Pare, no vull anar a dormir.

Fa uns dies vam anar a sopar a casa d’uns amics. Era més de mitja nit i un marrec que no aixecava un pam de terra encara corria.
Tot recollint la cuina, li vaig preguntar al pare com és que no havia posat el nen a dormir encara. Ell, amb tota la naturalitat del món, em va contestar: és que no vol. El nen no volia anar a dormir i per tant no hi anava.

Jo em pregunto com s’ho faran aquests pares per fer-lo creure quan tingui quinze anys, si ara que en té dos ja no se’n surten.
– Qui mana a casa, el nen o els pares?
– De veritat que un nen de dos anys pot triar l’hora que se’n va a dormir?
– Què passarà quan aquest nen, acostumat a no acceptar ordres ni dels seus pares, es trobi davant un professor que l’hagi de fer creure?

De nens i rebequeries.

Segur que tots heu vist nens o nenes plorant com si se’ls acabés el món. Alguns fins i tot perdent l’alè de tant plorar. De ben segur que tots heu vist un nen fent una rebequeria.

A la mateixa escena, a part del nen, sempre hi trobarem el pare o la mare. Desesperats. Lluitant per no perdre, per sortir-se amb la seva i per aconseguir que el nen pari de plorar.

Quan després, arriba la pau, els pares t’expliquen que el nen té molt de caràcter. Que els ha sortit així. Que no s’hi pot fer res.

Segur que de nens així n’hi ha algun cas, però a mi em sembla que la majoria són nens que tenen l’hàbit de fer rebequeries per aconseguir allò que volen.

Han après que plorant-plorant aconsegueixen coses.

-Com hi hem arribat?
-Perquè el nostre fill fa rebequeries?
-Com podem aconseguir que deixi de fer-ne?

El nen, plora i plora i plora per què ha après que al final aconsegueix allò que demana o alguna mena de substitutiu. De fet, si abans que es posi a plorar li donem allò que vol, no hi ha marranada. El problema ve quan no podem o no li volem donar. Llavors comença la lluita.

La rebequeria és una lluita entre l’adult i el nen. I aquí el nen té totes les de guanyar:
1. Per al nen, el temps no existeix. Podria passar-se -si calgués- tot el dia plorant. No és conscient que ens fa arribar tard a l’escola o a una reunió de feina.
2. Al nen no li fa cap vergonya fer la rebequeria al mig del carrer, o al supermercat o en qualsevol lloc públic. De fet, aviat aprenen que les rebequeries en públic són més efectives.
3. Mentre duren la rebequeries, el pare o la mare estan per ell. Enfadats, però estan per ell i només per ell. I això els agrada. El seu caparró pensa: millor que estigui per mi, encara que sigui enfadat, que treballant a l’ordinador o llegint el diari.
4. L’experiència els diu que sempre acaben aconseguint alguna cosa. Potser no allò que volen però sí alguna cosa substitutiva.

Per tant, agafar l’hàbit és senzill. És una manera molt eficaç d’aconseguir coses dels pares. I això hi ha nens que amb 5-6 mesos ja ho han après. I quan arriben a l’any, ja ho saben tots. Intuïtivament, però ja ho saben tots.

Quan un nen fa una rebequeria, utilitza un plor diferent del del nen que s’ha fet mal, o del que es troba malament. És un plor estrident, dissenyat per a ser molt desagradable per als seus pares.

Afortunadament, acabar amb les rebequeries no és impossible. De fet, com més petit sigui el nen, més senzill serà.

La recepta consta dels següents 3 passos. Tots tres absolutament necessaris:
1. Quan comença la rebequeria cal fer-li saber al nen que som conscients que està fent una rebequeria i que no li servirà de res. Cal dir-li alguna cosa de l’estil: estàs fent una rebequeria i d’aquesta manera no aconseguiràs res.
2. La segona part és la més difícil. Cal guanyar la batalla: cal aguantar el plor del nen. Com que per ell el temps no existeix, pot passar molta estona plorant. Un nen o nena que faci moltes marranades pot passar-se vàries hores plorant. Durant aquest temps NO li podem fer cas. L’únic que podem fer és dir-li que està fent una rebequeria, que amb rebequeries no s’aconsegueix res i que quan pari de plorar ja parlarem. Qualsevol acció nostra diferent, li donarà l’esperança de guanyar i per tant només aconseguirà que plori més estona.
3. El punt 3 és el més important. NO podem donar RES al nen. RES. RES. RES. Ni allò que demanava ni una altra cosa que el faci parar de plorar. Si ho fem, només aconseguirem que la següent batalla sigui més llarga.

Podeu estar segurs que quan el vostre fill aprengui que plorant no aconsegueix res, deixarà de fer rebequeries.

Hi ha nens de 15 i 16 anys que segueixen fent rebequeries per aconseguir coses dels seus pares. En aquest cas, sense plors, però sí amb males maneres i ‘morros’.

Molta sort.

Miquel