Carta oberta al Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Sr. Artur Mas

Molt Honorable Sr. Artur Mas,

Avui sento una profunda vergonya del President de la meva nació i, molt especialment, del Conseller d’Interior Felip Puig.
Veure les imatges dels fets ocorreguts aquest matí ens tornen 40 anys enrere, quan els grisos carregaven contra els estudiants a la Diagonal.
Potser caldria que el Govern s’acostés a una de les assemblees que es convoquen cada dia a l’Àgora en què s’ha convertit la plaça Catalunya. Com a mínim, a aquestes assemblees es treballa per tal de trobar idees que ens ajudin a sortir de la crisi.

Atentament,

Miquel Delclòs i Saló

Resposta de Convergència Democràtica de Catalunya
Resposta de la oficina del President

L’Europa dels mercats? – Joan Majó

A tota Europa, el Capital paga molts menys impostos que les rendes del treball. En aquest article en Joan Majó explica les raons que han portat a aquest fet que està posant en perill l’estat del benestar.

article publicat al diari ara

Molts recordareu que en les dècades dels 70 i dels 80, quan a Catalunya i a tot l’Estat interessava de manera creixent el procés d’unificació europea, hi havia, al costat d’un intens desig de participar-hi, una crítica basada en la idea que s’estava fent “l’Europa dels mercaders” en lloc de “l’Europa dels pobles” o “l’Europa dels ciutadans”. La raonabilitat d’aquesta crítica estava en el fet que s’havia decidit començar el procés per la unificació dels mercats (el “mercat comú”) abans de passar a la unificació econòmica (moneda i federalisme fiscal) i a la unitat política (institucions comunes i política exterior comuna).

Des d’aquells temps s’han aconseguit fites molt positives. Però s’ha de reconèixer que l’actual crisi econòmica està suposant a la UE una crisi de dimensions més grans que les simplement financeres. Hem vist aquest últim any trontollar alguns dels elements de cohesió bàsics per al manteniment del procés d’unificació.

Cal revisar amb valentia quins fets (o quins errors) ens han portat fins aquí. Jo en vull destacar un en l’àrea de la política econòmica. Es tracta de les conseqüències d’haver promogut la completa liberalització dels moviments de capitals, sense haver establert unes normes d’harmonització fiscal i sense haver previst un volum de fons més gran en el pressupost comunitari per a actuacions de reequilibri entre les economies dels països membres de la UE. No sé si va ser un error o un objectiu conscient, però a posteriori queda clar que la coincidència d’aquests tres elements ha estat un pas en fals.

La plena liberalització dels moviments de capitals, sense una paral·lela harmonització tributària, ha provocat, com era d’esperar, una “harmonització d’impostos a la baixa”, fruit d’una lluita per a l’atracció de capital i d’unes reaccions defensives per evitar les fugides. I així hem vist que durant les dues últimes dècades, de manera continuada i progressiva, s’han anat suprimint i/o rebaixant en tots el països tots els impostos relacionats amb el capital. Això ha significat una forta reducció dels ingressos públics i ha posat en qüestió el manteniment dels nivells de serveis fonamentals de l’estat del benestar.

Ha estat encara més greu en els estats que, com Espanya, havien mantingut uns nivells d’ingressos acceptables, enlluernats en disposar d’uns impostos conjunturals que provenien de la bombolla immobiliària. Aquest efecte bombolla en els ingressos fiscals i en les quotes a la Seguretat Social han amagat durant més de deu anys la baixada d’ingressos fruit de les reformes fiscals.

En el moment en què la crisi financera ha fet esclatar les bombolles, la majoria de governs europeus han vist una forta reducció d’ingressos. Alhora, han tingut la necessitat d’afrontar la reestructuració dels seus sectors bancaris i de mantenir el nivell de serveis bàsics, augmentant de manera important els fons destinats a algun d’aquests serveis com, per exemple, el subsidi d’atur. No s’han pogut plantejar la recuperació d’alguns dels ingressos d’impostos eliminats fa pocs anys per la por d’una fuga de capitals. I no els ha quedat més remei que fer pressupostos amb forts dèficits i endeutar-se per finançar-los. El resultat de tot això és que els diners que els estats han deixat d’ingressar i que ara necessitarien els han de manllevar a aquells a qui han anat perdonant els impostos (a alguns dels quals, a més, els han hagut de rescatar de la crisi!). Entre ingressar uns impostos i demanar un crèdit hi ha una gran diferència, a part d’haver de pagar interessos, i és que el volum d’ingressos per impostos els decideixen democràticament els països, mentre que si és per la via de l’endeutament els límits els posen els mercats, que manen per sobre dels governs.

Aquí apareix un tercer element. Quant surten aquestes dificultats, entra en joc la solidaritat intraeuropea, sobretot a la zona euro. Però es tracta d’una solidaritat insuficient i equivocada, a causa de la migradesa de fons dels pressupostos comunitaris i a la prohibició que els països es puguin endeutar amb el BCE. És una solidaritat que fins ara ha consistit a donar-los crèdits a uns interessos molt elevats i a canvi d’unes condicions lògiques, però exageradament rigoroses. No crec que amb això s’arregli ni la situació grega ni la irlandesa. No podran pagar uns interessos tant alts ni fer les reformes que calen amb la rapidesa que els demanen, i tornaran a quedar en mans dels “mercats”.

Europa continua fent passos, encara que tímids, cap a la integració. Però em fa por que ara els europeus estiguem dissenyant l'”Europa dels mercats financers”.

O aïllem la mentida o estem perduts – CARLES CAPDEVILA

enllaç amb l’article original

Ens havíem acostumat a mitges veritats i a promeses ambigües, però els partits xenòfobs ho han superat i han aportat a la política un invent revolucionari: la promesa que pots complir sense fer res. A molts municipis apareix l’angladista de torn assegurant, com ha passat a Mollet, que l’ajuntament paga les hipoteques dels immigrants. És mentida. El candidat mentider promet que ell acabarà amb aquest fet, i té tota la raó: no li caldria ni ser regidor per fer-ho perquè això no passa. No és un mètode sofisticat, no passarà a la història de la intel·ligència ni de la decència però sí a la de l’eficàcia: funciona. És un drama com s’ha instal·lat la mentida a la societat, com es dilueixen les fronteres, com la confusió s’escampa i comença a ser mentida que s’atrapi abans un mentider que un coix. La veritat és complexa, no sempre demostrable, i per tant n’hi ha moltes. Però la mentida podrida existeix de forma comprovable, i cal denunciar-la i aïllar el mentider. Una societat on la mentida campi alegrement i doni vots està en perill, no només des de l’ètica i la justícia. Ho està des de la moral col·lectiva, des del compromís de cadascú amb els seus. Ja és dur conviure colgats de demagògies i arguments dissenyats per embolicar la troca, però o dibuixem la ratlla vermella i tractem les mentides i calúmnies i infàmies com a delicte o estarem perduts. De veritat.

Cal apuntar-se a twitter

Alguns ja el coneixeu, però d’altres penseu que ja en teniu prou amb el facebook, que és una xarxa més. Però twitter és diferent. És molt més.

Twitter és una gran àgora on tothom pot parlar sense demanar la paraula i sense censura.
Twitter permet conèixer la realitat a partir dels que l’estan vivint en primera persona.
Twitter elimina els intermediaris per accedir a la informació.
Twitter és l’eina que permetrà canviar el món.

Va arribar el correu, el telègraf, la radio, el telèfon, la televisió, el télex, el fax, l’email i ara tenim el twiter.

Entra i mira. No t’ho perdis

Miquel