOSAKETARIK EZ. NAZIOA GARA” (No a las imposiciones. Somos una nación) el periódico usó la siguiente foto recortada de manera que solo apareciera la palabra ETA.
Foto recortada:

Foto original:

AMIC

Si poguéssim decidir el caràcter i la manera de ser dels nostres amics, de ben segur que s’assemblarien molt a en Mia:

Humil, valent, lleial, atent, disposat, fort, capaç, alegre, treballador, …

Afortunats els que l’hem tingut a prop, fent un peeling al Garnatxa, o enfrontant aquella mar curta de proa que massa sovint ens porta la vida.

Els rics no paguen impostos.

Reprodueixo l’article d’en Joan Majó aparegut a l’Ara d’aquest diumenge.

En destaca el següent fragment:
/…/ si alguna persona guanya un any 120.000 euros amb el seu treball, /…/pagarà uns impostos d’aproximadament uns 45.000 euros; si un altre guanya aquesta quantitat amb rendes del capital o amb algunes operacions en borsa de caràcter especulatiu, /…/ en pagarà segurament la meitat, i amb un bon assessorament molt menys; i si rep una donació, un regal o una herència, és a dir, sense cap esforç, és probable que no pagui res./…/

– Com pot ser que per reduir el dèficit no s’augmentin els impostos a les rendes del capital?

podeu veure més exemples de la injusta política fiscal aquí.

A continuació podeu llegir l’article complet:

La carta de l’estiu
JOAN MAJÓ

Actualitzada el 04/09/2011 00:00

Cada vegada resulta menys freqüent rebre cartes. Ens comuniquem per telèfon, per correu electrònic o per SMS. La majoria de les poques cartes que rebem tenen un caràcter més aviat formal o rutinari, impersonal. Potser per això he llegit, com si fos una carta personal, un escrit que m’ha arribat aquest estiu, i que m’ha fet pensar. Un escrit d’una persona que no conec més que de referències. Es tracta de l’article que Warren Buffett, el multimilionari americà, va publicar al New York Times i que va reproduir ja fa uns dies, en català, aquest diari.

No és una proclama política ni una manifestació ideològica, sinó que sembla una confessió personal. No tinc elements per judicar el grau d’honestedat que hi pugui haver, però coneguda la trajectòria del personatge, m’inclino a pensar que no és una simple manifestació de cinisme. M’ha interessat especialment quan sembla que s’avergonyeixi quan compara la gran quantitat de diners que guanya i els pocs impostos que paga, i sobretot quan diu que la majoria dels seus empleats paguen més impostos que ell. I quan reclama del govern que els apugi els impostos a ell i a la gent com ell, sobretot en una situació com l’actual en què hi ha molta gent que està patint molt i no hi ha recursos públics per atendre totes les necessitats socials. Tot això, dit per una persona que dedica una part important de la seva fortuna a fundacions privades, reflecteix una incomoditat derivada segurament de considerar que aquestes transferències de diners no haurien de ser uns actes de caritat, sinó unes obligacions de justícia.

M’ha interessat tant perquè és una manifestació concreta del que ja fa uns anys estic intentant, amb poc èxit, fer entendre: que les reformes fiscals de les dues darreres dècades, aquí i a fora d’aquí, han eliminat la progressivitat d’un mecanisme que havia estat dissenyat per afavorir la redistribució de les rendes, i que fins i tot l’han transformat en un nou element de desigualtat.

Recordem tres principis en què crec que estarem d’acord la gran majoria. Primer: els ingressos d’una persona han d’estar relacionats amb les seves capacitats, els seus coneixements, les seves habilitats i el seu esforç, i per tant és acceptable un cert grau de desigualtat. Segon: el sistema fiscal pretén compensar els excessos d’aquesta desigualtat, i per això ha de taxar més als qui més guanyen i donar serveis bàsics gratuïts als qui no poden pagar-los. Tercer, la fiscalitat hauria de ser neutral, és a dir, independent de l’origen dels ingressos. Així hem anat avançant a poc a poc i amb molts entrebancs cap a una societat menys injusta.

Avui dia aquests principis s’han trastocat: si alguna persona guanya un any 120.000 euros amb el seu treball, amb el seu esforç, aplicant els seus coneixements per produir un bé o un servei útil a la societat, pagarà uns impostos d’aproximadament uns 45.000 euros; si un altre guanya aquesta quantitat amb rendes del capital o amb algunes operacions en borsa de caràcter especulatiu, i per tant amb molt poc esforç, en pagarà segurament la meitat, i amb un bon assessorament molt menys; i si rep una donació, un regal o una herència, és a dir, sense cap esforç, és probable que no pagui res. És evident que hi ha situacions molt diverses que demanen tractaments específics, però aquesta és una descripció que respon a una realitat molt general. Tot això és la conseqüència dels canvis introduïts en el sistema fiscal durant els darrers vint anys: manteniment de l’escala aplicada a les rendes del treball, reducció de l’escala aplicada a les rendes de l’estalvi i les plusvàlues, supressió de l’impost del patrimoni, supressió de l’impost de successions i donacions… Així es produeixen les paradoxes de què, amb raó, sembla avergonyir-se el Sr. Buffett!

El seu escrit ha tingut un cert ressò, en el mateix sentit, entre altres persones d’algun país europeu, i fins i tot algun govern ha anunciat que estudiava alguna reforma. No sé si aquestes rèpliques tenen un caràcter sincer o si més aviat són un gest de cara a la galeria. Vull pensar que són una barreja de les dues coses. Tampoc sé si aquestes reformes anunciades seran de caràcter purament cosmètic. El que sí que sé és que a Espanya i a Catalunya no hi ha hagut cap reacció ni per part de possibles afectats ni dels governs. L’única, que és gairebé sarcàstica, ha estat la d’un alt dirigent madrileny del PP que ha dit que “li agradaria molt que alguns dels rics espanyols demanessin que els apugessin els impostos…”

Fa uns anys vam haver d’escoltar, amb vergonya, que “rebaixar impostos era cosa d’esquerres”, i ara hem de sentir que, “sempre que sigui a petició pròpia, apujar impostos també és cosa de dretes”! Tot plegat, una barreja d’ingenuïtat i cinisme.